Cristina Palomar: “Artur Mas és qui és gràcies a Marta Ferrusola i el Júnior”

La periodista Cristina Palomar, amb divuit anys de dedicació a la informació política i municipal al diari Avui -i actualment col·laboradora de Catalunya Plural- presenta aquest dimecres a la llibreria La Impossible (19 h) Això és una dona!, un retrat de Marta Ferrusola que, com es diu en la portada del llibre és “no autoritzat”. Tot i que la protagonista del llibre va estar en primer pla de l’actualitat política catalana durant molts anys, fins ara només hi havia un llibre dedicat a ella, en aquest cas sí “autoritzat”, escrit per Maribel Juan, el 2004, i titulat Marta Ferrusola, a l’ombra del poder. Onze anys més tard, l’ombra que acompanya a l’esposa de l’ex-president és ben diferent, a causa de la confessió de Jordi Pujol que durant 34 anys va tenir diners amagats a l’estranger. Qui vulgui conèixer Marta Ferrusola i el seu paper en la Catalunya dels darrers cinquanta anys farà ve de llegir Això és una dona! (pr

Com es gesta Això és una dona!?Això és una dona!

Me’l va proposar “Angle Editorial”. És una editorial que treballa molt amb periodistes. Vaig dir que sí, ignorant la feina que em donaria. No vaig tenir constància que feia un llibre fins que no l’he acabat. Era com si estigués fent reportatges periodístics. Cada capítol es pot llegir per separat. El fil conductor és la Marta Ferrusola però són capítols independents. Fins que no el vaig veure sencer, me’l vaig llegir i el vaig revisar no em vaig adonar que havia enllestit el meu primer llibre.

Com t’has documentat?

He tingut quatre mesos per escriure’l. He buscat moltíssima documentació. Molta hemeroteca. Recerca periodística a tots els mitjans. Recerca bibliogràfica. He llegit quinze o vint llibres. I he parlat amb gent, però en aquest moment a l’entorn més pròxim de Marta Ferrusola hi ha un hermetisme total i absolut. M’ha resultat molt difícil accedir-hi.

Si vols fer un perfil una mica crític, amb una certa perspectiva, t’has d’aproximar al personatge indirectament. A mi no m’agrada enganyar la gent. Quan entrevisto algú sempre li dic perquè. Entrevistar una persona i dir-li que estava fent un llibre sobre Marta Ferrusola podia ser problemàtic. Jo no volia que ella s’assabentés que estava escrivint-lo. He treballat amb molta discreció, com una formigueta i intentant que fos amè.

No sembla que hi hagi grans secrets ocults en el rerefons de Marta Ferrusola. A l’inrevés dels seus fills.

L’objectiu del llibre és explicar la història de la Marta. S’ha parlat molt de Jordi Pujol. Es coneix tot d’ell i a ella se la coneix més com un apèndix seu, tot i haver tingut molt poder. Estàvem coixos. S’estava parlant molt d’ella. Se l’estava culpant i acusant de moltes coses. Ens faltava informació. El llibre és un intent de recopilar aquesta informació, que la gent es posi al dia, que tingui elements suficients per tenir una idea més clara per jutjar, valorar i entendre el personatge i perquè ha passat tot el que ha passat.

Aquest no és el llibre del “marro” dels fills. Aquest encara està per fer. Quan vaig començar a gratar una mica en la història del Júnior em va començar a sortir de tot. Paradisos fiscals, negocis a Mèxic que no han sortit bé, amb alguns socis hi ha acabat malament, la filla casada amb el fill d’un dels homes més rics de Mèxic...

Després de tot el treball d’aquests mesos, quina percepció t’ha quedat del personatge? T’ha acabat caient simpàtica o antipàtica?

Ella respon a un esquema de dona molt determinat. És així, en part pel seu caràcter i la seva manera de ser, però, també, per l’educació i el context històric en què ha viscut. Ve d’una família molt de “la pela”, de fer pesseta a pesseta. El típic botiguer català, una educació molt fèrria, escoles de monges, el franquisme... Té un pensament molt conservador sobre la religió, les relacions de parella, ... És un símbol d’un determinat model de dona.

Vaig intentar ser objectiva. Començar el personatge des de zero i anar desenvolupant-lo. Això sonarà fatal, però al final la vaig acabar admirant en el sentit que a mi m’agraden les dones amb caràcter fort. Potser perquè també jo també en tinc una mica. Ella els té ben posats.

Síndrome d’Estocolm?

No, no. Hi ha moltes coses per les quals se l’ha de jutjar severament, des del punt de vista ètic. És un personatge amb una història fascinant. Viu una època molt difícil. Anant amunt i avall per veure el seu marit a la presó. Té aquest posat de figa flor, de senyoreta Pepis, de Rottenmeier de la Heidi, de la típica secció femenina, molt repentinada, amb les perles, però, en canvi, té sortides que et descol·loquen. Es llença amb parapent, puja el Montblanc amb 58 anys,... Molt autoritària amb els fills, com ho era el seu pare...

Hi ha tota mena d’opinions sobre qui mana a la parella

Crec que mana ella. Té una gran influència. És el pal de paller. Pujol li deu moltes coses a la seva dona. Per bé i per mal, és qui és, en gran part, per la seva dona. Li ha fet costat sempre. Ha tirat del carro quan ell no ha pogut. Ha estat militant de Convergència des del primer dia. On s’ha ficat ell, s’ha ficat ella, amb tots els crios darrere.

I sobre els fills?

Si són com la majoria dels homes que han tingut una mare dominant, amb caràcter, la seva influència és molt important. El que digui la mare no sé si sempre va a missa, però gairebé sempre.

Ha evolucionat ideològicament al llarg de la seva vida?

Ha tingut una certa evolució però no sé si és fruït de les circumstàncies o és que ella ha evolucionat. En les relacions matrimonials, l’homosexualitat, l’avortament, el divorci,... ha verbalitzat un cert canvi d’opinió. Té un pensament molt conservador des del punt de vista religiós. Diu que no és de l’Opus Dei però el seu pensament n’és molt pròxim.

Els mitjans de comunicació li donaven un ressò que no sé si era adequat. Era la dona del president de la Generalitat. Feia declaracions extemporànies i apareixien a la capçalera als diaris. És una dona molt polèmica. Deixava anar el primer que li passava pel cap i es quedava tan ampla.

El que realment em preocupa és que les seves declaracions eren un reflex d’allò que pensava una part important de la societat catalana. Les declaracions tan bèsties que va fer sobre la immigració, rellegides amb perspectiva històrica em van molestar, em van ofendre, les vaig trobar molt pròximes al lepenisme, però en aquell moment jo escoltava gent que deia que hi estava d’acord. No sé si parlava per ella o per una bona part de la societat.

Sí que ha evolucionat en la qüestió independentista.

Ella, com Pujol i una part de Convergència que, de cop i volta, s’han tornat independentistes. No és una persona ideològicament molt polititzada. Sempre ha dit que és catalana, de la nació catalana, i d’aquí no la treus. No és com el seu marit, amb qui podries parlar hores i hores sobre el sexe dels àngels.

Però ella va estudiar.

Va estudiar a les monges i va acabar perquè diu que, en aquell moment, no estava ben vist que les noies anessin a la Universitat. Va fer l’examen d’Estat, allí va acabar els estudis i es va posar a treballar amb el pare. Ho hem de contextualitzar en el moment històric que ella va viure. Estem parlant de ple franquisme, en els anys cinquanta. Tampoc tenia tantes oportunitats. Té el pensament del seu marit. Diu que es va fer independentista el 2008.

A l’epíleg – “La caiguda del mite” - hi apareix una dona gran, Roser, que encaixa molt malament la confessió de Jordi Pujol. Qui és aquesta Roser?

És un personatge fictici però basat en persones reals amb qui he parlat sobre Marta Ferrusola. He parlat amb moltes dones. Ella i Jordi Pujol es compenetraven molt bé. Ell arribava a un tipus d’electorat i ella, a un altre. Ella buscava molt el vot de la dona, de persones grans, que no votaven o votaven el que deia el marit o la família. Va ser molt encertada l’estratègia d’arribar a un públic que se sentia absolutament identificat amb ella.

El personatge de la Roser el construeixo a partir d’aquestes dones d’una determinada edat, d’una determinada generació, d’una determinada classe social, que es van emmirallar amb ella, s’hi van identificar al cent per cent. Per elles, tot el que ha sortit ha estat un terrabastall, una decepció impressionant.

Veure-la a la comissió d’investigació del cas Pujol provocava una certa compassió.

És la imatge que volen donar. Tenen l’estratègia de dir que no saben res, que se’n van oblidar, que són grans i s’obliden de les coses. Estan fotuts, sí, però perquè no només estan imputats els pares sinó tots els fills, menys un. Això deu ser molt dur per una mare.

També deu ser dur que la persona que t’ha estat fent reverències fins avui, et giri l’esquena. I el descrèdit polític. La imatge que s’havia fabricat Jordi Pujol de ser un Winston Churchill o un Charles de Gaulle a la catalana se n’ha anat per terra. I se l’han carregat ells.

També hi ha gent que els ho perdona tot.

És una minoria. El suport que tenien abans era molt més gran. Potser tenen suport d’un nucli limitat, el més dur. I tampoc no sabem com acabarà la cosa. “Diuen, diuen, diuen” moltes coses però s’han de provar. Han agafat el mateix advocat que Josep Lluís Núñez. És ben curiós perquè Pujol va intentar carregar-se Núñez com a president del Barça. Ironies de la vida perquè no es podien veure ni en pintura i acaben compartint advocat.

L’advocat és un dels més prestigiosos de Barcelona en delictes fiscals i blanqueig de capitals, i pel que m’han explicat té molt bons contactes amb l’administració.

A qui Marta Ferrusola no ha perdonat mai és als socialistes, als quals acusa d’atacar el seu marit amb el cas Banca Catalana. Encara que ara els socialistes estan en hores baixes.

Deu estar encantada amb el mal moment dels socialistes. És molt rancuniosa.

Però ara els socialistes no persegueixen el seu marit.

Ara els persegueix Espanya, que és el mateix que Banca Catalana. És igual qui governi a Madrid. Sempre han fet veure que PP i PSOE eren iguals.

Superarà anímicament aquesta crisi?

Sempre ha estat una persona molt forta. Però ja és gran, està esquitxada pràcticament tota la seva família, s’ha fet un judici públic d’ells, s’han trobat que la societat no els ha donat suport com en el cas de Banca Catalana,... En aquell moment l’estratègia els va funcionar molt bé però la gent ha canviat, la societat catalana espero, confio i desitjo que hagi canviat. Manifestacions com la de Banca Catalana no es tornaran a reproduir. Espero.

A Convergència l’interessa que aquest tema els esquitxi el menys possible. Estan venent un altre discurs. Pujol, Marta, els merders de la família, són un obstacle. Però molta gent de Convergència no és aliena als seus negocis.

A Jordi Pujol li van demanar al Parlament si se sentia abandonat per Convergència i va contestar “ni que sí ni que no”.

Jo crec que sí. Una imatge clau va ser el dia que van anar a declarar a la Ciutat de la Justícia. Estaven sols. Em va impactar molt. Unes setmanes abans, Oriol Pujol hi va anar escortat pels dirigents més destacats del partit. Uns dies després veus al president i fundador del partit i la seva dona, dos vellets, sols, anant a declarar davant el jutge. Potser forma part de l’estratègia de desvincular els Pujol de Convergència.

Tinc els meus dubtes que Convergència digui el mateix en públic que en privat. Públicament han fet una crítica molt tèbia. Algú, fins i tot, els ha defensat. Artur Mas diu que és un afer privat. No ho és.

Artur Mas, en la seva compareixença, va donar a entendre que pràcticament no tenia relació amb Jordi Pujol Ferrusola. Però aquest, quan va anar al Parlament, una setmana després, va dir que es considerava un gran amic seu.

Això diu molt poc a favor d’Artur Mas. Mas és qui és gràcies a la Marta i al Júnior. Al llibre explico que va començar treballant a l’empresa de Lluís Prenafeta i a partir d’aquí va conèixer la família Pujol Ferrusola. Els d’Esquerra li deien “el cunyat de la Marta”. En feien burla.

El meu llibre és com una malifeta. Vosaltres voleu fer creu i ratlla de tot això, fer veure que no ha passat res i que el que ha passat no té res a veure amb Convergència? Doncs jo explico d’on veniu tots.

Què hauria passat amb Catalunya si, quan es va escampar la brama que Pujol tenia una amant, s’haguessin separat? Aleshores, Marta Ferrusola va fer declaracions dient que tot era mentida.

Va aparèixer a la ràdio i va començar a desmentir les suposades infidelitats del seu marit. Va sorprendre tothom. És impossible que se separin, de la manera que són.

Pujol sempre diu que té la mala consciència de no haver-se preocupat dels fills.

A Pujol la seva família li ha importat poc. Qui ha criat els fills i se n’ha preocupat ha estat la Marta. Ell, els caps de setmana, quan podia, se n’anava de casa. Sol dir que es penedeix de no haver estat més bon pare. Potser es penedeix que els fills li hagin sortit com li han sortit.

És una manera d’entendre la família i l’educació. El meu avi mai no es va preocupar de la cura i l’educació dels fills. És més aviat fruït de la generació a la qual pertanyen.

Els queden amics, però.

Segur. Tots els estómacs agraïts dels qui han ajudat a prosperar. N’hi haurà que els giraran l’esquena. Suposo que els en queden pocs, però algun n’hi deu haver.

No m’agradaria estar a la seva pell. Depèn de com acabi, pot ser més dur que quan Pujol va ser a la presó de Saragossa o durant el cas Banca Catalana. Estan implicats ells, els fills i alguna jova.

Tenen una jubilació que no és la que s’esperaven

Al final de les seves vides, quan ho tenen tot fet, es troben amb aquest festival. S’ho han buscat ells. Com poden dir que no han trobat mai el moment de declarar els diners?

El que em va ofendre molt és escoltar-la al Parlament dient que els seus fills no tenien “ni un duro” i anaven amb una mà al davant i una altra, al darrere. Encara haurem de fer una col·lecta per pagar els xalets que tenen a la Cerdanya. Em vaig sentir ofesa com a ciutadana. Tenia la consigna de l’advocat de no obrir la boca. Tot el que diguin anirà contra seu. Quan menys parlin, millor. És així.

Si et creues amb Marta Ferrusola, què li diràs?

Bon dia i ja està. El meu llibre és el menor dels seus problemes. En té molts i molt greus. Que es concentri a intentar resoldre’ls. He intentat ser respectuosa en tot moment. Vull que la gent el llegeixi, se’n recordi del que ha passat i, un cop refrescada la memòria, tregui les seves pròpies conclusions.