Jessica Murray: “Al Docfield no estem només parlant de la fotografia en si, sinó aportant contingut”

Quina seria la teva visió sobre què és el festival d'aquest any?

No ho anomenaria festival, és més un circuit de fotografia. Aquesta iniciativa porta la fotografia documental al públic general, a gent que normalment no saben res de foto. La comissària de l'any passat, Arana Reinaldo, va marcar un nivell bastant alt amb una visió molt variada i va aconseguir portar treballs molt interessants. Aquest any hem apostat per activitats al carrer i hem treballat amb els projectes perquè es vegin aquí, fonent-se amb la ciutat. La idea és utilitzar la infraestructura que ofereix Barcelona per guiar a la gent cap a les narracions visuals.

Si haguessis de passar només un dia a Barcelona, què no et perdries de Docfield 2015?

La de Tanya Habjouqa en el Palau Robert és una mirada totalment diferent sobre Palestina; Occupied Pleasures no ensenya una Palestina trista sinó al contrari, és molt inspiradora. També la de Guy Martin del Folio Club de Poble Nou és una mirada absolutament diferent, no només de Turquia, sinó de com estem pensant amb fotografia documental; City of Dreams planteja moltes preguntes sobre l'ús dels mitjans. Així mateix faria un volt pel que està fent Joan Tomás amb Mescladis, el seu treball al carrer, cara a cara amb la gent; Diálogos invisibles i Paper Actiu crea tot tipus de les reaccions.

Com està responent el públic a les fotografies?

Vam tenir bastant èxit amb l'exposició d’Alessandro Vincenzi sobre el reciclatge i recuperació (Weird Animals), va venir molta gent per escoltar la xerrada, com a El tren dels oblidats de William Daniels… Estic rebent molts comentaris de l’interessant que és poder parlar d'aquests temes a través de la fotografia. Això significa que ho hem fet bé, que no estem només parlant de la fotografia en si, sinó aportant contingut.

Sortir-se del merament formal seria una de les seves marques d'identitat?

No és un festival com el de Perpinyà, que té un component molt fort per als professionals, el Docfield està dirigit directament al públic. Aquest any hem apostat pel contingut, no fotografia per a fotògrafs sinó fotografia de coses que poden ser d'interès per al públic. Paral·lelament a les exposicions fem xerrades sobre els temes que toquen, ja sigui sobre la bulímia o fent un Skype en directe amb una agència de fotògrafs iraquians en el Kurdistan. Volem generar interès en el que s'està explicant amb les fotografies. El nostre moto The Heart of The Matter (El cor de l'assumpte) és buscar fotògrafs que estan dedicant el seu temps i són els amos de les històries, que tenen la informació i són experts en aquesta.

Costa fer-se amb una personalitat pròpia amb tanta competència...

Gairebé cada ciutat té un festival de fotografia. La diferència és intentar fer que la gent d'una ciutat com Barcelona que només es mou pel seu barri comenci a anar a uns altres. Docfield està intentant estendre's per tota la ciutat i unir-la amb la fotografia documental. És possible en una ciutat com Barcelona perquè té els centres cívics que estan oberts a propostes, tens molts espais de cultura predisposats i després les petites galeries privades que estan obrint en diferents districtes. Una de les coses que vaig flipar quan vaig venir va ser veure que els barris tenien el seu centre i les seves assemblees. El canvi polític actual també ha passat perquè aquí els barris són molt forts, no s'han diluït com en altres ciutats.

Com sorgeix una proposta com a Crónica 21, també integrada en la present edició de Docfield?Crónica 21

Va sortir d'Al-liquindoi com a resposta des del documentalisme a la situació que es viu a Espanya. Hi havia molta gent fotografiant, no teníem diners per subvencionar-los però sí podíem reunir-los per contrarestar tota la confusió informativa d'altres mitjans. Volíem reunir els projectes que estaven fent no només fotògrafs, sinó escriptors, músics i tots els que investigaven i pensaven la crisi. Qualsevol persona pot entrar informació en un arxiu que és font gratuïta d'informació. La part més forta de Crónica 21 és la de fotografia i vídeo, que és el nostre camp.

Aquí és on connectes amb Photographic Social Vision, els creadors del Docfield

Van donar molt suport a Crónica 21 com una iniciativa d'aquí, tan local, quan a Espanya s'estan recolzant moltes coses de fora. Parlar d'Afganistan i els problemes del seu Govern és bastant fàcil però fer el mateix a la teva casa és més difícil, sorgeixen preguntes incòmodes de les quals tots som partícips. M'han convidat com a Directora Artística del Docfield pel contingut i aquesta idea de fer més coses d'aquí. Curiosament l'única exposició que ha costat allotjar ha estat la de Crónica 21, cap institució la volia al seu espai pel risc: era abans de les eleccions, era massa incòmoda.

Amb un telèfon mòbil tothom és un fotoperiodista en potència...

Quan parlem del periodisme ciutadà, que tots podem captar una notícia, oblidem el paper de l'editor, que és fonamental. Dir que qualsevol pot ser periodista –no que qualsevol pugui fer una imatge– és pensar que tots nosaltres com a lectors sabem llegir imatges. És molt perillós, crec que la majoria de la gent no saben llegir, no només imatges sinó text i el paper de l'editor dins del periodisme és el de saber què i quan ha passat alguna cosa realment. El que succeeix amb el periodisme ciutadà és que llevem el filtre de l'editor i no sabem si confiar o no en la informació. És el gran debat de sempre de la premsa.

La crisi és molt cínica, d'una banda nodreix de temes i d'altra banda ha precaritzat la feina del fotògraf…

Les crisis són punts d'inflexió, són una manera de regenerar-se i hi haurà coses molt interessants sortint de la crisi. Ha coincidit la crisi en si amb una sobredosi de com narrem i expliquem històries. El públic està fart de veure les guerres explicades com les expliquem: ja coneixen la seva iconografia, totes les imatges són el mateix. A més, amb la fotografia digital hi ha moltes més persones capaces d'entrar en aquest mitjà, és més barat i accessible i coincideix amb què hi ha menys treball; ja no hi ha contractes, tothom treballa com freelance.

Vaja escenari... Què en sortirà d'això?

La gent ha buscat maneres alternatives per subvencionar-se treballs, sol·licitant beques, crowfoundings... També hi ha gent buscant narratives alternatives com Habjouqa o Martin: si hi ha pocs diners i molts fotògrafs explicant la mateixa història, es tracta de veure què es pot aportar de diferent per aconseguir que et paguin pel projecte. Estan sortint treballs bastant rigorosos i, des del punt de vista del lector, és interessant, ja que està sorgint tot un nou gènere de fotografia documental, basat en part en la crisi.

Al Docfield veiem molts treballs carregats de proximitat, la fotografia té pudor?

Depèn molt del context. Per exemple i a part de la imatge informativa, hi ha molts fotògrafs que estan col·laborant amb els seus fotografiats, és una fotografia més participativa i és una cosa de dos, del que fotografia i del que es deixa fotografiar. Una persona es deixa fotografiar perquè també entén de què va el treball. En els treballs que tenen més èxit amb mi, aquesta complicitat és òbvia.