“Avui el mite del Che no és un risc per al poder, però saben que ho és per al futur”

A l'ombra d'un mite, Juan Martín Guevara (Córdoba, Argentina, 1943) s'ha acostumat a ser “el germà del Che”. Després d'anys de silenci, va començar una militància per reivindicar les idees del seu germà, amb el qual va conviure poc, però va compartir ideals des de l'Argentina com a militant polític i va arribar a ser empresonat. “Jo sóc germà de sang d'Ernesto Guevara i sóc company d'idees del Che, per a mi és una sola cosa”, resumeix.

Durant el seu pas per Barcelona per presentar el seu llibre Mi hermano el Che (Alianza Editorial), Juan Martín no va voler perdre l'acte de commemoració de la Segona República en el qual es va canviar el nom a la plaça Joan Carles I, a la cruïlla de l'avinguda Diagonal i el Passeig de Gràcia. Imita entre rialles les cares de sorpresa de la gent quan el seu amfitrió, el director de la Casa Amèrica Catalunya, el presentava com el germà del Che.

Ha de conviure amb aquesta aura...

Des que l'Ernesto va passar a ser el Che i ser conegut jo vaig passar de ser Juan Martín Guevara a ser el germà del Che, i més des que fa uns anys m'he dedicat a transmetre i contextualitzar el seu pensament. El Che no va sortir d'una col, va ser nen i va tenir una família. Jo també vaig ser sempre militant, i els nostres referents són humans, tenen carnadura. Tenir-los allà dalt com una mena de Crist, no és un referent, això és religiós i no et crida a fer coses, ningú voldrà quedar crucificat allà amb dos claus. A la joventut cal traslladar-li aquests referents, perquè si mires cap enrere i no hi ha res, camines desorientat. No és casual que els que volen que la cosa canviïn tractin d'esborrar la història.

Com neix el mite del Che?

Primer des del punt de vista polític i ideològic, i després comunicacional, l'haver-ho assassinat per no tenir un personatge viu complex i perillosos, i després amagar el cos i enterrar-lo i dir que no hi ha cos, i després tractar de dir que no hi ha res, que no va existir, que no hi ha Che... Però sí n'hi va haver. Això se'ls en va de les mà. I quan se'ls en va de les mans comencen a buscar mètodes perquè aquest Che deixi de ser perillós. Primer busquen convèncer que era un assassí, però no els hi funciona. Llavors és quan comencen a aixecar-lo i a posar-lo en quadres, cristal·litzar-lo, frisar-lo, minimitzar-lo, vulgaritzar-lo... Fan qualsevol cosa amb tal que no aparegui el pensament i el que el tipus realment feia i per què ho feia. Però jo no lluito contra el mite, dic que a aquesta imatge sense contingut cal posar-li contingut.

Llavors considera que la mitificació és intencionada per treure-li valor polític?

No, jo crec que se'ls en va anar de les mans, perquè són els pobles els que ho reivindiquen. La imatge de Crist no segueix perdurant pel poder. Per descomptat hi ha qui manipula, sigui el Vaticà, els evangelistes, els maronistes... Tots se'l volen emportar, però les imatges perduren per allò que la societat entén, des d'un punt de vista religiós en un cas, i des d'un punt de vista social i polític de l'altre. El que també és cert és que un cop la imatge segueix vivint li treuen suc des del punt de vista comercial. Sempre hi haurà un comerciant que agafi un objecte que serveix perquè un altre ho vol, i li posa un valor i es queda amb la diferència. El que cal preguntar-se és per què volen aquest objecte. Ningú ven estampes del veí de la cantonada, Juan González, però tots volen samarretes del Che o els Rolling Stones. La mercantilització existeix, però perquè algú ho vol i fins i tot ho té tatuat.

Per què la gent vol la imatge del Che?

El perquè és un substrat social. Algun perquè el veu com a rebel, un altre per ètic, per valent, perquè diu que si no hi ha guerra no podem canviar la situació, perquè és marxista, o perquè és guapo... El fet és que la imatge hi és, i els que pretenem que a més d'una imatge sigui un referent tenim un avantatge. El que hem de fer és ficar-li contingut. Si no existís la imatge seria molt més difícil. La gent no té samarretes de Lenin, així que per posar-li contingut abans has de col·locar la imatge. En canvi tothom coneix el Che Guevara. Potser preguntes i et diuen “bé, sí, era un cubà...”, i no, però ja hi és.

Compara molt el Che amb Crist, però també diu que això no crida a l'acció. La mitificació no és un problema a l'hora d'activar aquests valors?

Hom s'ha d'adaptar al que hi ha. Aquest mite existeix i no es pot desmitificar. A més seria una ximpleria. Jo no tinc cap religió, però no em posaré a dir que Crist està malament o que era un assassí, mai, perquè ataca creences i sentiments profunds, i a més no serviria per a res. Que segueixi el mite del Che, i ara el que cal fer és explicar perquè és un mite, perquè era marxista, leninista, evidentment guevarista, pel que va fer, pel que va escriure. I llavors si no t'agrada, et diré que et busquis un altre mite, i si t'agrada més, això és el que vull. Es tracta de posar el mite amb els peus a terra, donar-li sentit, pensament, context i carnadura. I per a alguns seguirà sent un mite sense contingut, perquè no els interessa, però per a altres passarà a ser alguna cosa més que una medalleta.

A hores d'ara, quan la imatge del Che Guevara ja és tan pop , sembla difícil afegir-contingut.

Hi havia un company que deia que la revolució és difícil fer-la, però cal fer-la, encara que ens omplin el cap perquè no canviem res. I això val per tot, perquè tal com està el món anem malament. I anem malament com el Titanic a l'iceberg, no és que anem malament uns sí i altres no. Anem malament.

En certs sectors considerats d'esquerra la figura del Che ha estat cada vegada més criticada. El diari El País publicava un editorial amb motiu dels 40 anys del seu assassinat titulat 'Caudillo Guevara', que va generar controvèrsia, però el comparava amb terroristes i gihadistes.'Caudillo Guevara'

Perquè vegin el que és l'oportunisme, després El País m'ha fet a mi més d'una entrevista, perquè avui ven més això que no dir que és un assassí o un terrorista, perquè en definitiva avui el mite del Che no és un risc per al poder, però saben que ho és per al futur. El mite no és un risc, però sí el pensament, que encarni en la societat. El que no volen és que busquem la fórmula de canviar la societat, i per això et parlen de la guerrilla, perquè saben que avui no encaixa, però el tema no és la guerrilla, sinó el capitalisme. Cal pensar com fem per derrotar-lo, perquè Bill Gates no va deixarà anar tots els seus milions perquè sí, i dic tots, no la petita part que dedica a ONG. Tot. Perquè si ells segueixen acumulant a nosaltres no ens arriba més que unes gotetes.

I com caldrà fer-ho?

Cal construir una societat equitativa, i no dic més equitativa, no. Equitativa. Perquè si parlem d'estar una miqueta millor, això és el miquetisme. És clar que et diran que el que es va fer a la Unió Soviètica, a Cuba o a la Xina va anar malament. Sí, va anar malament, evidentment el capitalisme ve triomfant sobre aquestes idees igualitàries, però això no vol dir que el capitalisme sigui bo, ni que hi hagi manera de millorar-lo des de dins, però els hi toca als joves.

Caldrà tenir en compte la història...

En l'acte al qual vaig assistir de celebració de la República vaig estar escoltant el que jo escoltava quan tenia 6 o 7 anys i venien republicans a casa: El ejército del Ebro, Que la tortilla se vuelva, Otro gallo cantaría, … Venien a casa aquests republicans, derrotats, com ho vam ser nosaltres a l'Argentina el 1976, però aquesta derrota no vol dir que no calgui canviar el món. Cal canviar-lo. Jo tinc 73 anys i ja no estic per això, però sí per dir que cal fer-ho. Hi ha eines, i ja no són la guerrilla, però caldrà buscar-les, imaginar-les. El poble ha de buscar fórmules, no pot quedar tranquil, encara que mediàticament hi ha tota una intenció que la gent no pensi en el canvi des de nens.

La gent no pensa en cap forma de canvi?

Si pensa en el canvi serà un canvi individual, tenir més calers, millor cotxe, millor mòbil o jo que sé què, però no per tothom. L'èxit és el teu èxit. I aquí estan mostrant-nos Messi, però Messi només és Messi perquè és un i no molts, i a més està fabricat. Els xavals ja no juguen a futbol perquè és divertit, sinó per ser Messi i guanyar calers i després no pagar impostos, perquè més enllà del que guanya es va quedar quatre milions d'euros que eren de l'estat per després repartir-los entre tots els espanyols. I ara tenim els pares esperant a veure si dels seus fills els hi surt un Messi.

Aquesta qüestió de la mercantilització, de la utilització constant del valor, els diners, l'èxit, és una cosa que el Che tenia clara i contra això va lluitar. Aquest va ser el seu pensament profund, la guerrilla i les armes eren un mètode, però pot haver-hi molts altres mètodes per lluitar contra això.

Pensant en aquesta idea de buscar fórmules per canviar les coses avui, en una entrevista que li va fer Eduardo Galeano, el Che deia que “el poder a Llatinoamèrica, es pren per les armes o no es pren”. Quina vigència té aquesta idea avui?una entrevista que li va fer Eduardo Galeano

Té una vigència absoluta, però canviant-li els termes. La guerrilla per a ell és un mètode, no l'únic. La violència que existeix des de dalt cap a baix és constant. Ara a Argentina el moviment Ni una menos, de les dones, lluita contra la violència que el masclisme, el patriarcat i el capitalisme li baixen a la dona. Però reacciona només un sector, i necessitem que aquesta reacció de valors humans i socials agredits sigui resposta per tots. En tot cas, no et càpiga dubte que la violència de dalt haurà de tenir necessàriament d'una o altra manera violència de baix. No sé si serà amb guerrilles, pedrades o què, però per demanar-ho amablement ningú deixarà el poder.

Llavors és necessària la violència?

Si em diuen que utilitzarem el mètode del Che de la guerra de guerrilles diré que clar que no, que avui no, però no em poden dir que no va servir, perquè la Unió Soviètica va ser amb violència, la Xina va ser amb violència, Nicaragua va ser amb violència, Cuba va ser amb violència i també la revolució francesa va ser amb violència. És clar que va servir. També li va servir a Franco, o és que no va emprar la violència? I va servir. Per quelcom que no t'agrada, però va servir. El tema és com utilitzar-la, on i quan, perquè des de dalt no deixen de violentar-nos. Si aquesta violència dels de sota seran manifestacions, insurreccions o què, jo no ho sé. En tot cas, aquest no és l'eix fonamental del pensament guevarià. Ell va escriure un llibre sobre la guerra de guerrilles, que tindrà 80 o 100 pàgines. Té 3.000 pàgines escrites sobre tots els altres problemes socials, econòmics i filosòfics, però es posa el focus sobre això perquè xoca al comú de la gent.

Però no es qüestiona només el seu pensament, també els seus actes.

Un periodista alemany em va dir fa uns dies que el Che va estar a La Cabaña i allà es va afusellar gent. Deia que calia aclarir això, perquè hi ha molta gent que diu que és un assassí. Jo li vaig dir que a Nuremberg es va jutjar gent que venia d'haver ficat persones en camps de concentració, haver-la fet talc, haver fet experiments amb persones... Van ser condemnats a mort i penjats. A Cuba la revolució es va fer contra una dictadura ferotge, en el batistato hi va haver 20.000 morts i estaven plens d'assassins l'exèrcit i les policies especials que tenia Batista per a la cerca, captura i mort de gent. Quan la revolució triomfa, d'aquells 50.000 que tenia l'exèrcit, alguns centenars eren torturadors i assassins, i alguns d'aquells són capturats. Se'ls va jutjar amb defensor i es va condemnar a mort als assassins, no als que no eren assassins. Algú va posar la signatura i era el Che perquè era el cap de La Cabaña, el mateix que el de Nuremberg. Ara, si anem a comparar un amb un altre vull veure quin alemany em dirà que els de Nuremberg eren bona gent i opositors...

Les esquerres estan posant avui menys resistència al poder?

No tenim unitat, ni d'acció ni de pensament. No podem tenir unitat d'acció sense unitat de pensament. No tenim unitat de projecte. Ens han derrotat en aquest sentit, ideològicament. Físicament hi va haver derrota, però la pitjor és la ideològica, perquè llavors és com ens rendim o en definitiva ens fem individualistes també. Busquem com resoldre jo el meu problema, i els altres no importen.

Què podem aprendre del pensament del Che?

El marxisme del Che es basava en l'estudi de Marx del capitalisme i en la impossiblitat del capitalisme de resoldre els problemes econòmics de la societat. El segon punt, que és el leninista, és que si els que estan afectats per això no s'organitzen no hi haurà possibilitats de combatre'l i derrotar-lo. Estem escampats i triomfa la idea de l'èxit i cadascú per la seva banda, per a felicitat dels de dalt. Finalment hi ha un tercer element que l'inclou ell, i és que hi ha d'haver consciència dins d'això. Consciència quan s'avança per aconseguir el poder, però també quan s'aconsegueix almenys tenir part del poder, o tot el poder. Perquè si no es canvia la consciència es torna perversa, i et guanyen de nou, però ja no per l'estructura econòmica ni per les armes, sinó per tu mateix. Aquesta és la crítica que li fa a la Unió Soviètica, que va ser justament una manca de consciència revolucionària i proletària del govern de la URSS el que la va fer enrere.

I què passa amb Cuba?

De Cuba es diu que està tornant al capitalisme, i és cert. Però de quina altra manera pot ser en un món que està així com està? De quina altra manera Cuba traurà forces o la possibilitat de tirar endavant tot el món com si fossin un remolcador impressionant? Ells defensen el poc que poden defensar. La responsabilitat de la veritable esquerra, dels revolucionaris, és fer la revolució en cadascun dels nostres llocs.

Evidentment tenen molta força aquells als que hem de tractar de tombar, per fer “que la tortilla se voltee”, com diu la cançó. El que podem canviar-li a aquesta cançó és que sigui menys escatològica, que no els fem menjar “mierda, mierda” als pobrissons burgesos, que quan la truita es capgiri mengin el mateix que nosaltres. Que mengin bé, però com nosaltres.

Es tracta de ser tots iguals...

O semblants, perquè tampoc és una qüestió d'uniformitat, però amb el mateix, sí. Amb el mateix es pot fer menjar bo o dolent, o alguna cosa que t'agradi més o menys. Alguns prefereixen triar el vi que prendran, encara que després es passin una setmana sense prendre res més. Això està bé, que cadascú triï, però amb alguna cosa que estigui al nivell de tots. Sempre critiquen el socialisme per voler fer una cosa uniforme, i no, a l'home no el pots uniformar, però sí regular i controlar els desitjos individuals. D'això es tracta.