Meritocràcia

Amb l'expansió de la crisi actual, els mèrits han tornat a tenir predicament. No és per a menys, tenint en compte aquestes grans masses, la majoria joves, que viuen un desencontre estructural amb el mercat de treball. I no és per menys, tenint en compte que l'assumpte no tracta només de la desocupació. Gairebé tan greu resulta el seu atenuant -l'ocupació precària- i que la gent, davant el no res, acabi conformant-se amb les molles.

Així funciona, avui, aquest sistema.

En un present en què torna amb força l'essència i no l'elecció, l'herència i no el mèrit, el cognom i no la carrera, és comprensible que la meritocràcia generi il·lusions. Tant com que, en algun lloc de l'imaginari col·lectiu, s'acarnissi la fantasia del triomf definitiu del talent i l'esforç, tan propis del self-made​​-man a la manera anglosaxona o de la feina ben feta a la catalana.

Aquí s'hi amaga, però, un parany, car els mèrits no són magnituds neutres ni, malauradament, estan determinats pel subjecte que els atresora, sinó per l'autoritat que els concedeix. I sí, potser siguin més evidents en la guerra o l'esport, però en els mons de la burocràcia o els negocis convé furgar en les tenebres per entendre alguna cosa.

Al capdavall, cap societat -més si està en transició o crisi-, sol premiar allò que la qüestiona.

Potser per això Adam Smith va identificar, fa més de dos segles, els subjectes portadors de “estats impropis” -el llibertador pobre, el llanero violent, la víctima o el governant malgastador que regala allò aliè- com llasts per a una meritocràcia en la qual havia de prevaler allò domèstic i estable. Així, per sota del discurs capitalista sobre els mèrits, més que la virtut es gratificava l'obediència. I en comptes de residir en l'art de trencar les normes, tal virtut s'allotjava en l'habilitat per usar-les.

Malgrat la seva exaltació de la igualtat per sobre de la competència, els països comunistes no ho van fer millor. De manera que la seva versió de la meritocràcia va posar l'èmfasi en la fidelitat -al partit, al sistema, al secretari general-, fins al punt de convertir-la en El Mèrit, així majúscul, per excel·lència.

Un cop desplomat el comunisme a Europa de l'Est, i esplaiat el capitalisme de les noves tecnologies, la concepció del mèrit pateix una mutació important. D'una banda, té lloc “l'era de l'accés” de grans multituds a unes possibilitats inèdites de visibilitat i exposició de les seves qualitats. Per l'altra, com ha vist César Rendueles a Sociofobia, moltes vegades aquests mèrits han sublimat el carisma abans que la formació pròpiament dita. La meritocràcia de la cultura digital ha estès la figura de l'il·luminat solitari que, sorgit d'un garatge, acaba pastant milions. Així, hem acabat encimbellant a un rei (Bill Gates), canonitzant a un sant (Steve Jobs) i condemnant a un dimoni (Kim Dotcom).

El terme meritocràcia sorgeix el 1958, amb el llibre The Rise of Merithocracy, de Michael Young, que sempre li va donar un tractament crític, per no dir pejoratiu, al vocable en qüestió. El neoliberalisme, en canvi, ha fet el possible per abrillantar la paraula i no sembla casual que fos Tony Blair -rei de la tercera via- l'encarregat de redimensionar-la. (Una perversió que, per cert, va enfurismar al propi Young, que va criticar l'habilitat especulativa com a màxima virtut de la nova època).

Aquesta distorsió de Blair és una bona clau per entendre, per exemple, el segell de les polítiques culturals recents, que difonen com a mèrit el fet que la gent es comporti com una indústria en lloc de com una comunitat. En aquesta corda, el meritòcrata d'avui insisteix a convèncer-nos que el temps és diners, sobretot perquè perdre el temps és, sobretot, perdre'l amb altres persones.

Convé recuperar aquí els arguments de Paul Lafargue o Bertrand Russell, que van apostar per la utilització del temps lliure en el seu just sentit. És a dir, no com l'etapa de reposició de forces per tornar a la feina, sinó com l'aprofitament d'un període no subjecte a explotació. És curiós que, tant El derecho a la pereza, de Lafargue, com Elogio de la ociosidad, de Russell, trobem una anticipació a les possibilitats llibertàries d'una època com la nostra, en la qual es poden trencar les barreres entre el dia i la nit, dies laborals i caps de setmana, llar i oficina, deure i imaginació. Els ressons de Russell ens ajuden així mateix a subvertir aquell vell prejudici dels rics, “convençuts que el pobre no sabria com fer servir tant de temps lliure”, de manera que és millor que dediquin la major quantitat d'hores a la feina. (O a buscar).

La meritocràcia apareix en l'actualitat com aquesta dimensió en què el nostre temps queda segrestat per la competència, com una tercera via entre els drets i la supervivència. I és que, en general, quan parlem de mèrit, en realitat ens referim a “oportunitat”, sobretot en una societat en la qual no impera la demanda sinó l'oferta, i que no en té prou amb la dosi; necessita amb totes les seves forces la sobredosi.

La meritocràcia, al final, no pot créixer sense la por a la pobresa. I si en un altre temps va arribar a mostrar-se com un trampolí per ascendir socialment, ara s'assembla més a un clau roent al qual ens agafem per no baixar (encara més). En aquesta circumstància, la meritocràcia es comporta com la pastanaga que ens fa moure'ns darrere d'alguna cosa inabastable. Un estímul pavlovià pel qual avancem, salivant, sense adonar-nos que la fi justifica els mèrits.