Eufemocràcia

Entre la caiguda del Comunisme i la crisi del Capitalisme hem viscut una època de transició carregada de paraules defugides, quan no directament adulterades. “Capitalisme”, per exemple, n'és una. Durant aquests anys, tot just un parell de dècades en la Història, s'han imposat termes com Era Global, Mundialització, Societats Posthistóricas, Economies de Mercat o l'inefable Món Lliure, l'adveniment del qual semblava definitiu després de l'enderrocament del Mur de Berlín i que, en realitat, remet molt més a l'època de la Guerra Freda i de Ràdio Europa Lliure que a l'Era digital i a l'expansió d'Internet. El cas és que tots aquests paràmetres van semblar vàlids per mitigar els efectes d'un vocable massa estrident per a la música lisèrgica de la fi de la història que havia compost Fukuyama.

Si innombrable va ser la paraula “Capitalisme”, “Comunisme” no va ser molt més pronunciable, que diguem. Ja que l'anomenat Socialisme Real havia quedat sota la runa del Mur -i de la pròpia història repressiva de la seva configuració estatal-, bona part de les alternatives crítiques de l'esquerra van preferir esquivar la paraula maleïda. D'aquí qualificacions com Antisistema, Antiglobalització i un llarg anti-tot fins arribar a l'estatut recent d'indignats.

Sota aquesta varietat semàntica, han trobat recer el comunisme primitiu i la democràcia participativa, el socialisme utòpic i l'autogestió col·lectiva, les pulsions igualitàries i, cal no oblidar-ho en cap cas, algunes possibilitats totalitàries.

Enmig d'aquesta profusió de termes incopsables, les societats occidentals han aconseguit reproduir a nivell domèstic el que fa un parell de dècades es concebia com un conflicte geopolític. Potser estem vivint el desplaçament de la Guerra Freda cap a un terreny semàntic “familiar”, encarregat de descriure aquesta circumstància en la qual ni l'Estat pot fer el seu domini en la societat, ni la societat vol realitzar la seva alternativa a l'Estat. Cada part juga al seu camp, i el seu punt de trobada no són les institucions polítiques sinó un Mercat que ha trencat el seu binomi amb la democràcia com el tàndem idoni del liberalisme. Un Mercat que és “salvat”, però no intervingut, pels seus garants, i és “usat”, però no derrocat, pels seus crítics.

A Europa -que avui pot ser definida, per contracció, com el territori de l'Euro-, les recents intervencions d'Irlanda, Portugal, Grècia, Xipre o Espanya per part d'un organisme supranacional molt semblant a Alemanya, ens parlen d'una estratègia dibuixada per a que aquests estats funcionin com la frontissa perfecta del seu propi suïcidi.

Aquestes intervencions han resolt de cop l'antic conflicte entre Estat i Mercat. I si fins fa molt poc era possible allistar a l'Estat regulador (en la línia de Keynes) o al Mercat des-regulador (a la manera d'un Friedman), ara estem situats al punt d'èxtasi d'un Mercat que regula l'Estat, assumint part de les seves funcions, per a devorar-lo més tard. (I aprofitant, de pas, totes i cadascuna de les seves agències, incloses les repressives). Un Estat que exerceix, en fi, com a notari de la seva pròpia caiguda.

A aquestes intervencions se les anomena “rescat”, “mesures de cohesió” o, directament, “salvacions”. Com a Europa li diem “La Zona Euro”, nom que sembla sorgit d'un mix entre Andrei Tarkovsky i un capítol de Lost. Frases totes per les quals, en el futur, potser aquesta època sigui coneguda com l'Era de l'Eufemocràcia.