L'augment dels preus del lloguer a Barcelona posa en alerta l'ajuntament de Colau
Passada la crisi del mercat immobiliari, els preus dels lloguers a Barcelona s'han tornat a disparar. L'Ajuntament de Barcelona ha presentat un informe en què mostren que el lloguer mitjà a la ciutat, que entre 2008 i 2013 havia baixat dels 813 euros als 682, va repuntar fins als 727 el 2015. En relació al 2014 el lloguer mitjà ha pujat un 6,6% i el preu per metre quadrat un 7,4%. El descens de preu dels lloguers entre 2008 i 2013 va coincidir amb un augment intens del nombre de contractes de lloguers.
“Durant els anys més intensos de la crisi el lloguer es va convertir en l'única alternativa econòmica viable per a les economies familiars que, en termes agregats, havien vist deteriorar-se la seva renda i frenar-se les seves expectatives d'accés al crèdit”, explica l'informe en relació a l'augment dels contractes de lloguer. Apunta també a “la proliferació d'unitats de convivència molt diverses que no tenen necessàriament vocació de permanència ni cap vincle més que el de compartir espais comuns per reduir despeses” i opten pel lloguer. Mentrestant, les entitats financeres mantenen fora del mercat 2.685 pisos que han declarat a la Generalitat que tenen buits a Barcelona.
En aquest context, l'alcaldessa Ada Colau remarca una dada que considera especialment preocupant: entre les deu ciutats més grans de l'Estat espanyol, Barcelona és la que ha patit més augment dels preus de lloguer. Partia del lloguer per metre quadrat més elevat i, segons les dades del 2015, les diferències s'han ampliat. A més, entre les deu ciutats Barcelona és la que té un percentatge més elevat d'habitatges en règim de lloguer. Un 30% del total, sis punts per sobre de Palma i deu per sobre de Madrid. “Atesa aquesta estructura de la propietat, les oscil·lacions de preus de lloguer tenen més impacte a Barcelona que a la resta de grans ciutats”, conclou l'informe.
Davant aquesta situació, Colau ha reclamat aquest dimecres a la Generalitat i al futur govern de l'Estat que actuïn per regular els preus del mercat de lloguer. L'alcaldessa remarca que aquest augment de preus no va acompanyat d'un augment del nivell de renda dels barcelonins, sinó que es tracta “d'una nova bombolla immobiliària” que resulta de la “passivitat” de les administracions públiques. “Hem d'aprendre dels errors del passat, és una obligació de totes les administracions públiques no només recuperar les restes del naufragi, sinó fer tot el possible per evitar una nova bombolla”, assegura.
Referents europeus
L'alcaldessa proposa adoptar mesures com les que es duen a terme a Alemanya: “en llocs on hi ha una forta demanda que supera l'oferta, l'Estat té la possibilitat de regular els preus del lloguer, com passa a Berlín”. La mesura, explica Javier Burón, gerent d'Habitatge de l'Ajuntament, “passa perquè el propietari tingui un benefici per poder seguir fent negoci, sinó no posaria l'habitatge en lloguer, però també un preu que amb el sou mig d'aquest lloc es pugui pagar”. Més enllà d'això, aquestes mesures es complementen amb moltes ajudes al lloguer. “Alemanya hi dedica 26 mil milions d'euros i Espanya 900 milions, quan si tenim la meitat del PIB hauríem de dedicar la meitat que ells”, considera Burón.
Si bé Barcelona és la gran ciutat espanyol amb més pisos de lloguer, queda molt per darrere de les ciutats europees. Davant el 30% de Barcelona, es troben el 85,9% de Berlín, el 72% d'Amsterdam, el 61,5% de París o el 42% de Londres. La diferència és més notable quan es parla de lloguer social. El 2% de Barcelona, dins de la mitjana espanyola, queda superat de lluny per Amsterdam, que té un parc de lloguer social del 48% dels habitatges, Berlín, que té un 30,2%, Londres, un 23%, i París, un 17,2%. L'informe de l'ajuntament remarca que, en el cas d'Amsterdam, el més destacat, “és possible construir habitatge perquè el 80% del sòl és propietat municipal”.
Carme Trilla, que va ser secretària d'Habitatge de la Generalitat amb el tripartit, explicava fa uns mesos a aquest mitjà les dificultats per regular els preus del mercat lliure d'habitatge. “Cal aconseguir un tipus d'oferta que no segueixi la lògica del mercat, i això ho poden fer països que tenen molt de sòl públic”, explica. Trilla assegura que “si ets capaç de posar una massa crítica d'habitatge protegit al mercat, automàticament t'equilibra els preus, perquè molts demandants poden dir que no aniran a un habitatge del mercat lliure sinó a aquest que és més barat”. Per això, apunta, era necessari disposar de reserves de sòl per habitatges protegits, com les que existien al País Basc o les que va impulsar el seu govern, “però vam trigar tant que va resultar poc efectiu per posar aquesta massa d'oferta fora de mercat”, assumeix.
Des de l'Ajuntament reivindiquen altres alternatives, com una modificació per part del govern de l'Estat de la Llei d'Arrendaments Urbans o l'elaboració per part del Parlament d'una llei catalana que supleixi les seves funcions. L'última modificació d'aquesta llei no va servir per donar més seguretat als inquilins sinó justament el contrari, donant als contractes de lloguer una durada de tres anys, dos menys que abans de la modificació, després dels quals es pot augmentar el preu.
Desigualtats a la ciutat
Els preus de lloguer acusen diferències importants en els diferents districtes de la ciutat. El contracte mitjà de Sarrià-Sant Gervasi el 2015 va ser de 1.045 euros, mentre que a Nou Barris estava en 513 euros al mes. Si bé els barris amb menys renda tenen preus més baixos, la relació entre preu i renda els deixen en pitjor situació. Els lloguers més baixos es troben als barris Baró de Viver i Can Peguera, per sota dels 300 euros. L'informe apunta que són barris molt petits “amb un mercat residencial molt estàtic, alta presència d'habitatge públic i molt pocs contractes”, com altres barris que es troben per sota dels 400 euros.
“Els barris amb rendes més altes – i on també els preus de lloguer són més alts– suporten el menor esforç econòmic per accedir a un habitatge de lloguer, mentre que als barris amb rendes més baixes els seus residents han de realitzar un major esforç econòmic per pagar el lloguer”, apunta l'informe. Barris humils com la Trinitat Nova –el de renda més baixa de la ciutat–, la Verneda i la Pau, la Guineueta, Sant Martí de Provençals i la Prosperitat són els barris on els veïns dediquen una proporció més alta dels seus ingressos a l'habitatge, més d'un 25% dels ingressos totals de la unitat familiar van destinats a pagar el lloguer.
Si bé no és on més ha pujat el preu mitjà per contracte de lloguer, el districte de Ciutat Vella és on més ha pujat el preu per metre quadrat, un 8,8% entre 2013 i 2015. Es tracta del districte més afectat per la pressió turística, i a on no són habituals els pisos grans. Són dos elements que, segons la geògrafa i historiadora urbana Mercè Tatjer, no estan aïllats. “Els de la Barceloneta són pisos molt petits, molt fàcils de convertir en apartaments; els arregles amb quatre duros i queden prou bé, i en canvi és molt més difícil convertir un casalot gran del Born en pisos turístics”, explicava Tatjer a Catalunya Plural amb motiu de les protestes de la Barceloneta per explicar dos models de turisme al mateix districte.
“Un pis turístic és un pis que deixa de tenir la seva funció social com a habitatge per passar a ser un negoci, i com que és tan rentable hi ha propietaris que no renoven els inquilins per tenir-hi a turistes per dies”, explica la geògrafa. “En casos de gentrificació [com el del Born] sovint es millora l'estat d'algun edifici, però a la Barceloneta els propietaris no es preocupen per com està o deixa d'estar l'escala”. Entre altres factors, diu l'informe de l'Ajuntament, “l'enorme atractiu turístic de la ciutat ha actuat d'impulsor dels preus”. És una de tantes conseqüències que reforça el repte del govern de Colau de replantejar el model de turisme a Barcelona.
