La manifestació dels que s'organitzen
“Avui ha mort el 15M de Barcelona”, escrivia diumenge passat Carlos Delclós, activista pels drets de les persones migrants. La mort de Pablo Molano va commocionar persones molt diverses que han fet activisme a Barcelona. Era un de tants invisibles en els moviments socials de la ciutat. No era una cara coneguda ni mediàtica, però el més probable era creuar-te'l si freqüentaves ambients activistes. Organitzador de manifestacions, creador de lemes, impulsor de plataformes. Molano ha deixat com a epitafi la seva biografia a Twitter: “Davant l'evidència de la catàstrofe, hi ha els que s'indignen, els que denuncien i els que s'organitzen. Nosaltres estem del costat dels que s'organitzen”.
Nascut a Bogotà el 1983, va arribar a Barcelona a l'inici de la seva adolescència. Segons va explicar en una entrevista publicada aquesta setmana per La Directa, la seva família estava implicada en moviments guerrillers a Colòmbia. Per això la seva mare va haver d'abandonar el país i Molano es va criar a Cuba. D'aquesta trajectòria que el va portar finalment a la capital catalana beu el seu esperit llibertari: “nosaltres no hem sentit l'Estat com un garant de drets ni res per l'estil, sinó com un enemic que ens persegueix”, explica en la mateixa entrevista.
Molano va passar per lluites molt diverses. A la universitat va lluitar contra Bolonya des de la UB Raval, d'aquí va passar a defensar un coneixement autogestionat a la universitat lliure La Rimaia, desallotjada de tres edificis abans d'arribar al definitiu. Va defensar el dret a l'habitatge des de l'okupació, en primer lloc des de l'Espai Social Magdalenes, i després vindrien molts més. Va treballar en construir mitjans lliures i autogestionats, com Okupem les Ones. Va reivindicar els barris per als seus veïns, en els últims temps des de l'Ateneu La Base al Poble-sec. Va impulsar un nou moviment antirepressiu a l'escalf del 15-M, Rereguarda en Moviment, una xarxa de seguretat davant tipus molt diversos de repressió. A la plaça, durant el 15-M, va dinamitzar i donar eines als que s'acostaven per primera vegada a una assemblea. I després que diumenge passat decidís posar fi a la seva vida, els seus amics van veure que no hi havia millor manera de recordar-lo que amb una manifestació.
“Davant l'evidència de la teva absència, ens organitzem”, deia la pancarta desplegada al final de la marxa d'aquest dissabte, que ha reokupat l'última seu de La Rimaia. Des de la plaça Catalunya del 15-M, la marxa es va aturar davant l'antiga seu del Banc Espanyol de Crèdit. Avui convertida en Apple Store, va ser durant uns dies de 2010 un espai ocupat que reivindicava un altre model de vaga, la del precariat, allunyada de partits i sindicats clàssics. La façana va estar llavors decorada amb lletres de colors que deien “Això no és crisi, se'n diu capitalisme”.
La marxa va seguir cap a la UB Raval, baixant per la Rambla, un camí moltes vegades barrat per la policia, recordant crits de les lluites contra Bolonya. “La mani de Pablo són totes les lluites”, apuntava el videoactivista Xapo Ortega davant l'allau de vells lemes corejats. Pel camí, la cara de Molano va quedar plantada amb esprai per les parets al costat del lema “Poder Popular”. Amb una visita al rectorat de la UB, es va recordar el desallotjament de l'ocupació contra Bolonya, on es van teixir complicitats i després es va patir la violència policial, i d'aquí es va seguir cap a la segona seu de La Rimaia, avui convertida en un hotel. I d'aquí a la Carboneria, una okupació en el primer edifici construït a l'Eixample, desallotjada fa dos anys.
Arribada a l'última seu de La Rimaia, la marxa es va aturar per obrir un cop més les portes. Aquí es va desplegar la pancarta: “Pablo Molano es queda al barri”. “Això és una esquerda oberta en un món que s'obstina horrible” i una invitació a utilitzar l'espai amb un crit: “perquè tot és comú”. Aquí dol i celebració es barrejaven.
L'Ateneu La Base, que aquest cap de setmana complia dos anys, ha dedicat tota la setmana a viure el dol en comú i convertir la seva festa d'aniversari en una festa de comiat. “Ho hem fet a la nostra manera, reapropiant-nos de la mort i dels seus rituals i cerimònies, de forma autònoma, confirmant-se una de les seves/nostres hipòtesis polítiques: la imprescindible recuperació de la comunitat”, diuen.
L'espai comunitari es va convertir en seu de la vetlla, i dimecres el carrer va ser pres per gent molt diversa que va voler acostar-se. Els militants amb més trajectòria apunten que hi ha moments en què les diverses famílies activistes de Barcelona aparquen les seves diferències i es troben. El 15-M va ser un d'ells. Dimecres es van acostar a dir-li adéu a Molano tots els que havien compartit lluites amb ell, anarquistes, cooperativistes, independentistes, comunistes, sindicalistes i fins i tot els que ara ocupen l'ajuntament i que van rebre dures crítiques d'ell. “Entre tant dolor compartit hem sentit la urgent i profunda necessitat de continuar lluitant i creant poder popular”, conclou la família de la Base.
