Praga, sempre rebel

“Josef Gabcik, estirat sobre la seva estreta màrfega, escolta fora el grinyol del tramvia que puja fins a Karlovo námestí, la plaça Carlos. Molt a prop d'aquí, el carrer Resslova, que baixa cap al riu, ignora encara la tragèdia de la qual molt aviat serà escenari. Alguns esquinçalls de llum s'obren pas a través dels porticons tancats del pis que aquests dies acull i oculta al paracaigudista”, escriu Laurent Binet en el seu genial HHhH.

Reinhard Heydrich es va guanyar a pols l'àlies del “Carnisser de Praga”. Com a Governador de Bohèmia i Moravia –l'actual República Txeca- durant l'Alemanya nazi, cap de la Gestapo i de les SS, va demostrar que la seva crueltat i la seva set de sang no tenien límits. Però la direcció de la seva vida acabaria amb un gir brusc. La resistència txecoslovaca li tenia alguna cosa preparada: l'Operació Antropoide. Un paracaigudista txec i un altre eslovac van ser els encarregats de dur-ho a terme. La seva és una història sobre els revolts de la Història, sobre les persones, sobre actes heroics i sobre Praga. Un relat que Laurent Binet fa brillar amb el seu HHhH, impressionantment ben escrit i ben documentat. Un llibre que et fa canviar la manera de trepitjar els carrers de la capital de la República Txeca, història viva.

Què la fa tan especial?

Praga ha estat capital de molts territoris. A l'Edat Mitjana ho va ser del regne de Bohèmia, després de Txecoslovàquia  i finalment de la República Txeca. Alguna cosa especial ha de tenir per acaparar tant protagonisme. De fet, és una de les 20 ciutats més visitades del món. 

Binet resumeix bé el típic recorregut turístic en un dels passatges d'HHhH, retratant una època gens turística. “Un vent gelat escombra els carrers de Praga. […] Sota el rellotge astronòmic, a la plaça de la Ciutat Vella, el petit esquelet tira de la seva corda cada hora des de fa lustres. Sona la mitjanit. Se sent el cruixit característic dels porticons de fusta però aquesta nit aposto a que ningú es molesta a mirar la desfilada dels petits autòmats que tornen molt ràpid a les entranyes de la torre on estaran potser més segurs. Imagino esbarts de corbs volant al voltant de Nostra Senyora de Tyn, l'ombrívola catedral estarrufada de sinistres talaies. Sota el pont Carlos corre el Vltava. Sota el pont Carlos corre el Moldau. El riu afable que travessa Praga té dos noms, un de txec, l'altre alemany, i no hi ha dubte que simptomàticament un dels dos sobra.”. Aquests són els grans imants de la ciutat, però hi ha alguna cosa més, alguna cosa que només es pot entendre a través de l'experiència personal.

Potser és per la seva barreja política i històrica. Va estar sota l'ocupació alemanya, encara que sempre va oferir resistència i es va revoltar poc abans de l'arribada de l'Exèrcit Roig. La història dels paracaigudistes Gabcik i Kubis és una de les moltes que van tenir lloc en aquell territori durant aquells anys. Després va estar sota la influència soviètica fins que va caure el Mur de Berlín i ara conserva un curiós combinat de modernitat europea i passat soviètic. 

Està també la seva eterna rebel·lia i la seva personalitat sempre crítica que la va caracteritzar en el passat llunyà i en el recent. Des de la resistència txeca -i molt abans!-, passant per la crítica a la duresa del comunisme i la seva obertura amb la Primavera de Praga, fins als manifestants que al 2000, durant la cimera del FMI i el Banc Mundial, van protagonitzar unes tremendes protestes contra la globalització que van derivar en una guerrilla urbana i que van ressonar per tota Europa.

O igual no és res d'això i en realitat és per la pivo (cervesa) txeca, que en molts bars sol ser fins i tot més barata que l'aigua. La Pilsen és la més coneguda a la resta d'Europa, però hi ha moltes més que es fabriquen a les diferents regions del país.

Allà és possible

La cultura a Praga emana dels carrers i de la gent. A l'autobús de l'aeroport al centre de la ciutat és possible preguntar aleatòriament a un dels passatgers perquè ens indiqui com arribar a la nostra destinació i acabar descobrint que l'home és professor universitari i que no li importa compartir les seves reflexions sobre la situació actual de la ciutat i del país amb persones que acaba de conèixer.

 

Les generalitzacions mai són bones, però els txecs són amables en general o en comparació amb altres llocs d'Europa. O potser són més aviat curiosos, tenen ganes de saber el que passa fora de les seves fronteres, com pensa la gent fora de les seves fronteres. 

Per això és possible, també, sopant en un pub ple de quadres de músics de jazz, saxofons a les parets i molt fum –aquí encara es permet fumar dins dels locals- , compartir taula amb una parella de txecs i als pocs minuts saber a què es dediquen i omplir el sopar de les seves visions de Praga, d'Europa i de la vida en general. 

Fins i tot és possible, de nit, creuar el Pont Carlos, ficar-nos en un dels carrerons adjacents, trobar-nos una porta amb un cartell mig fos, empènyer-la per curiositat, pensant que estem entrant per la porta de darrere d'una discoteca, i trobar-nos amb una gran festa de gent de diferents llocs de la República Txeca, amb diferents tradicions, vestimentes i músiques, tocant diferents instruments i ballant. El lloc és petit, així que, de cop, és possible que se'ns quedi tothom mirant, però al moment següent s'abalançaran a oferir-nos coses de menjar que han portat ells de les seves cases i beguda i ens assenyalaran un tamboret a la seva taula perquè ens asseguem a conversar amb ells i compartir la seva festa. Sí, estranyament també és possible ser l'únic estranger en algun bar de Praga.

Però més enllà de les persones, el patrimoni cultural i musical és enorme. Va ser la seu de la primera universitat de l'Europa Central i de l'Est, la Universitat Carolina, fundada al 1348; en ella van néixer escriptors com Franz Kafka i pensadors com Max Weber, un dels pares de la sociologia; i la seva tradició musical és llarguíssima i abasta des de la música clàssica fins a la tradicional, com la polca. 

És, en definitiva, un lloc bell, rebel i misteriós però que es deixa descobrir. Igual per això té tant d'atractiu.

Vueling vola diàriament de Barcelona a Praga.

“Josef Gabcik, estirat sobre la seva estreta màrfega, escolta fora el grinyol del tramvia que puja fins a Karlovo námestí, la plaça Carlos. Molt a prop d'aquí, el carrer Resslova, que baixa cap al riu, ignora encara la tragèdia de la qual molt aviat serà escenari. Alguns esquinçalls de llum s'obren pas a través dels porticons tancats del pis que aquests dies acull i oculta al paracaigudista”, escriu Laurent Binet en el seu genial HHhH.

Reinhard Heydrich es va guanyar a pols l'àlies del “Carnisser de Praga”. Com a Governador de Bohèmia i Moravia –l'actual República Txeca- durant l'Alemanya nazi, cap de la Gestapo i de les SS, va demostrar que la seva crueltat i la seva set de sang no tenien límits. Però la direcció de la seva vida acabaria amb un gir brusc. La resistència txecoslovaca li tenia alguna cosa preparada: l'Operació Antropoide. Un paracaigudista txec i un altre eslovac van ser els encarregats de dur-ho a terme. La seva és una història sobre els revolts de la Història, sobre les persones, sobre actes heroics i sobre Praga. Un relat que Laurent Binet fa brillar amb el seu HHhH, impressionantment ben escrit i ben documentat. Un llibre que et fa canviar la manera de trepitjar els carrers de la capital de la República Txeca, història viva.