El dissabte 12 Girona va ser el centre mundial del sector de la independència. Si Barcelona te aquell congrés del mòbil, Girona va tindre el bo i millor en smart-indepes. O sigui: la fira Estelània, Carme Forcadell, els anomenats Líders del Sí i (aquí és on entra un servidor), una mena de Mundial paral·lel d’escriptors independentistes. Tot sota l'explícit nom de: Jornades Catalunya vol viure en Llibertat i amb Dignitat. Els companys de El punt Avui organitzaven l’aplec i la cosa, crec, va anar força bé.
Arribem a Girona en tren amb David Fernández, de la CUP, i en Pere Macias, que insisteix en què tots hem de protegir al president davant els atacs finals dels borbònics. Ja a l'Auditori de Girona, una seixantena d'autors ens apleguem sota unes reproduccions ampliades de les portades dels nostres llibres que pengen d’una paret com si fossin quadres. És la nova National Gallery. El professor Joan Francesc Mira ens imparteix una ponència de les seves. Erudita, divertida i amb aquest punt seu tan envejable entre la distància irònica i l’entusiasme. Parla després en Mascarell. Una mica llarg i confús però vaja. A la sala del costat l’ambient es totalment diferent. Carme Forcadell ha aplegat el poble sobirà més entusiasta. Ens fem una foto i ens donen uns tiquets per la Firatast, una fira gastronòmica prou variada i gustosa. Bé, tot molt bé.
Unes jornades per la llibertat que tenen, o almenys així ho espero, gust de fi de curs. Però no d’un curs qualsevol. El fi de curs de segon de batxillerat, posem per cas, quan has d’escollir quina carrera faràs la tardor següent. Era un fi de curs d’any de selectivitat. De no retorn.
Fins ara, el model festiu-familiar-massiu ha estat un èxit emocionant i esclatant. Però ja no podem tirar més de veta, hem de canviar d’esperit. La CUP a Cervera, mentre a Girona es donava cloenda a les festives jornades, demanava “resistència civil” per tal de blindar el 9N. Als catalans, com a bons mediterranis, se’ns donen bé els actes d’inauguració olímpica, les cremàs, les patums i l’espectacle multimèdia. Ara hem de veure si som capaços d'incorporar un altre esperit. Un esperit inamovible, ferreny, cabut. Un nou tarannà on, des de la més absoluta de les tranquil·litat i pacifisme mostrem al món la part que falta del nostre discurs. Ells ja saben que som un poble unit i alegre. Cal que vegin que quan cal, som combatius.
Perquè pot passar que, acabades les xerinoles i marxes, ens faci mandra sortir a defendre les urnes, a plantar-nos on sigui, a jugar-nos el temps, el sou i l’oci. I que alguns creguin que la nostra feina ja està feta i que ara els toca als polítics rematar-la. I farem salat.
Comença la selectivitat natural. La prova de resistència que determina si un poble amb la seva voluntat si és apte per la llibertat.
Un servidor es de esos del procés. Quiero decir que estoy metido tal y como se suelen meter los periodistas en los procesos políticos de todo tipo. Con entusiasmo vital pero con una inevitable distancia intelectual que el oficio lleva incorporada.
Este blog es pues el relato de estos meses de participación política con ojos de periodista. No se preocupen que sí se puede hacer. Muchos periodistas en la historia han tomado partido sin que eso fuera (necesariamente) una pérdida de su objetividad o de su capacidad de análisis. Pienso en Gaziel o Pla, colaboradores estrechos de Cambó. O en George Orwell o Hemingway que nunca trataron de explicar la Guerra Civil desde ambos bandos sino que escribieron y lucharon en defensa de uno.
Ahora que ya me he comparado con los grandes, ya puedo volver a la realidad. Para que ustedes se hagan una idea general de mi posición, soy miembro numerario de la ANC, participo activamente en la asociación Súmate y, de vez en cuando, los amigos de la CUP tienen la paciencia y la misericordia de invitarme a hablar en sus actos. El retrato, bastante nítido, pretende ser sólo el marco en el que se desarrollarán las crónicas que, no necesariamente, tratarán de las entidades antes citadas.
El momento es histórico, no hay duda. Y un servidor desde la modestia de su crónica personal aspira al menos a traer reflexiones y experiencias para todos aquellos que lo viven intensamente, de manera distante o como un estorbo que estorba toda discusión política.
Espero no causar más molestias que beneficios con las crónicas que, de aquí hasta el nueve de noviembre (y más allá), tengo la intención de ofrecerles.
