Aquest estiu ha aparegut un nou informe de NOVACT sobre empreses militars privades a l’Iraq, Palestina i Colòmbia. Un dels aspectes que s’hi aborda, el de les normatives que regulen l’activitat d’aquestes empreses, és particularment interessant. En presentem una síntesi en una sèrie de tres articles, cada un d’ells corresponent a un dels tres països. En aquest cas el de Colòmbia.
El PIB de Colòmbia depèn en gran mesura dels seus recursos naturals (petroli, or, maragdes, carbó, etc.), que es concentren en zones rurals on les forces armades colombianes han tingut poc control i on actors armats no estatals (sobretot la guerrilla FARC) han impedit o regulat l’explotació dels recursos naturals. Durant els darrers vint anys, l’Administració colombiana ha impulsat la inversió estrangera, sobretot en els sectors de l’energia, fruita i mineria. L’actuació de transnacionals extractives a les zones rurals va provocar la resposta de la guerrilla en forma de sabotatge d’oleoductes, segrestos, etc. Les forces armades colombianes no tenien la capacitat de garantir la seguretat ni dels terratinents locals ni de les empreses i tant els uns com les altres van optar per solucions de seguretat alternatives, seguint una estratègia doble: d’una banda, establiren aliances amb paramilitars d’extrema dreta i de l’altra van llogar serveis privats de seguretat.
Aquest context va afavorir l’expansió tant de grups paramilitars d’extrema dreta com de EPMS. Una investigació de l’any 1998 va revelar que British Petroleum va contractar EPMS per protegir instal·lacions i oleoductes. Una d’aquestes empreses, la israeliana Silver Shadows, va equipar i entrenar grups paramilitars vinculats a la 14a brigada de l’exèrcit de Colòmbia, un cos amb el pitjor historial de violació de drets humans en la guerra bruta a Colòmbia. Als sectors del carbó, maragdes, or, petroli i fruita han estat habituals els escàndols que vinculen els contractistes privats, els grups paramilitars d’extrema dreta i les empreses extractives.
A partir de mitjan anys 90 van aparèixer empreses que oferien seguretat privada. El període d’expansió d’aquestes empreses (primera dècada del segle actual) va coincidir amb el govern de dretes d’Alvaro Uribe. Un període amb nombrosos escàndols on estaven involucrats empreses transnacionals, grups paramilitars i contractistes privats de seguretat. La situació es va agreujar amb l’anomenat Pla Colòmbia (any 2000), a través del qual els EUA pretenien combatre els grups guerrillers d’extrema esquerra i els càrtels del narcotràfic i que va implicar la contractació de EPMS nord-americanes. Més del 70% dels fons assignats es van destinar a objectius militars i la majoria va acabar a les butxaques de les EPMS i dels fabricants d’armes nord-americans.
Els estudis indiquen que la iniciativa del Pla Colòmbia va afavorir enormement els contractistes militars privats i va aplanar el camí per a la privatització de la guerra al país. Sota el Pla Colòmbia, el conflicte armat va viure un allau sense precedents de EPMS treballant al territori i la guerra contra el narcotràfic es va militaritzar radicalment.
El primer intent de regulació de les EPMS fou el Decret 356 de l’any 1994, que instituïa la Superintendència de Vigilància i Seguretat Privades com a l’ens governamental encarregat de controlar les EPMS, de definir-ne l’abast de les funcions, de limitar-ne la llibertat d’operació i atorgar o anul·lar-ne les llicències. Els resultats, deficients: els mecanismes de supervisió i control són extremadament pobres; les regulacions sobre l’ús d’armes insuficients.
S’han fet altres intents legislatius per regular les activitats de les EPMS. El darrer, l’abril de 2015: al Senat es va debatre un potencial estatut que les reguli i que està pendent d’aprovació. Ara com ara, el marc legislatiu presenta deficiències greus, concretament perquè les EPMS tenen competència per treballar a Colòmbia a través d’acords militars bilaterals. El Pla Colòmbia n’és un exemple. Una de les raons fonamentals per les quals la legislació sobre EPMS roman profundament ineficient és precisament el fet que un important nombre d’aquestes empreses arriba legalment sota acords militars bilaterals i gaudeix d’absoluta impunitat. Durant els darrers cinquanta anys, les administracions colombiana i nord-americana han signat molts acords bilaterals que atorguen immunitat respecte la jurisdicció dels tribunals colombians als ciutadans nord-americans. Un d’aquests acords, el 1962, concedia directament privilegis i impunitat al personal dels EUA implicat en missions especials a Colòmbia. L’últim acord (2003),ratificat durant les Administracions d’Uribe i Bush, completa i amplia la immunitat dels ciutadans nord-americans i els contractistes de seguretat que treballin a Colòmbia, respecte al sistema judicial internacional. Mentre no es deroguin aquests acords amb els EUA, cap esforç regulatori local serà realment eficaç.
Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.
Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.
Lee más.
