Sobre subjectivitat política i feminismes

Hem vist, a les senyores diputades del Grup Popular aplaudir amb entusiasme la voluntat del govern de modificar la vigent llei d'Interrupció de l'embaràs, per substituir-la per una altra que facilita que el cos de la dona es converteixi en un cos “intervingut ” al que molts poden manar, menys ella. I, veient aquest trist espectacle, i recordant les moltes batalles internes dins del partit socialista i les moltes i antigues mobilitzacions feministes per aconseguir-ho, una no pot deixar de preguntar-se si ha fet bé a propiciar la presència de dones en àmbits de poder (sigui polític, econòmic, cultural etc ) que tant condicionen la vida de la ciutadania i en aquest cas concret de les dones. Cal preguntar-se de què ha servit tant d'esforç (recordem la crítica a les quotes primer, a la paritat etc d’aquesta dreta si, fet i fet, elles es comporten com ells i accepten amb entusiasme una clara derrota per als drets les dones. I perpetuen, amb la seva actitud, la molt arrelada convicció que hi ha una sola i única manera de fer i estar en política i uns únics continguts i temes rellevants dignes de ser presos seriosament pel “públic” . Quines transformacions aporta de nou a nosaltres i al conjunt de la ciutadania el fet que hi hagi tantes diputades i algunes dones en àmbits de tanta responsabilitat?

Una cosa està clara : el fet de ser dona - en si mateix - no vol dir gran cosa pel que fa a canvis en profunditat de continguts, mètodes de treball i estils, tot i que la societat en el seu conjunt i les dones especialment estan necessitant noves maneres de fer política, noves metes, nous continguts que s'ajustin més a la realitat quotidiana, a les necessitats de la ciutadania. Necessitats i drets que semblen haver desaparegut de l'agenda pública, engolits per una manera destructiva d'afrontar aquesta crisi que és alhora econòmica social i ètica.

Alguna cosa té de bo, però la presència a la primera línia de la vida política: visualitza l'existència de dones preparades per ocupar llocs de rellevància social i mediàtica. I la seva presència i activitat compleix amb el mandat de la igualtat d'oportunitats -almenys en aquest terreny tan barallat - per a homes i dones. En certa manera compleix una cosa que és de justícia en el marc dels Drets Humans, els de la Dona. Però, i no és poc, aquí ens vam quedar. I no n'hi ha prou. Perquè la presència de dones resulti transformadora de les polítiques i respecti els Drets Humans de la Dona, sistemàticament negats en la vida pública i en risc constant de regressió, es necessiten veus que parlin alt, tan alt com parlen al carrer; es requereixen altaveus , llums i taquígrafs destinats no a repetir el que ells ordenen , sinó per llançar nous missatges , propostes i decisions que assegurin i promocionin el desenvolupament dels Drets Humans Universals i sobretot , els de les dones . D'una altra manera, no només no introdueixen res de nou, sinó que avalen amb la seva aquiescència i entusiasme partidista, la discriminació cap a les dones i els seus drets específics. I amb això, causen un dany profund a un dels principis civilitzadors: el de reconèixer i respectar el “Un altre ” o a les “ Altres ” en les seves diferències i igualtats que no han d'implicar inferioritat de cap tipus, ampliant així la comprensió del que és l'Ésser Humà en les seves múltiples expressions de sexe, orientació, color de la pell, lloc d'origen, etc...

I no obstant això, les dones com a subjectes polítics han aportat molt i han de seguir transformant la societat i la vida pública. Justament perquè han acumulat molts sabers vivint en els marges de la societat i els poders. Elles tenen un bagatge de qualitats fruit del seu infravalorat treball en les “infraestructures de la vida” que les fan “diferents” i en certa forma , creatives i innovadores.

Aquestes qualitats, que han de poder expressar obertament com a trets “humans” menyspreats fins ara, resulten absolutament necessàries per transformar la cultura pública, agressiva, competitiva i unidimensional que ha penetrat en tots els estaments socials i no diguem ja, en la vida política. Elles coneixen, saben molt de com cal cuidar la vida, les relacions humanes, són més capaços de “ descentrar ” per mirar al seu voltant i veure l'Altre . Aquests sabers silenciats han de veure la llum i circular en la vida pública de manera que ajudin a humanitzar . Però per a això calen dues condicions que no semblen ni de lluny acompanyar les dones conservadors que tant aplaudeixen iniciatives tan lesives per a elles com la de limitar el dret a l'avortament .

La primera condició perquè la seva presència i la seva activitat de fruits, és que tinguin consciència feminista: és a dir , tinguin consciència de qui són , de la seva història col·lectiva i la llarga cadena de discriminacions que les han portat al silenci públic que s'ha arribat a considerar “natural” . I que valorin les seves “diferències” (les diferències mai són neutres , s'acompanyen sempre d'una classificada jerarquia social ) com una forma , de vegades igual i agosaradament diferent, de ser humanes. Sense aquesta consciència, sense els feminismes, la seva presència i la seva activitat política, no modificarà en res o en molt poc les dinàmiques dominants. I , segona condició: les seves accions s'han d'emmarcar en objectius universals, en programes, propostes i voluntats que tinguin com a finalitat l'avanç cap a la igualtat, la llibertat i el reconeixement dels drets humans universals, per a tots els que han estat considerats “ diferents” al llarg de la història . Cal situar els feminismes dins l'ampli marc dels moviments socials i les activitats alliberadores de la Humanitat per donar-los més consistència encara i poder avançar així al costat de tants altres moviments alliberadors en la millora de les vides humanes.

Sense aquestes dues condicions fonamentals, la presència numèrica de dones en àmbits de poder - que tants esforços va costar - no servirà més que per maquillar de certa modernitat les polítiques regressives pel que fa a tots els drets humans que s'estan practicant mentrestant aplaudiment complaent femení.

Article publicat a Donesenxarxa

Hem vist, a les senyores diputades del Grup Popular aplaudir amb entusiasme la voluntat del govern de modificar la vigent llei d'Interrupció de l'embaràs, per substituir-la per una altra que facilita que el cos de la dona es converteixi en un cos “intervingut ” al que molts poden manar, menys ella. I, veient aquest trist espectacle, i recordant les moltes batalles internes dins del partit socialista i les moltes i antigues mobilitzacions feministes per aconseguir-ho, una no pot deixar de preguntar-se si ha fet bé a propiciar la presència de dones en àmbits de poder (sigui polític, econòmic, cultural etc ) que tant condicionen la vida de la ciutadania i en aquest cas concret de les dones. Cal preguntar-se de què ha servit tant d'esforç (recordem la crítica a les quotes primer, a la paritat etc d’aquesta dreta si, fet i fet, elles es comporten com ells i accepten amb entusiasme una clara derrota per als drets les dones. I perpetuen, amb la seva actitud, la molt arrelada convicció que hi ha una sola i única manera de fer i estar en política i uns únics continguts i temes rellevants dignes de ser presos seriosament pel “públic” . Quines transformacions aporta de nou a nosaltres i al conjunt de la ciutadania el fet que hi hagi tantes diputades i algunes dones en àmbits de tanta responsabilitat?

Una cosa està clara : el fet de ser dona - en si mateix - no vol dir gran cosa pel que fa a canvis en profunditat de continguts, mètodes de treball i estils, tot i que la societat en el seu conjunt i les dones especialment estan necessitant noves maneres de fer política, noves metes, nous continguts que s'ajustin més a la realitat quotidiana, a les necessitats de la ciutadania. Necessitats i drets que semblen haver desaparegut de l'agenda pública, engolits per una manera destructiva d'afrontar aquesta crisi que és alhora econòmica social i ètica.