“Si han estat 2.000 anys dient a les dones que callin, posar-te a parlar costa molt”

Mercè Otero, catedràtica jubilada de llatí, és una de les quatre mil dones que van participar a les Primeres Jornades Catalanes de la Dona l'any 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona. Otero remarca la necessitat d'aquelles jornades, sortint del franquisme, però també la de seguir la reivindicació avui. Les jornades del 1976 van ser seguides per unes el 1996, unes el 2006 i aquest 2016 se celebra la quarta edició aquest cap de setmana a la Universitat Pompeu Fabra per commemorar 40 anys de feminismes a Catalunya.

Sota el lema Radical-ment Feministes, dones de diverses generacions impulsen aquestes jornades catalanes de dones, lesbianes i trans. Parlem amb algunes de les seves organitzadores: a més de Mercè Otero, Neus Moreno, que es va incorporar al moviment feminista una mica després d'aquelles primeres jornades, i Chari Ronda, que el 2006 va participar de la organització de les quartes després d'alguns anys de militància feminista.

40 anys després d'aquelles jornades, què ha canviat i què cal seguir reivindicant?

Mercè Otero: Una cosa és sortir de la dictadura feixista i tenir una serie de mancances i reivindicacions urgentíssimes, i una altra és una situació com ara, amb una democràcia com aquesta que tenim, en què a l'hora de la veritat continuem sense poder baixar la guàrdia, perquè els canvis de mentalitat són molt lents.

El pes de les reivindicacions ara està més en aquests canvis de mentalitats que en les lleis?

Neus Moreno: Està en tot. Hem avançat moltíssim en drets, només faltaria! Però hem de parlar, per una banda, de si les lleis són suficientment justes i, per l'altra, de si realment tenim possibilitat d'exercir els nostres drets socials, i aquí és on trobem desigualtats importants. La reivindicació dels drets continua vigent, però des del meu punt de vista ara és més àmplia. Un dels temes fonamentals de l'evolució dels feminismes és el concepte de llibertat. Potser fa anys parlàvem del dret a poder decidir sobre els nostres cossos, la nostra sexualitat o la nostra vida, i ara hem donat un salt molt important que és veure com podem expressar aquesta llibertat individual i col·lectivament, o com la podem traslladar a la vida quotidiana, fins i tot transgredint les normes culturals predominants. En aquest sentit hem fet un pas en aquesta jornada amb la incorporació del col·lectiu trans. És una manifestació concreta de com entenem la llibertat, de que les normes socials imperants no poden manar sobre la nostra vida.

Chari Ronda: També cal remarcar que les reivindicacions feministes sempre van més enllà de l'objectiu legal. No és que les lleis sorgeixin del no-res i les feministes haguem d'estar agraïdes. Al revés, són fruit de molts anys dels moviments socials, i en aquest cas dels feministes. Són necessàries, però també insuficients, sigui perquè no van acompanyades dels recursos per plasmar el que enuncien o perquè tenen limitacions importantíssimes, com la llei de l'avortament, que continua atemptant contra la llibertat.

Destaqueu la incorporació de les persones trans en aquesta edició de les jornades. La visió dels feminismes és diferent ara que fa 40 anys?

N.M.: Com qualsevol moviment social i transgressor, d'alguna manera anem acumulant experiències, coneixements i sabers, i això afortunadament ens obre, no només les organitzacions feministes sinó cadascuna de nosaltres. I en relació a aquests 40 anys hi ha un altre element que determina que no tirarem enrere segur, més enllà de qui governi o els canvis legislatius, i és que el número de dones que ens sentim feministes i portem a la quotidianitat de les nostres vides el lluitar pels nostres espais i els nostres drets ara som milers i milers. Això no té marxa enrere.

C.R.: També és important que ja no parlem de feminisme com si fos un feminisme únic i universal, parlem de feminismes, entenent-los com quelcom heterogeni i en continu moviment. No hem decidit incorporar els trans, s'incorporen sols perquè les seves necessitats i la opressió que pateixen fan que sigui un col·lectiu minoritari amb el qual compartim malauradament moltes d'aquestes pressions que exerceix el patriarcat.

En el programa de les jornades podem veure aquesta pluralitat. Per exemple veiem taules amb postures contraposades sobre un mateix tema, com és la prostitució.

N.M.: Possiblement és el tema en què més hi ha aquesta contraposició. Això és un debat real dins la societat i és positiu que s'expressi en el moviment feminista, perquè en aquest debat podem créixer conjuntament. A les jornades de fa 10 anys també va estar present, i per nosaltres l'important és que les companyes dels grups de prostitutes feministes s'hagin apuntat a les jornades i hi participin. Sortirem de les jornades amb una única postura? Segur que no. És un tema ple de matisos, però està bé que en parlem.

Internet s'ha convertit en un dels camps de batalla del feminisme. En les jornades hi ha sessions sobre Memes Feministes o disseny gràfic contra el patriarcat. Les jornades permetran crear un punt de trobada entre les que dominen més aquest món i les que no el coneixen tant?

C.R.: Quan els hi preguntem a les veteranes feministes, estan realment preocupades perquè hi hagi més dones joves que ens anem incorporant. No volem parlar de relleu generacional, perquè sembla com si hi hagués un llegat que s'ha de traspassar a les joves, com si no aportessin res, però sí que ens preocupa el compartir, la transfusió, la barreja o l'enriquir-nos. Serà un repte per aquestes jornades i hem fet un esforç molt gran perquè hi hagi representades dones de totes les generacions. Parlem de feminismes i molt d'aquest enriquiment i pluralitat té a veure amb feminismes joves i les necessitats i inquietuds que han posat sobre la taula.

Avui quan obres les revistes o webs de tendències sembla que el feminisme estigui de moda.

C.R.: Tant de bo! Trobo que moltes vegades es fa un ús molt lleuger de la paraula feminista. Moltes vegades no s'acaba d'entendre que el feminisme és una manera de viure el món, d'habitar-lo, de relacionar-te amb els altres, amb les parelles, les amistats, l'entorn, la ciutat… És aquesta mirada crítica, el que en diem les ulleres liles. És fer una aposta perquè hi ha altres maneres de viure en el món, que es contraposen amb aquestes maneres heteropatriarcals, governamentals, institucionals, amb les quals no hi estem d'acord. Però moltes vegades hi ha qui es pensa que és feminista perquè és dona i defensa la remuneració igualitària. Ja està bé, no? Nosaltres no tenim l'autoritat de donar carnets de feminisme. Però la prova del cotó del feminisme és com amb el pas del temps el teu compromís augmenta i ja no pots fer marxa enrere. Les modes passen, i el feminisme té una permanència en el temps.

N.M.: Afegiria que és important diferenciar entre la paraula i l'acció. Els feminismes vam posar sobre la taula la necessitat de posar les persones al centre de les polítiques petites i les grans polítiques, que el fonamental és garantir que el conjunt de les persones tinguin les necessitats bàsiques cobertes, i tot això relacionat amb el treball de cura, tan imprescindible en la nostra societat. De cop i volta, en els darreres 7 o 8 anys hem anat veient com l'objectiu de posar les persones al centre ha anat entrant a formar part dels programes de la majoria de partits, però no de les seves accions.

La sostenibilitat de la vida és un dels eixos de les jornades.

N.M.: El capitalisme i el patriarcat ens estan dient que el conjunt dels sistemes socials funcionen de forma independent, i això no és veritat. No és veritat que la producció de béns i serveis sigui el que manté les persones. Són les cures, les xarxes socials que cobreixen una part important de les necessitats bàsiques. La cura, la producció, el com produïm –si ho fem destrossant el planeta– i el paper de la migració són com a mínim quatre potes que s'han de mirar de forma conjunta.

Es tracta d'un esdeveniment no-mixt. Per què aquesta opció?

C.R.: Es fa una crítica en negatiu, centrada en què és un criteri excloent, però aquest debat és molt pervers. El que defensem és que volem preservar la importància dels espais de relació i trobada de dones, lesbianes i trans, en aquest cas, i ho hem de preservar avui i sempre. Això no és incompatible amb que tinguem aliances amb els aliats del feminisme, amb homes feministes i amb moviments mixtos, però reivindiquem, i ho diem en veu alta, la necessitat, el desig i la decisió de que hi hagi espais només de dones, lesbianes i trans. D'altra banda, pensem que els homes han de fer els seus processos, han de fer la seva lluita i el seu recorregut. Nosaltres ja portem molts anys fent-lo i els acompanyarem si ens necessiten en algun moment i caminarem junts en alguns moments del camí, però la nostra decisió política és aquesta.

N.M.: A més, la vida és mixta. Necessitem trobar-nos entre nosaltres i compartir sabers, experiències i créixer. És una manera d'empoderar-nos individual i col·lectivament, i si no tinguéssim aquests espais seria molt difícil. És una necessitat vital. Cada vegada més moviments socials tenen grups propis de dones, siguin sindicats, partits, moviments reivindicatius als barris, …

M.O.: Els canvis de mentalitat costen molt, i els greuges són històrics. Si han estat 2.000 anys dient-te que callis, arriba un moment que posar-te a parlar costa molt.

En espais mixtes que es defineixen com a feministes s'imposen també dinàmiques masclistes?

C.R.: Ho constatem dia a dia. És fonamental entendre que el masclisme és estructural, té a veure amb valors socioculturals i està super arrelat. Com podem pensar que un espai feminista o d'esquerres que és mixt està lliure de masclisme? És molt difícil alliberar-se d'aquesta càrrega. Recordo una professora que vaig tenir quan era joveneta. Una alumna li va preguntar si tenia a veure amb el masclisme alguna qüestió genètica o de naixement, i ella va contestar que tant de bo, perquè ja haurien inventat la medicina que curés el masclisme. És molt més difícil incidir sobre una qüestió sociocultural que sobre una qüestió genètica. Això explica la dificultat de canviar aquest arrelament del masclisme.

Apuntaves que els homes també han de fer el seu camí.

C.R.: Si voleu, clar.

Creieu que s'estan implicant més homes en aquesta qüestió? S'està qüestionant més el model de masculinitat?

C.R.: No podem generalitzar, però una part minoritària dels homes està reflexionant i s'està adonant que ells també perden amb l'heteropatriarcat. Perden molt menys que nosaltres, clar, perquè els dóna molts privilegis, però els que són intel·ligents, reflexius, també s'estan adonant que ells també perden. Ja m'agradaria que fos més generalitzat, però els neomasclismes i micromasclismes demostren que sota aquesta façana d'esquerres d'homes alternatius s'amaguen formes de violència o discursos masclistes. Es tracta de canviar de forma de vida, com es relacionen amb la parella, amb les companyes de feina, … com exerceixen el seu poder.

Els feminismes són d'esquerres per definició?

M.O.: El feminisme s'origina vinculat al socialisme, i clàssicament és d'esquerres, perquè sempre s'ha declarat amb un altre món possible, no amb el món dominant. Però també és veritat que entre les sufragistes, per exemple, hi havia dues vessants, que sortien de les dones que estaven rentant la roba però també de les burgeses. Nosaltres sempre ens hem preguntat si en política seria possible que, com a dona, siguis del partit que sigui, votis una política en favor de les dones, que totes les dones votin conjuntament, però això no ha passat encara.