Artur Mas s'ha trobat amb un dilema al banc dels acusats: el relat que més li convenia per intentar sortir absolt és poc atractiu políticament, alhora que el que més el beneficiava com a polític el porta directe a la inhabilitació. Les dues situacions són poc desitjables per un polític que encara no ha descartat tornar a presentar-se com a candidat a unes eleccions.
Aquest difícil equilibri ha estat la nota predominant en la declaració que aquest dilluns ha pronunciat l'expresident davant el tribunal que el jutja pels suposats delictes de desobediència i prevaricació. Mas s'ha atorgat tota la responsabilitat del procés participatiu del 9-N, però ha argumentat que aquest no constituïa un acte de desobediència, descarregant la seva execució en els voluntaris.
El capital polític del 9-N
Per Artur Mas en el terreny personal i per al PDECat com a partit, el 9-N és una data talismà, d'enorme valor polític. Aquella jornada va representar el ritual de conversió del seu partit a l'independentisme, un moviment que creixia imparable però en el qual, fins aleshores, molts veien a Convergència com un intrús. Més encara, en plena caiguda electoral entre els anys 2013 i 2014, convertir-se en “el president que va posar les urnes” va ser gairebé l'única carta que Mas va poder jugar davant unes bases convergents cada vegada més convençudes de la secessió i que es fugaven cap a ERC .
Aquesta és una de les raons més poderoses perquè, en el judici que tindrà lloc aquesta setmana, Mas intenti retenir a tot preu el capital polític que representa ser l'“ideòleg i responsable” del 9-N, com ha presumit aquest dilluns. Una altra raó no menor és blindar les altres acusades, les seves subordinades en la jerarquia governamental, de carregar amb les decisions d'un Executiu que ell presidia.
Però ha d'encaixar aquest relat, de tints èpics i compromesos amb la voluntat popular, amb una argumentació jurídica que afirma que ell es va sotmetre en tot moment a les ordres del Tribunal Constitucional, és a dir, de l'Estat. Fins i tot tenint un “mandat clar del Parlament” per celebrar una consulta, com ha explicat davant el TSJC. I malgrat això, segons ha declarat Mas, el seu govern va actuar en gairebé tot moment a toc de notificació del TC: primer rebaixant la consulta a procés participatiu i, després, a un esdeveniment sense participació governamental.
Les aclaracions que no van arribar
Mas ha explicat que quan el dia 4 novembre 2014 va rebre al seu correu electrònic la notificació del Constitucional que suspenia la consulta, el primer que va fer l'equip jurídic de la Generalitat va ser demanar uns aclariments al tribunal. La raó, segons el relat de Mas, és que Generalitat ja no podia “aturar certes coses” que ja estaven en mans dels voluntaris. Però l'Alt Tribunal no va respondre aquesta petició, ha afegit Mas.
“La nostra voluntat va ser aclarir què era, a criteri del Constitucional, el que havíem de suspendre, i de poder-li comunicar que hi havia coses que simplement no les podíem aturar, encara que haguéssim volgut, que òbviament no volíem... davant d'això no vam rebre cap resposta”, ha asseverat Mas, en una explicació de com va ser el 9-N que s'allunya de l'èpica del “president que va posar les urnes”.
Aquesta manca de resposta del Constitucional entre els dies 4 i 9 de novembre és el principal fonament jurídic de la no desobediència que ha argumentat Mas. Però aquest raonament és al mateix temps l'admissió que, si el 9-N va passar, no va ser per un mandat parlamentari ni de bon tros per la creença en un dret d'autodeterminació inalienable, sinó simplement perquè el TC no va paralitzar el 9-N a temps i forma adequades.
El mateix expresident ha posat de relleu aquesta circumstància ee explicar com, després de la suspensió, va haver de “contraposar” dos deures: d'una banda, el mandat del Parlament per celebrar la consulta. De l'altra, acatar al Constitucional. “Era un deure que, en la mesura que demanem aclariments, vam entendre que ho havíem complert”, ha indicat Mas sobre el segon.
Per justificar que va complir amb tots dos deures, Mas ha carregat contra el Constitucional i la Fiscalia. “Si tan evident era que era un delicte, com pot ser que el Constitucional no fes res per fer complir la seva resolució?”, s'ha preguntat l'expresident, abans de mirar al fiscal Emilio Sánchez Ulled, que estava de guàrdia el dia de la votació, i reblar: “El fiscal no va fer cap actuació per impedir que es fes el 9-N”.
Desobediència contra astúcia
Si alguna cosa ha caracteritzat el masisme en la seva conducció del procés independentista és la idea, si no creguda sí almenys transmesa, que hi havia una forma legal d'exercir l'autodeterminació, una mena de forat jurídic que podia trobar-se amb l'astúcia suficient i que permetia avançar cap a la independència sense desobediència. La compareixença d'aquest dijous ha estat tota una lliçó pràctica en aquest sentit, descansant sobre el truc processal de reclamar uns aclariments quan ja és massa tard per aturar el procés, i fins i tot per rebre una resposta a temps.
Però aquesta idea contrària a la desobediència té un altre efecte negatiu més enllà de la seva pròpia imatge com a líder independentista: tanca el camí de Puigdemont en el seu avanç cap a un referèndum no acordat com el que promet. En la mesura que, segons la doctrina de Mas, una actuació com la del 9-N va ser possible gràcies a que el TC no va contestar un requeriment i el 27-S va ser un plebiscit davant la conclusió que l'Estat té capacitat per evitar un referèndum, Puigdemont no té forma de complir la seva paraula al setembre de 2017 sense passar per sobre del seu antecessor i líder del seu partit.