Ludocràcia

Hi va haver un temps en què tots els agents de CSI no havien colonitzat l'imaginari de la ciutat ni El Padrino o Leaving les Vegas coneixien la seva estrena. Tampoc haviem estat sacsejats per la saga de desmadres i resacons propis del cinema juvenil del segle XXI...

Però Las Vegas ja hi era.

Com a capital del joc i com a refugi daurat. Com a centre d'operacions de la màfia i com aquesta espècie d'Ur postmoderna sorgida de sobte enmig del desert.

Sobre el model arquitectònic d'aquesta ciutat sortida del no-res tracta, precisament, Aprenent de las Vegas, llibre escrit conjuntament per Robert Venturi, Steven Izenour i Denise Scott Brown. En aquesta obra, que avui se segueix llegint i discutint, Las Vegas és defensada com una ciutat en què el gust popular i fins i tot el merament decoratiu aconsegueixen equiparar-se a altres valors, com la funcionalitat i la racionalitat, que fins llavors havien centrat l'arquitectura moderna.

Quaranta anys més tard, ha estat molt el que el món ha après de Las Vegas. Encara que no sempre, ni exclusivament, aquest ensinistrament ens remeti a l'expansió de l'arquitectura popular que van encoratjar en el seu moment Venturi i companyia, sinó a la seva situació com a enclavament per excel·lència de la ludocràcia. Com a ciutat-estendard del poder del joc, en la qual, més que de territoris sense llei, podem parlar, per contra, de jurisdiccions sense ciutat pròpiament dita.

Ciutats de neó amb escassa ciutadania.

Així les coses, la influència de Las Vegas ha anat configurant el present del món. I el seu impacte arriba igualment a països del boom asiàtic -Singapur, diguem- que a l'Europa de la Unió. Al capitalisme comunista de la Xina -que fixa un estatut particular per Macau- i a potències emergents com Sud-àfrica, que havia fet el mateix a Sun City.

A Espanya, per la part que li toca, comença a arrelar la idea de la ciutat-casino com a solució a la crisi. I aquí tenim que, a més de competir en el futbol o en els seus museus, Madrid i Barcelona entren també en la porfídia per la recerca d'aquest nou Daurat que, se'ns diu, servirà com a solució a les penúries actuals.

Sota la ludocràcia, preval la marca sobre el model de ciutat, l'excepcionalitat per sobre de la igualtat, la tàctica del benefici ràpid abans que la inversió estratègica, l'albur sobre l'esforç...

I així es va entronitzant aquesta mena de ludòpolis en què el futur, els programes polítics i la responsabilitat personal és deixada, cada vegada més, en mans de l'atzar.