Llarga vida al Rei! És a dir: Llarga vida a La Família Irreal! Basant-nos en les dades de l'audiència, podem exclamar-lo sense por d'equivocar-nos. Parlem de la sacrosanta audiència televisiva i de la sèrie de TV3 Polònia, el programa de sàtira política de la productora Minoria Absoluta en què reben des del president del Govern fins al de la Generalitat, passant per tot l'espectre polític i, és clar, pel Rei. Mà a mà amb la companyia de teatre Dagoll Dagom, els membres de la reialesa d'aquest programa han abandonat la televisió per dirigir-se al teatre Victòria de Barcelona i protagonitzar La Família Irreal, un musical hilarant, surrealista i divertit sobre com afecta Ses Alteses la situació que està vivint el país. “Els hem reimplantat en la societat actual, convertint a la Família Reial en una família real que suporta, com totes, el pes de la crisi, l'atur ferotge, el venciment de la hipoteca i, en general, els abusos dels que manen”, argumenta Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom i un dels guionistes del musical.
Res se surt del guió de Polònia. L'obra és un allargament de qualsevol dels gags que interpreten a la tele. Té, per tant, un argument més llarg, amb la seva obertura, nus, el seu desenllaç ... Mentre el poble surt al carrer indignat, estrellat (quadribarrat, s'entén), ofès, violent (tal com ens mostren contínues projeccions que serveixen en moments de fons d'escenari), la Família Reial va a la seva: el rei està gaudint d'una sessió de sexe adúlter (com ho llegeixen); la reina està espiant-lo; el príncep segueix patint terribles malsons infantils; la seva dona, Letizia, somia amb ser reina; les infantes maquinen a esquena del germà hereu; Urdangarín va venent filtracions a Pedro J i Marichalar... bé, Marichalar es passeja en patinet.
El final del compte enrere
Els esdeveniments es precipiten al ritme de grans èxits de la música popular, actual, internacional o dels vuitanta, amb lletres convenientment alterades per explicar les reaccions reals davant la crisi. L'espectre musical va des Queen fins dels Amics de les Arts, d'Evita a la rumba d'Estopa, de la cobla espanyola al sirtaki grec (interpretat per Sofia, per descomptat). L'adaptació de cançons són marca de la casa del Polònia. Així, quan el Rei, fart de tant regnar, decideix abdicar, ho proclama al so de Mamma mia!, les infantes expliquen les seves coaccions al príncep cantant Sounds of Silence, i tota la família es veurà obligada a abandonar la Zarzuela per la porta de enrere, que no és altra que un vàter gegant, sota els heroics acords de The Final Countdown.
Tot val per reflectir una situació que, segons els creadors de l'obra, és anacrònica: “La monarquia representa millor que ningú el que la política té de teatral i els Borbons espanyols, sempre tan ‘campechanos’, són una paròdia d'ells mateixos”, diu Toni Soler, un dels ideòlegs de la factoria Minoria Absoluta. La mateixa idea té Bozzo: “Utilitzem la sàtira per humanitzar aquells a qui la història ha posat massa en l’aire”, diu. “Ens hem preguntat sobre el destí d'aquests personatges que, en ple segle XXI, viuen una vida de luxe que sembla extreta d'una novel.la rosa que, amb el temps, ha esdevingut cada vegada més groga i carregada d'efectes humorístics estranys i retorçats. ¿Com podran afrontar la seva supervivència com a institució, en una societat que, dia a dia, es va fent més infidel als principis absoluts de la noblesa i de tots els avantatges de la sang blava?”
El 'real' supera la ficció
Estirar d'aquest fil que plantegen Soler i Bozzo porta de ple a una sàtira irreverent, polèmica, despietada, cruel... però amb tota la seva gràcia, la seva ocurrència, la seva originalitat. Ha estat un any tan surrealista a la Casa Reial que els guionistes comenten sovint que se'ls ha facilitat força la feina. Pot la realitat superar la ficció? El Rei, per exemple, s'ajusta constantment el maluc que es va trencar de safari caçant elefants... Una anècdota com aquesta podria suposar hores i hores de donar-li a la imaginació de tot un equip de guionistes.
Basada en fets reals (i Reials), l'obra fa suposar que el clima actual permet passar-se tant amb els reis d'Espanya. Hauran passat els temps (recents) de segrestar revistes per publicar portades picants sobre la Casa Reial? Si la societat sap riure de si mateixa, a la reialesa no li queda més remei que fer el mateix. Així, assistim a escenes carregades de verí.
¡El treball dignifica!
“No treballem i estem contents”, diu Felipe en un moment de l'obra, com donant exemple a aquest populatxo que es queixa que no treballa. “... Perquè cobrem”, afegeix, entre rialles. Dures, duríssimes declaracions, diria José María García. Però passen la censura, una autocensura de màniga ampla, com correspon als temps que corren. I podem veure a la Reina cantant, al ritme d'un sirtaki, “me quedé de enhorabuena... aunque luego salió Elena”. O Letizia cantar que “curraba amb un nazi”. O al Príncep cridant que, perquè no ho facin rei, “podria inventar-me que sóc gai”. O a les Infantes rivalitzar de marit i ex marit: “Més val Jaime conegut que Iñaki per conèixer”... Igual que en la cançó de Serrat Disculpe el Señor els pobres entren fins el rebost de l'amo, aquí les masses enfurismades arriben a la cuina, però ... “Què és la cuina?”, preguntarà Letizia... D’aquí a la comentada sortida pel vàter de darrere, que el Rei reconeix que l'utilitza per anar de... “campament”, només passaran uns angoixosos segons.
Disfressats de pobres, s'enfrontaran a la pobresa instal.lats a Molins de Rei (que va resultar no ser del Rei, com constata el monarca). I la pobresa és dura: “Ay amor, me duele tanto”, es queixa Letizia, movent el seu maluc com la Shakira. Més farà mal quan acabin desnonats, vivint sota un pont. Serà llavors quan descobriran que “el treball dignifica”, encara que no ho arribin a entendre i es quedin amb la cobla de Rubianes, en qui, de sobte, es converteix Felip per dir allò tan rubianesco que “el trabajo dignifica... los cojones! ”
En recerca i captura per la Guàrdia Nacional de Catalunya, la família reial buscarà la manera de recuperar el tron. Els autors, com escriu Joan Lluís Bozzo, es pregunten si “simplement caldrà esperar que el pas de la Història escombri les seves restes, com va fer la societat francesa amb els seus Borbons el 1789... La guillotina? ¿L'exili? ”. Aquí, on qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència, s'acontenten amb tirar-los al vàter...
Equip creatiu i artístic
Idea original: MINORIA ABSOLUTA
Autors: JORDI VENTURA, JOAN LLUÍS BOZZO i JOAN RUFAS, PAU ESCRIBANO, JAUME
BUIXÓ i TONI SOLER
Direcció: JOAN LLUÍS BOZZO i JOAN RUFAS
Direcció musical: XASQUI TEN i TONI TEN
Coreografia: BEÀLIA GUERRA
Escenografia: ALFONS FLORES
Vestuari: MIREIA GUÀRDIA
Caracterització: HELENA FENOY
Il
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
