Un piano (el de Gerard Alonso), dos actors - cantants - bailaors (Marc Vilavella i Nacho Melús) i dues actrius - cantants - bailaores (Gracia Fernández i Anaïs López). Molt poc més. El vestuari, això sí, un balancí on reposar els records i una ràdio d'època que escup missatges i cançons. I una història per explicar (per cantar), la de Miguel de Molina. Una història que reivindica, intrínsecament, la copla com a gènere per sobre d'apropiacions gratuïtes, interessades i indegudes. La política... ja sabeu.
Alegre, artista, “cascabelero”, homosexual, Miguel de Molina va sortir de Màlaga per guanyar-se la vida a la capital. Va treballar netejant en un bordell i com a guia turístic per tablaos flamencs. Fins que va triomfar en aquests mateixos escenaris convertint-se en el gran estendard de la copla. La guerra, com qui diu, el va agafar del bàndol republicà i, ja en la dictadura, després de ser amenaçat pel seu passat “rojo” però, sobretot, per la seva orientació sexual, es va exiliar a l'Argentina. La seva relació amb Espanya serà dolorosa (“Adiós mi España querida, dentro de mi alma te llevo metida...”).
L'espectacle, sense abandonar l'atmosfera trista, dura i dramàtica que correspon, destil·la frescor. La naturalitat d'aquesta companyia, sortida de l'Institut del Teatre i mullada en un accent andalús d'allò més autèntic, es converteix en la millor arma per reivindicar un gènere com la copla. Fora complexos, fora mentides, fora prejudicis. La vida de Miguel de Molina, repassada amb humor, amb passió i amb veracitat sobre l'escenari, deixa les coses clares: la copla sempre va estar per sobre de la política i, en tot cas, va néixer republicana. Però amb l'absència del cantaor, va ser una altra artista la que es va coronar com a reina d'aquest gènere en aquella Espanya... “Ella va guanyar la guerra...”, plora Miguel en escena. “ La Piquer era molt bona... Però jo ho brodava”, proclama.
Però per sobre, aquesta vegada, de discussions eternes, Ojos verdes és un espectacle brillant i de qualitat. Un musical complet que no dubta a recórrer a les titelles per representar els moments més durs (aquestes agressions, aquests xantatges, aquestes pressions... “¿por qué me arrancas de mi rosal?”), ple de cançons que, fins i tot als més joves, els sonen: La bien pagá , Ojos verdes , El día que nací yo... estan en l'imaginari de tots nosaltres, catalans, madrilenys, bascos o andalusos. Cançons d'amor, de desamor i de dolor amb les que Marc Vilavella (protagonista i dramaturg de l'espectacle) juga fins al punt de donar-los, sense gat amagat, el significat que li interessa a l'obra. Juntament amb les escenes més explícites, amb els soldats republicans al ritme frenètic lorquià de Anda jaleo , o al compàs batallador de ¡Ay, Carmela!, o la duríssima El emigrante, els versos de les cançons menys... “sospitoses” (“estoy compuesto y sin novia porque tengo mis razones”) o els de Quintero, León i Quiroga s'arriben a convertir en un crit de llibertat.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
