“Quedar-me en blanc i que se m'acudeixin coses és el meu ofici”

Albert Pla ens espera, o desespera, fumant un cigarro a la porta de la llibreria Barra/Llibre al barri de Sants de Barcelona. Acaba de presentar el llibre Espanya de Merda (Ed. Ara Llibres) i com els seus protagonistes, està de gira de presentació. És la desena o ves a saber quina entrevista que fa en un dia i ahir encara en va fer més, ens explica mentre fa les darreres calades abans d'entrar. Amb humor comenta que ja li han fet fotos a totes les portes de la plaça i que haurem de pensar en un lloc original on retratar-lo.

Anem al pati interior abans que marxi el sol per enllestir les fotografies i després ens asseiem en dues butaques per comentar la seva primera obra narrativa. Parlem de la gira -road trip pels amants de les grans paraules- que fan en Raül i en Tito, els protagonistes del llibre, arreu de l'estat espanyol i sobre com l'ha viscut ell.

El títol del llibre és 'Espanya de Merda'. La voluntat és cagar-se en tot?

Per mi no, en tot cas si fos “en tot” i hagués de posar-hi un verb abans, potser posaria riure, més que cagar-se.

Amb quina intenció et llances a escriure'l?

Jo no tinc mai cap intenció quan començo alguna cosa. Bé, la intenció personal de què escriguis una paraula i tinguis ganes d'escriure'n una altra, és aquesta la meva intenció. Quedar-me en blanc i que se m'acudeixin coses, és el meu hobby, passatemps, ofici, tendència natural. És així com gaudeixo.

Però alguna cosa més que fer riure voldries, no?

No és res especial, com amb tot. Si una cosa no em fa riure, no em provoca res, ja no l'escric. En el moment de pujar a un escenari és molt incòmode per mi sortir a dir alguna cosa que no sé com dir, que em sento estrany dient. Em seria complicat, no sóc tan bon autor.

Volies fer una altra cosa, diferent?

Jo no volia fer una altra cosa, mai vull fer una altra cosa. Puc fer teatre, puc fer un musical, una pel·lícula... sempre vas fent coses diferents per seguir sent el mateix, una mica.

Per què en Raül, el cantant uruguaià que protagonitza el llibre, canta en una llengua que entén tothom?

Això és de les coses que més m'agrada del llibre, que hi hagi una persona que pugui cantar en totes les llengües del món. Per això potser m'agraden tant el Mago Tamariz i el Tortell Poltrona, perquè vagin on vagin del món, en una plaça a Bombai o l'estepa de Sibèria, se n'ensurten. I se n'esurten per aquelles ganes secretes que té la gent de voler que una persona li comuniqui alguna cosa.

I tu en saps, d'aquest idioma?

Ja m'agradaria poder anar a Bombai i sobreviure, però jo necessito la paraula per explicar-me.

En el llibre fas aparèixer alguns músics com Javier Krahe o Quimi Portet...

Dos cracks. Krahe era un gran, era molt bon escriptor i s'explica molt bé, amb un castellà fantàstic. Dels pocs castellans madrilenys macos, d'idioma, que he vist. I crec que el més bonic era el que hi havia al mig, entre paraula i paraula, les seves respiracions i les seves mirades i la seva manera d'empènyer una paraula o no, o de fer un silenci, o no. És quan tot el que vas dient pren significat. Els vaig incloure perquè tot i que hagués pogut triar un altre personatge, amb l'excusa que surten ells, se l'hauran de llegir per força ja que a ells els ensenyo tot el que faig.

Has parlat amb en Quimi Portet? Què li sembla sortir al llibre?

Sí. Li hauries de preguntar a ell, a mi em va dir “ah bé, bé, endavant” i que per ell perfecte que sortís el seu nom.

S'assembla el personatge al Portet real?

És tot ficció. M'agrada parlar d'en Quimi i inventar-me coses sobre ell. Però dir tal com és crec que seria atrevir-se massa.

I el fet que en Raül es pregunti constantment per si les coses són grans, a què es deu?

Primer va ser accidental, però després em va semblar una bona frase. Era una bona opinió perquè li poguessis agafar carinyo al personatge sense que digués mai res, només explicat pels avantpassats, el poc que diu i la seva mirada. Així, sense saber quin tipus de cançó fa. Creia que era imprescindible perquè a la gent li caigués simpàtic. Mira'm a mi, que parlo poc i quan parlo sempre la cago. No hi ha res a darrere, és molt gran. A més els uruguaians ho diuen molt, “és muy grande”.

Per què és d'Uruguai?

Perquè era a Uruguai quan vaig escriure el llibre.

Què creus que pot aportar un uruguaià al llibre?

Als uruguaians no crec que els aporti res la meva novel·la [li agafa un petit atac de riure].

Volia dir el fet que hi hagi un uruguaià al llibre, no què pot aportar a Uruguai el llibre.

A mi m'agraden molt els cantants uruguaians i el públic uruguaià i no m'importaria que la gent conegués molts cantants uruguaians, que n'hi ha més de dos o tres.

Què tenen aquests cantants?

No sé, em cauen bé. Tenen el millor cantant del món, el Leo Maslia. El millor cantant, cantautor, el millor tio fent cançons, no sé com dir-li. A més tenen un accent que a mi m'agrada, igual que m'agrada el mallorquí, també m'agrada l'uruguaià.

Hi ha bastantes dosis de surrealisme al llibre. Per què?

M'agradava i per una qüestió d'equilibri. Et comences a cagar en Déu i també dius: “no és la meva intenció cagar-me en Déu”. I després tires cap a l'humor i dius: “tampoc és la meva intenció que s'estigui la gent partint de riure”. Després t'inventes una història més poètica i intentes anar equilibrant. Si s'acaben de morir tots els catalans i ha desaparegut València, que com a mínim pugui fotre un polvo a Múrcia, saps què et vull dir? També crec que els estats d'ànim de les persones són així: et pots estar cagant en Déu i després estar la mar de content. Em passa a mi i una mica a tothom.

També hi ha un cert elogi a la mentida...

La mentida és el principi bàsic de la imaginació. Si tothom digués la veritat, no hi hauria imaginació. En coses morals no hi entro ni en surto. Matar una rata per un home li serà molt pràctic, però per la dona de la rata deu ser horrible.

Quina diferència hi ha entre la relació amb les drogues d'en Raül i la d'en Tito, el seu mànager?

Jo no hi entenc tant de drogues. He pres drogues i ja no en prenc. Les sento una mica lluny. Mentre les vaig prendre vaig creure que era una cosa molt meva. Com el pollastre, que mai saps a qui li agrada, a qui no li agrada, a qui li agrada el pit o la cuixa, quanta quantitat és capaç de menjar-ne algú, si el vegetarià o el que cria pollastres, el tipus de pollastre, les sensacions que sent...el “no et mengis vint pollastres tio que et sentarà malament”. Saps? Una mica així...és una cosa incompartible, no la pots generalitzar.

T'has deixat res per dir al llibre?

La veritat és que mai em quedo res al pap jo. Al llibre no hi posaria ni el nom d'autor, ni el títol, ni res. Mai m'hi fixo quan llegeixo un llibre. Sense pròlegs ni epílegs, ni anotacions, ni aclariments És la gràcia.

Tens previst fer res nou ara?

Hem començat una gira amb en Fermín Muguruza i Refree amb l'obra Guerra i acabem de treure el llibre. Ja em diuen: “calma, calma, calma”.

Tenen res a veure les dues coses?

Jo crec que no, el moment poder, sóc jo, estic jo per allà al mig. Les intencions eren unes altres. Molt diferents.

Quin és el teu moment?

El meu moment personal és fantàstic. Que no em veus? No em trobes guapot? Tinc 76 anys, em conservo bé, oi?

Albert Pla ens espera, o desespera, fumant un cigarro a la porta de la llibreria Barra/Llibre al barri de Sants de Barcelona. Acaba de presentar el llibre Espanya de Merda (Ed. Ara Llibres) i com els seus protagonistes, està de gira de presentació. És la desena o ves a saber quina entrevista que fa en un dia i ahir encara en va fer més, ens explica mentre fa les darreres calades abans d'entrar. Amb humor comenta que ja li han fet fotos a totes les portes de la plaça i que haurem de pensar en un lloc original on retratar-lo.

Anem al pati interior abans que marxi el sol per enllestir les fotografies i després ens asseiem en dues butaques per comentar la seva primera obra narrativa. Parlem de la gira -road trip pels amants de les grans paraules- que fan en Raül i en Tito, els protagonistes del llibre, arreu de l'estat espanyol i sobre com l'ha viscut ell.