L'entrada dels bàrbars per Gràcia
Sento parlar massa sovint del mateix, potser us afarti, no ho sé, però ara un nou viratge de l'aniquilació que el turisme provoca a Barcelona amenaça amb traspassar les fronteres del inexpugnable poblat gal que és la Vila de Gràcia. El lector de la meva generació que no el freqüenti el denigrarà perquè se'l considera hipster de nit, amb una miríada de bars dissenyats perquè joves professionals liberals gastin els seus diners i es daurin la píndola amb total despreocupació.
L'altra visió és de qui conviu en els seus carrers des de fa dècades, coneix els noms de cada racó, no es perd en el seu laberint i s'alegra per un ecosistema sa on les persones, com en un poble, se saluden en creuar perquè la rutina de freqüentar crea coneguts del no-res i una educació cívica que es percep en el seu activisme. Alguns, entre els quals em trobo, el jutgen fins a cert punt inofensiu des d'un sentit positiu, entre altres coses perquè els habituals anem als bars de sempre, ens asseiem a les places i aquí veiem la vida passar entre xerrades, cerveses i alguns hàbits diürns de pau i nocturns de conversa, cervesa i passeig, contents en el moll de les seves festivitats anuals i la lògica d'espais que formen part del nostre teixit vital.
Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida menys quan arriben les festes. Fa anys, quan era petit, m'agradaven, però des de fa uns anys es van massificar. Gràcia manté la seva estructura de poble per un motiu que li ha atorgat una resistència particular que fins i tot genera mandra per anar al centre. És un recinte emmurallat sense murs que la protegeixin perquè els carrers ja delimiten el perímetre. Des de la plaça Joanic la barrera és el carrer Escorial, prossegueix per Travessera de Dalt, la cobreix des d'un altre angle per Gran de Gràcia i la tanca, fins a crear una quadrícula imperfecta, pel carrer Còrsega amb un breu tram del Passeig de Sant Joan. Aquestes fronteres han creat expressions com Baixar a Can Fanga, per les obres de l'Eixample que podien admirar des del carrer Bonavista, o Barcelona. Sortir de la seva zona d'influència és accedir a una altra dimensió.
Les festes van degenerar en una allau de forasters i guiris dedicats a emborratxar-se i destrossar el bonic esforç dels veïns. Per això molts vam abandonar el barri durant aquests dies d'agost, perquè es desnaturalitza. Ara correm que aquest perill s'ampliï perquè l'Ajuntament és insaciable en consolidar un model de ciutat que no volen els ciutadans. A Gràcia volem la nostra normalitat anormal del Canigó i els nous bars xinesos, del carrer Verdi amb la seva tràfec i la ruta de places entre el senyor Rovira assegut al seu banc en el record a Marsé i l'horrible estàtua de la Colometa al Diamant.
Perdonaríem el crim que volen cometre amb la plaça del Sol, que es convertirà en una mena de Kindergarten perquè els joves no se senten a terra a beure cervesa dels pakistanesos, macos i útils davant l'augment de preus d'alguns bars on abans anàvem perquè eren de la família. Sol, on hi va haver el cedre de la llibertat, va començar a enfonsar-se quan es van carregar el seu refugi i van construir-hi un pàrquing de scalextric. Els noranta la van portar a l'excés d'hores de festa i el nou segle va marcar una mena d'equilibri en la problemàtica. Veiem cartells de “a Gràcia no volem soroll”, però vaja, ara els de BCNeta tenen la perfecta tàctica de desallotjament de les places amb la seva mànega, de la més baixa fins a la més alta, omplint d'aigua el ciment de Bohigas per expulsar just abans de l'arribada dels cotxes de policia.
Això de la plaça del Sol, desenvolupat amb mesures idiotes com treure un banc sota el pretext que era la base dels camells, com si aquests no es poguessin moure com qualsevol ésser humà, és gairebé una carícia del mal per calmar l'espai públic, àgora, fòrum, un lloc al qual s'accedeix des dels quatre punts cardinals. Per trencar tot el conjunt hauran de ser molt més acurats i fer-ho millor que en l'experiment immobiliari i claustrofòbic de la plaça de les dones del 36, on van muntar tot tan de pressa que la reixa ja està pintada i el seu sistema de clavegueram va haver de ser revisat després de només tres anys de funcionament. Hi ha mil places i a sobre ara, perquè són la monda de llestos, les ompliran de guiris, perquè més que en escoles pensen en concedir noves llicències hoteleres. L'acció veïnal va guanyar la batalla amb l'Escola de l'Univers que s'ubicarà al carrer Bailén. De moment els seus alumnes segueixen en aquests menyspreables barracons de la plaça del Poble Romaní. No lluny de la seva llar de foc proliferen les llibreries i es demostra que el petit comerciant té una idea molt més total del que ha de ser el magma que fomenti una ciutadania digna des d'un marc de convivència que mai serà perfecte ni equitatiu però que des d'una tradició de segles aspira a una certa harmonia, viure sense sobresalts, somriure de tant en tant.
Quan m'encamino a una cita amb els meus amics pas pel carrer Còrsega i topo amb l'aldarull del Generator Hostel. Milers d'estrangers s'ho passen bé per quatre duros. Res dolent hi ha en això. El mateix passa al carrer Bruniquer amb un altre alberg de nou encuny. Ara l'Ajuntament tramita permisos per a 400 noves places hoteleres, una a Sol, una altra a Legalitat, una altra més a Jardinets i una última monumental, 182 habitacions, a Còrsega, on l'antiga seu de la companyia alemanya Henkel, sense oblidar el de la Torre Deutsche Bank. El millor dins del cinisme del pla és que excepte una quasi totes estan en el llimis, per la qual cosa potser seguim amb la ignorància del turista que quan li parles de Gràcia la identifica amb el Passeig de Gràcia i no penetra a l'interior del meu hàbitat. Desitjo que segueixi així perquè el barri malgrat tot continua com un microcosmos verge de personalitat pròpia. És cert que ja van intentar convertir-lo en un segon Born i que ho han aconseguit a mitges en alguns enclavaments, és cert que molts la identifiquen com una postal naïf entre restaurants antics, vaqueries desaparegudes i algun gueto de modernets. Que diguin el que vulguin que jo ja estic content. El que no vull per res del món és que segueixin amb el seu extermini de l'essència en zones que encara la mantenen. Hotels són invasió, augment del lloguer, massificació on hi havia cadires plegables i preus més cars en els bars, com en el Raïm de tota la vida, bar cubà de façana que va ser el refugi de molts i ara s'ha convertit en el vedat privat de els visitants perquè pagar dos euros i mig per una cervesa és una estafa que no es pot tolerar en aquesta època de misèria i precarietat que el consistori no es preocupa per pal·liar.
En l'Imperi romà els bàrbars es van assentar en zones limítrofes i de sobte, passats els anys, van saquejar Roma. La metàfora és exagerada, però si un ho pensa des del que va començar sent una mica simpàtic derivem cap a una ocupació que trenca el que entenem com viure en tranquil·litat i sense molèsties que esborronin la ja difícil existència quotidiana. Barcelona ha de ser per als seus ciutadans, no per al capital privat. Esperem que maig confereixi a l'aire un altre ambient perquè d'una altra manera l'espiral serà infinita i hi ha problemes importants que resoldre que només solucionarem si algú governa des d'una idea de benestar comú.
Sento parlar massa sovint del mateix, potser us afarti, no ho sé, però ara un nou viratge de l'aniquilació que el turisme provoca a Barcelona amenaça amb traspassar les fronteres del inexpugnable poblat gal que és la Vila de Gràcia. El lector de la meva generació que no el freqüenti el denigrarà perquè se'l considera hipster de nit, amb una miríada de bars dissenyats perquè joves professionals liberals gastin els seus diners i es daurin la píndola amb total despreocupació.
L'altra visió és de qui conviu en els seus carrers des de fa dècades, coneix els noms de cada racó, no es perd en el seu laberint i s'alegra per un ecosistema sa on les persones, com en un poble, se saluden en creuar perquè la rutina de freqüentar crea coneguts del no-res i una educació cívica que es percep en el seu activisme. Alguns, entre els quals em trobo, el jutgen fins a cert punt inofensiu des d'un sentit positiu, entre altres coses perquè els habituals anem als bars de sempre, ens asseiem a les places i aquí veiem la vida passar entre xerrades, cerveses i alguns hàbits diürns de pau i nocturns de conversa, cervesa i passeig, contents en el moll de les seves festivitats anuals i la lògica d'espais que formen part del nostre teixit vital.