Per què els treballadors del Metro de Barcelona fan vaga si ningú els vol fer fora?
La vaga de metro d'aquesta setmana a Barcelona ha estat l'episodi més conflictiu dels vuit mesos d'Ada Colau al capdavant del consistori. Al seu Facebook, Colau ha definit una vaga com “una mesura extrema a la qual es recorre davant pèrdues de drets i quan l'altra part no ofereix diàleg”, cosa que l'alcaldessa ha considerat que “no era el cas” del suburbà. Dies abans, havia titllat de “desproporcionades” les aturades. Per què els treballadors del metro han fet vaga si ningú els volia fer fora? És la vaga una mesura a la qual es recorre exclusivament davant pèrdues de drets com diu l'alcaldessa?
Les estadístiques del ministeri de Treball mostren un lleuger descens de les vagues derivades dels processos de negociació col·lectiva, és a dir, durant la negociació o per la negativa empresarial a revisar o negociar un conveni. Si durant els anys de bonança econòmica rondaven les 250 anuals, en els últims anys tot just sobrepassen les 200. Per contra, han crescut les vagues provocades per impagament de salaris o acomiadaments. “La degradació de les condicions laborals ha reduït molt les condicions en què els treballadors poden fer vaga amb seguretat jurídica”, apunta Albert Recio, professor del departament d'economia aplicada de la UAB.
“La vaga és un dret irrenunciable dels treballadors i un mecanisme de pressió sindical en tot tipus de situacions”, explica l'investigador Ernest Cañada. “És una eina sindical normal”, afegeix Recio. Les vagues, per tant, són un instrument per a conservar o millorar allò aconseguit pels treballadors, i també per intentar no perdre-ho. No obstant això, una vaga en el sector dels transports té una afectació i influència molt altes, la qual cosa fa que les administracions s'ho pensin dues vegades abans d'arribar a una situació d'aturada. “En altres sectors es para i no es nota. Al transport és tot el contrari”, explica Recio. Més encara amb tot un Mobile World Congress pel mig, com ha passat aquesta setmana.
Cañada demana no oblidar en quin context s'han produït les aturades al suburbà. “Estem en una situació d'atur elevat, d'ofensiva empresarial per disminuir els drets dels treballadors, criminalització de l'activitat sindical i fins i tot de persecució judicial als treballadors”, diu en referència a casos com el dels vuit d'Airbus.
“Un dic irrenunciable”
En aquest sentit, Cañada rebutja que els plantejaments dels sindicats del metro siguin únicament “reivindicacions corporatives”, i considera que poden ser una oportunitat per a la resta de treballadors. “Que sectors amb millors condicions que els treballadors precaris estiguin defensant els seus drets és un dic irrenunciable que podria ajudar a altres treballadors”, afirma.
Malgrat ser una empresa privada de capital públic, el metro no s'escapa d'una borsa de treballadors precaris. De les 3.600 persones que conformen la seva plantilla, 600 o bé només treballen tres mesos a l'any amb contractes d'obra i servei o tenen jornades que no superen el 75%. Els sindicats asseguren que des de 2011 s'han anat acumulant treballadors en aquestes condicions sense un pla per millorar la seva situació.
¿Un govern d'esquerres hauria de ser més procliu a les demandes demandes sindicals? En la teoria ideal sí, però les coses canvien a la pràctica. “El poder polític actual és feble. L'Ajuntament està sotmès a normatives estatals i europees d'austeritat que li deixen un marge de maniobra reduït”, explica Recio. En el seu Facebook, Colau va escriure que per satisfer totes les demandes sindicals caldria pujar les tarifes del transport o empitjorar el servei, aspectes que no es plantejava.
En aquest sentit, Cañada lamenta que des del consistori s'hagin contraposat les reclamacions dels treballadors del metro amb el dret a la mobilitat de la ciutadania, precisament pel context de criminalització sindical iniciat des de la patronal aprofitant la crisi econòmica. Cañada creu que va ser un error la publicació per part del consistori dels sous de la plantilla sense haver abordat en profunditat la transparència en l'àmbit directiu de TMB, l'empresa de transports municipal.
Al costat de la precarietat, la quantitat exacta i les funcions dels directius de TMB (que en bona mesura provenen de la confiança d'anteriors administracions, tant socialistes com convergents) és una altra de les potes del conflicte. A dia d'avui, el nombre i les seves funcions exactes segueixen sent un misteri, tot i que l'Ajuntament s'ha compromès a acabar amb l'opacitat de TMB en el marc de la transparència de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
De fet, alguns empleats del metro han començat a publicar a Facebook seves nòmines, que contradiuen les forquilles llançades per l'Ajuntament. “La vaga ha creat una situació contradictòria que era fàcil de preveure però difícil de gestionar per un govern en minoria i amb una manca de contrapoder social suficient”, conclou Cañada.
