Una maduresa rockera amb cara de nen, això és el vam poder veure durant el concert de Coque Malla a la sala Luz de Gas de Barcelona. Va venir a presentar el nou disc Mujeres, una antologia de la seva carrera en solitari en què s'envolta de veus femenines per matisar i virar els temes. És el primer bolo d'una gira en què en cada actuació comptarà amb la veu de cantants femenines autòctones. Cal donar-li la benvinguda.
Engominat cap enrere el cabell, vestit negre amb armilla negra i camisa descordada al punt, bigoti i una electricitat reposada, Coque Malla (Madrid 1969) conserva l'essència de roquer que transmet la seva música. Un tipus de talla petita i una personalitat una mica passota, ‘xulilla’, conreada des dels seus inicis a Los Ronaldos -i van 25 anys de carrera- que per la seva innegable simpatia i una certa autoironia cau bé. El noi ja no és un xaval i ara, més sobri, conserva aquesta personalitat; segueix caient bé com en Todo es mentira, i el seu personatge sobre l'escenari és un plus només escoltant-lo.
El disc Mujeres ve en to de balades i compta amb les col.laboracions de les cantants Annie B Sweet, Ángela Molina, Alosa Bentley, Jordi Sánchez, Rebecca Jiménez, Jeanette, Laura Gómez Palma, Maria Rodés, Vilma i Amparo Valle, el que suposa un problema per reunir-les totes en el directe. Es va buscar una solució que ha germinat “en alguna cosa amb entitat en si mateix”: a cada ciutat es realitza un càsting entre cantants emergents.
Les seleccionades a Barcelona van complir bé un cop aparcats els nervis: Mireia Izquierdo va cantar Termonuclear, Coque Contreras va posar la veu a la bonica cançó de bressol Lo intenta i Gabriela Richardson va participar en Una moneda. De les que sí canten en el disc, vam poder escoltar Maria Rodés, qui juga en primera divisió catalana i nacional. La cantautora té una veu estupenda i acostumats a veure-la actuar en solitari, va saber a poc el seu únic tema Déjate llevar.
Per desenvolupar els moments de potent so que necessita el rock més tradicionalment castís va tenir a Charlie Bautista (guitarra i teclats), Marc Hernández (baix), Gabriel Marijuán (bateria) i Waldo (òrgan). Encara que des que està en solitari el repertori de cançons de Malla s'ha temperat, ha baixat revolucions, la seva essència ronarolera no decau. Sembla que pugui caure en el pop però sempre arriba amb l'actitud i sempre se solta alguna guitarra potent, una contundent bateria i un ritme que galopa a la hipodermis.
L'experiment va sortir bé i agrada la idea de donar una oportunitat a les noies per promoure la seva arrencada professional... Amén de l'experiència de cantar al costat d'un tipus el nom del qual està en la fundació musical mítica d'algunes generacions.
Va ser un concert carregat d'actitud i bones idees i bona música... La carta, Hace tiempo, Berlín, No puc viure sense tu, She 's My Baby, ¿Qué será de nosotros? ... Després 19 temes, el públic volia més d'aquest senyor uns quaranta amb pinta de nen dolentot. Coque Malla, no sabem si ha estat fora un temps, en tot cas està aquí una altra vegada per guanyar noves generacions de públic. Així sigui.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
