Barcelona es projecta a les llicències lliures
El passat 15 de març Pablo Molano deixava un profund forat a les entranyes dels moviments socials a Barcelona. La Base, l'espai al Poble-sec que ell havia ajudat a edificar, estava de dol. A iniciativa de la seva mare, es va decidir, després de diverses assemblees, donar un gran comiat a Molano: un dia i mig de dol, un dia i mig d'homenatge i celebració.
Com relata el membre del col·lectiu Compartir Dóna Gustet i creador audiovisual, Marc Sempere, allò va ser un comiat traduït en un “acte polític i poètic”. El dol va durar gairebé una setmana.
Dimecres d'aquella mateixa setmana al matí, el cos de Pablo seguia victorejat per la seva comunitat.
Sempere va anar a la Base aquell dimecres a la nit, quan es vetllava el cos. Allà hi va trobar amics, vells coneguts i també saludats: molta gent. Una col·lectivitat donant testimoni d'un ritual que avui dia entenem d'una altra època. L'endemà, unes 600 persones van marxar durant hores al costat del cos malmès, al càntic de “Oh, no hay que llorar, ¡que la vida es un carnaval!”. L'acció va acabar amb una manifestació el dissabte i la posterior ocupació de La Rimaia.
Marc Sempere va viure l'any 2016 una escenificació i celebració del duel que creia perduda allà per 1921: un intercanvi cultural en tota regla. Aliè a indústries, preus i drets d'autor. “La sensació que vam tenir, més enllà de la tristesa, era de pau. Ens havíem acomiadat”, recorda Sempere.
Sempere assegura a l'altra banda del telèfon que entén molt millor el dol i quina relació guarda aquest amb la cultura popular i lliure gràcies a aquell episodi. “Cultura lliure no és només una llicència: música, gastronomia, cinema... A Compartir Dóna Gustet ho relacionem tot... Les vetlles i les llicències lliures, al final, parlen del mateix... D'una manera de relacionar-se amb el món: lliure, anònima. I per descomptat, una manera d'entendre'l que no està passada, que no és folklore... només cal mirar la vetlla d'en Pablo. Per a nosaltres —sosté Marc Sempere— creative commons només vol dir compartir, que la cultura ha de circular. I que no tot és mercaderia”.
El creador valencià explora tot això també a la pel·lícula documental El ball del vetlatori: la història del duel personificada en la figura de Tomàs i el seu viatge de tornada al poble després d'una pèrdua. “Que s'hagi perdut la vetlla, i que el duel s'hagi convertit en una cosa mecanitzada i industrialitzada, fa que hàgim perdut un espai de comunitat”, matisa Sempere.
La peça, a mig camí entre la poètica audiovisual i el documental, s'exposarà aquest dijous a la setena edició del Barcelona Creative Commons Film Festival (BccN).
El passi de El ball del vetlatori serà una de les vint projeccions audiovisuals, amb posterior col·loqui, que realitzarà BccN del dia 11 al 15 de maig a Barcelona. El festival, que va arrencar fa set anys a l'Espai Jove La Fontana amb un esdeveniment d'un dia, ha ampliat les dates de mica en mica.
Un creixement “sostingut” —destaca Fernando Paniagua, coorganitzador del festival— basat en la idea d'elaborar un esdeveniment de proximitat i gratuït. I no els hi ha anat gens malament. El festival, que també està registrat amb llicència lliure, ha generat aquests anys fins a 17 clons en diferents ciutats del món (Mèxic DF, Lima, Bogotà o Medellín). “Qualsevol entitat sense ànim de lucre pot agafar els nostres continguts i exposar-los. És una gran oportunitat perquè els creadors mostrin les seves pel·lícules en el major nombre de ciutats: estem generant una xarxa descentralitzada, nodes autònoms”, explica Paniagua.
El festival no només està basat en la projecció i els col·loquis amb els autors, també proposa taules de debat per “estendre la cultura de la lliure i plantejar noves preguntes”. Com quantifiquem el retorn social del cinema? Com gestionar els drets d'autor? Què fem si lliure no vol dir gratuït? Tres debats, una taula rodona, un taller de videocreació i un workshop aprofundiran en aquestes qüestions. La trobada, finançada per fons públics —“ fem malabars”, sosté Paniagua— i una aportació privada de part del Col·lectiu Ronda, pagarà aquest any per primera vegada els directors.
“El vaixell de la indústria ja s'ha enfonsat, nosaltres ens encarreguem de generar preguntes. I ho fem en positiu, amb creacions i reflexió”. Totes les activitats del festival són obertes al públic; de fet, apel·len al públic directament: “Volem una experiència col·lectiva que porti a la discussió. Per això no posem catifes vermelles al nostre festival, ens centrem en les persones”, respon Paniagua aquest dimecres, a pocs minuts de l'inici de la primera sessió als Cinemes Texas de Barcelona.
Un dels primers rounds del festival, dijous, parlarà de vida, mort, dol i celebració; la cultura lliure portada un pas més enllà. I ho farà amb música. Amb el cant de Maria Arnal i el propi Marc Sempere a l'Espai Germanetes, a les 19:30h, i l'explicació del projecte col·lectiu Compartir Dóna Gustet, impulsat l'any 2008; des de llavors, el col·lectiu ha promogut infinitat de projectes (Sempere treballa ara en un documental amb el Niño de Elche)... I infinitat de paelles: la paella és el símbol del grup. Un ritu en comunitat, horitzontal i transversal. “Tothom fa la seva versió... Se li posi pebre vermell o no, es fa en col·lectiu. I això és el més important”, se somriu Sempere.
