Mireia Font: “fer del Timbal una cooperativa ens ha multiplicat”

El Timbal és potser l'escola de formació d'arts escèniques més antiga de Barcelona. El seu fundador, Anton Font, procedent dels Joglars, la va crear als volts de 1969. Des d'aleshores ençà han sortit de les seves aules moltes generacions d'actrius i actors, ballarins i gent de teatre. Mireia Font, filla del fundador, és la gerent.

Després de més de 40 anys de funcionament El Timbal va emprendre una nova vida. Va passar de ser una empresa familiar a una cooperativa. El canvi d'estatus empresarial ha suposat també una nova empenta no sols des del punt de vista de gestió, sinó també artístic.

Com va néixer el Timbal?

El centre el va crear el meu pare, Anton Font, el 1969. En aquella època en termes d'expressió en general i en arts escèniques en concret hi havia molt per fer. Ell havia fundat els Joglars i al poc temps deixa el grup en mans de Boadella perquè es volia dedicar a la pedagogia.

On estava la primera seu?

No estava aquí, estava a Sarrià. El centre estava molt integrat al barri. Això va ajudar perquè és una zona amb moltes escoles, cosa que va fer possible que la tasca del meu pare se centrés en els nens.

En els seus inicis, sembla que va ser un centre multidisciplinar

Sí, clar, perquè en començar hi havia molts pocs llocs on es poguessin reunir persones procedents del món de la pedagogia, del teatre, i de les disciplines que hi tenen a veure. Això vol dir que al Timbal sempre s'hi ha fet un treball en equip, més o menys cooperatiu, fins i tot abans de tenir la forma legal de cooperativa.

Malgrat tot, l'empremta del fundador era important?

Ell sempre ha exercit el lideratge. Sempre li ha agradat la pedagogia. A més de l'ensenyament estrictament teatral ha col·laborat amb Rosa Sensat. Directament amb escoles, tot i que el Timbal era el seu lloc on exercia més específicament el seu mestratge.

Quan temps van estar a Sarrià?

Uns 20 anys. Cap a l'inici de la dècada dels 90 venim cap al centre. De fet aquest local el va inaugurar l'alcalde Maragall junt amb el seu segon, que era Joan Clos. Això va passar als volts del 92.

Llavors l'equip del Timbal era reduït o més aviat ampli?

No, sempre el meu pare ha treballat en equip. Sempre li ha agradat fer reunions, debatre el què s'havia de fer i treballar conjuntament. Ell sempre ha volgut que fóssim un equip que sumava. Però els col·lectius i les persones en el món artístic experimenten canvis. Hi ha persones que estan una temporada i després marxen, o tornen al cap d'un temps...

El canvi a Portaferrissa suposà, potser un canvi d'orientació?

La idea era fer ja un centre més de ciutat, i no de barri. Fins i tot, com estem en un lloc amb fàcil accés, també vam començar a acollir persones de fora de Barcelona.

I perquè es va transformar el Timbal en una cooperativa?

El neguit es pot dir que sempre el vam tenir. Jo havia col·laborat des de molt petita amb el meu pare. Vaig ser alumna i després vaig fer carrera artística aquí. I des del 96 formo part de l'equip de direcció. En aquell temps érem una SL familiar, però amb un treball d'equip, amb un cap d'estudis extern, etc. El pare i jo havíem parlat molt sobre el futur i ens agradava el model cooperatiu, però a ell li costava fer el pas. Fins que vam veure-ho clar. També va ajudar a fer-ho la situació econòmica general.

En quin sentit us va ajudar la visió de la situació econòmica?

Ens va ajudar en veure que la forma cooperativa era una resposta lògica i coherent per diverses raons. A més, jo tenia clar que sola no volia tirar endavant. Per tant, quan el pare ho va deixar i es va retirar, vam crear la cooperativa. La forma va ser anar convocant als que estaven més a prop i els vaig convidar a formar part de la cooperativa. Així doncs, vam fer un equip de corresponsabilitat empresa i treball. La idea era posar-nos d'acord i tirar endavant el projecte.

I com van reaccionar?

A la gent que no ha estat mai empresària, els hi costa fer aquest canvi. Tots hem hagut d'aprendre. Per part meva, a cedir i a delegar, i per part dels altres companys a responsabilitzar-se i fer-se càrrec d'una empresa en un moment de crisi.

Passar d'una SL a una cooperativa no és un camí usual, com ho veieu?

Per a nosaltres no ha estat una decisió forçada ni estranya. Ha estat un recorregut normal, perquè de fet sempre contàvem amb l'equip. Clar que abans la responsabilitat única i definitiva era de només una persona que era la primera a no cobrar si no hi havia diners. Crear una cooperativa ha servit per posar en comú els coneixements. Jo no en sé de tot! I sempre he pensat que havíem de fer nosaltres mateixos el màxim de coses possible. En una paraula, ser sostenibles. Cal dir que la tasca dels socis és bàsicament ser pedagogs. Jo sóc ara la que m'encarrego de l'àmbit de gestió.

Heu notat una diferència en el funcionament des que éreu SL a ara que sou cooperativa?

HI ha hagut clarament un canvi. És diferent quan un és un empresari que demana una cosa a un altre que és un treballador. Ara els problemes es debaten i s'hi busquen les solucions. En una frase, ens hem multiplicat! No vam fer una cooperativa per subsistir. La vam fer perquè jo no volia continuar sola. Però ara veig que ens ha anat fantàstic. Afegeixo que si durant molt temps ens hem queixat que no teníem ajudes ni subvencions de cap institució, això ens ha fet forts pe viure el dia a dia sense grans endeutaments. En aquest sentit, ésser cooperativa ens ha fet multiplicar en l'esforç de fer difusió, de treballar, i d'anar endavant.

Perquè, com passeu la crisi?

En una frase, la passem amb molta dignitat! A això ens ajuda l'assessorament extern de coopdemà, una entitat amb què treballem molt contents. Coopdemà és una branca d'una gestoria que es diu Talaia i que intenta assessorar més enllà dels àmbits clàssics: laboral, fiscal, administratiu. El que fa aquesta cooperativa és ajudar en la gestió del component humà. El primer any de la creació de la cooperativa ens vam espantar una mica durant l'estiu, que és quan baixa la clientela, els vam cridar, perquè volíem una mirada externa, i mai ens n'hem desenganxat d'ells! Igual passa amb una altra cooperativa que ens assessora en l'estratègia i el màrqueting. I tot sense sortir del món cooperatiu!

Quants socis sou al Timbal?

La cooperativa la vam crear amb quatre persones. Amb l'objectiu de créixer. Però, amb la crisi aquest creixement ha estat complicat. I això va lligat a més feina. Però, ara hi ha una incorporació d'una nova sòcia i no descartem més entrades en el futur, però lligat a un procés prudent. Els altres treballadors o col·laboradors fan tasques d'especialistes, i són una desena, als que cal sumar un parell de treballadores fixes, que les hem convidat a ser sòcies, tot i què, de moment, no estan interessades.

Malgrat la crisi, teniu projectes?

Estem en un moment de creixement. Per això estem en contacte amb l'assessoria estratègica. Penseu que El Timbal és un centre de formació i creació escènica. Això defineix d'alguna manera la nostra activitat. La part de creació és la més petita. El plat fort és la formació: les arts escèniques ens defineixen, i dins d'elles, el més fort és el teatre. Per als nanos fem dansa, hip hop, joc dansat, i blues. L'àrea nova que volem obrir es dedicaria a les empreses. Aquest nou àmbit ens faria desplaçar a les empreses a fer la formació per a què, utilitzant les tècniques del teatre, puguin ajudar en aspectes com la cohesió de grups, la comunicació o parlar en públic.

Vosaltres sou coneguts per la vostra formació professional

Tenim un pla d'estudis per a les persones que es volen formar professionalment com a actors. Aquest apartat suposa menys alumnes però són persones que s'hi estan moltes hores perquè la formació és intensiva.

En els anys que fa que funciona, el Timbal ha tingut alumnes que després han estat famosos

Mai ens ha agradat massa utilitzar els noms propis de gent que ha passat pel Timbal, que després s'han fet famosos. Perquè la fama és una cosa opinable. Però el cert és que no podem dir mentides i, sí, el Tricicle va passar per aquí. També ho va fer Toni Albà, Sergi López, Ariadna Gil, o el mateix Joel Joan. Són gent que en un moment donat han passat per aquí. Això no vol dir que després no fessin altres coses. El Joel, per exemple, va estar fent acrobàcia, quan era un nen, i després va anar a l'Escola del Teatre. Això també va passar, en dansa, Cesc Gelabert, etcètera. I com a professors, actualment tenim gent com Joaquim Oristrell o la Judit Cullell. N'hi hauria tants, que em fa cosa oblidar-ne algun.

Amb les altres cooperatives, amb el moviment cooperatiu, quines relacions teniu?

Bones, molt bones. Encara que la feina no ens deixa participar tant com voldríem. Som membres de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i ens han ajudat molt, són com el nostre pare. Igual va passar quan ens va caldre un préstec, per capitalitzar la cooperativa, i Coop57, de la qual som socis, ens el va concedir i ara estem a punt d'acabar-lo de pagar.

I en l'àmbit professional?

En l'àmbit de les escoles de teatre, el meu pare va fundar l'Associació Catalana d'Escoles de Teatre (ACET). En aquests moments som 12 escoles vinculades. Fa uns 14 anys que existim. Ens vam ajuntar bàsicament per demanar una titulació oficial, que fer fi sembla que aviat es posarà en marxa. Serà una titulació alternativa. El que abans eren les FP i que ara es diuen graus. Ha costat molt, però ja està dissenyat i sembla que Ensenyament ho posarà en solfa aviat. Això ajudaria molt pel que fa al reconeixement dels títols per als alumnes. Hem de dir que el reconeixement social, dins de la professió ja hi és, però falta ara el reconeixement oficial, perquè si et demanen un títol per una feina, el puguis presentar.