Sempre que puc, en aquests actes públics que sovintejo d’un any ençà, utilitzo una metàfora. Ja em diran què els sembla. Per parlar de la diferència entre ser una autonomia com ara i ser sobirans com aspirem, els dic que la diferència entre autonomia i sobirania és la mateixa que hi ha entre tenir disset anys o divuit. Sembla molt poca cosa però, de fet, és la diferència entre ser un nen i un adult en termes legals. Un menor, un noi amb autonomia, pot viure la ficció de la llibertat. Si té uns pares prou liberals o despreocupats, pot arribar de matinada, tenir tele al quarto, portar noies a casa i fins i tot fer-se una cervesa amb el pare. Però la llibertat veritable, la que deriva de la sobirania, no la té. No pot muntar una empresa, casar-se i sobretot, no pot fugir de casa sense consentiment perquè la Hemetèrita, que deia en Chiquito, retornaria al marrec a la disciplina constitucional de la indissoluble unitat de la família.
O dit d’una altre manera, als menors, a les autonomies, se les tracta amb condescendència, potser amb generositat si es porten bé com en Monago però mai amb justícia i igualtat donat que son ens “inferiors”. L'única manera de ser respectat és ser adult. Ser sobirà.
Doncs aquesta metàfora m’ha vingut al cap desprÉs, això sí, d’uns minuts de malediccions i renecs, en conèixer la notícia de que la Junta Electoral Central prohibís la instal·lació d’urnes als companys de la campanya pel Multireferèndum.
Fa unes setmanes vaig poder assistir a un acte informatiu i de debat sobre una de les preguntes que se sotmeten a votació. En concret la plantejada per la Xarxa per la Sobirania Energètica que diu: “Voleu que la ciutadania de Catalunya estableixi un control democràtic directe sobre el sector energètic?”
El debat es va fer al Pou de la Figuera de Barcelona, lloc que, com per a moltes persones, em porta records molts agradables de la victòria sobre el Forat de la vergonya. El debat va ser molt interessant sobretot per algú com jo que no n’és cap expert en el sector (hi era en Gerardo Pisarello, un home del qual tinc ganes de parlar perquè ha aconseguit dominar el do de la ubiqüitat a tot el que es fa d’interessant a Barcelona)
Total: rigorositat, dades, propostes... Política adulta, cívica, responsable i molt agradable. Vull dir que, enfront de la buidor i el secretisme de la vella política, aquesta politització ciutadana que representa magníficament la gent de multireferèndum poc té de naif i d’inofensiva. I molt de futur.
La Junta Electoral Central els ha prohibit les urnes per motius que ens remeten a la metàfora del pricipi. Diu la notícia que “la junta considera que la instal·lació d'urnes a prop dels col·legis electorals podria influir en els electors”, a més justifica la prohibició amb aquest argument: “el fet que els representants de diverses candidatures electorals (PP, PSOE, UPyD, Vox, Cilus) s'hi hagin manifestat contraris justifica la naturalesa polèmica de la convocatòria.
S’hi han fixat? Unes urnes posades en un mal lloc poden distreure els nens, els votants, els menors que pensen que som de la votació “bona”. La convocada pels papàs. Els nens podran votar però només allò que els diguin. I per reblar-ho, la negativa de les institucions úniques de representació democràtica que són els partits es considera rellevant. La democràcia és allò que els partits diuen que és.
Com veuen, en el cas del multireferendum es reprodueix la mateixa por que al 9 de novembre, a les ILP o a qualsevol iniciativa local. Els nens poden parlar a la taula dels grans només si fan gracia. Quan es comencen a posar impertinents, cap al llit. Muts i a la gàbia (per ara, gabia només metafòrica, ja veurem).
Si us plau informeu-vos d’aquesta interesantíssima iniciativa aquí http://www.multireferendum.cat/ I no penseu que la cosa s’acaba. Convocatòries divendres 23 a les 11:00 hores a la Plça de la Vila de Gràcia, roda de premsa i concentració i, per suposat, hi haurà recurs al suprem.
No es que no vulguin urnes, és que només volen les seves. Però que no s’atabalin perquè a partir d’ara en veuran moltes d’urnes il·legals, moltes.
Un servidor es de esos del procés. Quiero decir que estoy metido tal y como se suelen meter los periodistas en los procesos políticos de todo tipo. Con entusiasmo vital pero con una inevitable distancia intelectual que el oficio lleva incorporada.
Este blog es pues el relato de estos meses de participación política con ojos de periodista. No se preocupen que sí se puede hacer. Muchos periodistas en la historia han tomado partido sin que eso fuera (necesariamente) una pérdida de su objetividad o de su capacidad de análisis. Pienso en Gaziel o Pla, colaboradores estrechos de Cambó. O en George Orwell o Hemingway que nunca trataron de explicar la Guerra Civil desde ambos bandos sino que escribieron y lucharon en defensa de uno.
Ahora que ya me he comparado con los grandes, ya puedo volver a la realidad. Para que ustedes se hagan una idea general de mi posición, soy miembro numerario de la ANC, participo activamente en la asociación Súmate y, de vez en cuando, los amigos de la CUP tienen la paciencia y la misericordia de invitarme a hablar en sus actos. El retrato, bastante nítido, pretende ser sólo el marco en el que se desarrollarán las crónicas que, no necesariamente, tratarán de las entidades antes citadas.
El momento es histórico, no hay duda. Y un servidor desde la modestia de su crónica personal aspira al menos a traer reflexiones y experiencias para todos aquellos que lo viven intensamente, de manera distante o como un estorbo que estorba toda discusión política.
Espero no causar más molestias que beneficios con las crónicas que, de aquí hasta el nueve de noviembre (y más allá), tengo la intención de ofrecerles.
