Etnocràcia

Quan Juan Ginés de Sepúlveda va escriure el Democrates Alter, va fer coincidir els preceptes del dret d'aquella època amb la raó aristotèlica i -sobre totes les coses- l'interès dels conqueridors espanyols. No va ser el primer de formular el que avui coneixem com a dret internacional, mèrit que va distingir a Vitòria, però sí que va expandir un pensament cínic (no exempt d'erudició) que s'ha multiplicat fins al present, dimensionat una i altra vegada en la llarga història de la submissió de la diferència.

Per Sepúlveda, el “simbòlic i alhora poètic” sistema mental aborigen -el de maies, asteques i inques, entre d'altres- no provenia d'una riquesa espiritual específica, sinó d'un “pensament salvatge”, herètic i per tant incomplidor del “dret de gent”. D'aquí la seva justificació de la conquesta i la colonització com a mitjans efectius per difondre la fe catòlica i, a través d'ella, impedir que els nadius contemplessin tan sols la possibilitat de dotar-se a si mateixos d'un altre ordre, una altra vida, una altra cosmovisió.

La controvèrsia doctrinal entre Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas (Valladolid, 1550-1551) va girar al voltant d'aquests punts i els historiadors han arribat a assumir-la com un pròleg als debats moderns sobre la conquesta, la colonització o el racisme. Per aquesta mateixa raó, Las Casas va sortir d'aquella contesa com un precursor de l'anticolonialisme, encara que acabés acceptant, amb el temps, la substitució dels seus estimats esclaus indígenes d'Amèrica Llatina per esclaus portats d'Àfrica (als quals per ventura estimava menys o percebia com més distants de Déu i del Dret).

Des de llavors, el món modern no va deixar d'atiar els conflictes ètnics per perfilar una i altra vegada el poder emanat d'aquests. Per Deleuze i Guattari, però, l'arrel de la supremacia racial, almenys a Occident, arriba encara més lluny en el temps. D'aquí que, en el seu llibre conjunt Mil Mesetas, trobi l'origen del racisme modern al mateix Any Zero del calendari cristià, i en el “blanquejament” posterior de la cara de Crist: amb el desencadenament d'aquesta “rostritat” que ens proposa un Messies ros en lloc de l'home morisc i mestís que el seu lloc de naixement acreditava.

En les seves Reflexions sobre el problema jueu, Sartre s'esforça prou per ajudar-nos a entendre el racisme, encara que la virtut d'aquest assaig no resideix en el que aporta sobre els jueus, que és poc i imprecís, sinó pel que diu dels francesos, que és molt i substanciós. El llibre, al final, queda fins i tot com un compendi dels prejudicis que podem desencadenar contra els que són diferents a nosaltres, a més d'insistir en el trastorn psicològic del racista, que s'assenta en el seu dissimulat complex d'inferioritat (sexual, econòmic, estètic).

Per aquest motiu, el traspàs d'aquest complex d'inferioritat és una de les estratègies psicològiques del colonialisme (Frantz Fanon), ja que el grau zero de la negació de l'altre s'aconsegueix, precisament, quan aquest acaba negant-se a si mateix.

Centenars d'exemples serveixen per recordar-nos que no hi ha hagut cap gran poder -moltes vegades, tampoc un de petit- que no hagi recorregut alguna vegada a la qüestió ètnica per a consolidar-se.

Nosaltres o els altres. Heus aquí la clau primària del racisme, que es repeteix en una deriva que va de l'horda a l'Estat, de la tribu a la nació, del poble a la comarca, de la praderia a la frontera, de la identitat a la neteja ètnica...

Una sèrie infinita de variables que repeteixen aquesta constant: al capdavall, el màxim terror d'un racista no és una finestra sinó un mirall.