Exsergent de la Guàrdia Urbana: “El més trist del 4F és que no és un cas aïllat”
Reparteix el seu temps lliure entre la família, les seves passejades per Cambrils, on resideix, i el seu blog. Fins fa uns anys, quan es va jubilar, va ser sergent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Primer a Ciutat Vella, més tard a Nou Barris i finalment a l'Estació del Nord, el seu últim destí. En aquesta entrevista, José Martínez (Barcelona, 1944) relata alguns casos de tortura que van succeir durant el seu exercici i la seva lluita estèril per erradicar del cos a “les pomes podrides”. Després de la dimensió pública que ha pres el 4-F arran del documental Ciutat Morta, descriu l'ambient d'aquells dies que va passar a l'UCI, al costat de la família de l'agent malferit, i càrrega sense embuts contra la manipulació policial, judicial i política que va marcar el cas.
Abans de res i perdoni la ignorància. Exactament, quina és la funció d'un sergent?
Conduir una brigada. I deixar clar als teus agents que vetllin, sempre, per la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans. Per això estem. O per això hauríem d'estar.
No sempre és així...
La Guàrdia Urbana sembla que sigui una policia molt propera al poble, però molts agents no ho són, altres sí. Quan jo feia el servei a l'aula sempre els deia als meus nois: “compte amb el carrer, que és perillos”. I, sobretot, els insistia perquè cuidessin les seves actuacions al carrer, amb les mans quietes. Un detingut és un detingut, i cal respectar els seus drets fonamentals. Ens ha de ser indiferent si un és antisistema o okupa. Qui som nosaltres per donar una pallissa a algú? O per tocar-li un sol pèl? Qui fa això no mereix estar en una patrulla. Sempre he procurat portar els agents pel camí del compromís amb la ciutadania.
Vostè estava de servei la nit del 4 febrer de 2006...
Aquella mateixa nit estava patrullant a Nou Barris, aleshores era la meva zona d'influència. Quan em vaig assabentar del que va passar vaig anar a l'hospital a donar suport als companys. No coneixia l'agent ferit, ell era de la brigada dels Antiavalots, però com sergent vaig voler acostar-m’hi i donar suport als familiars. La veritat és que no el vam poder veure perquè estava a la UCI.
Què recorda dels dies i setmanes posteriors al 4-F?
Vaig estar molts dies visitant a l'esposa. I la veritat és que l’he seguit visitant puntualment i ella sempre m'ho ha agraït molt. El company ferit tenia quatre fills, era una situació complicada, molt difícil. Vaig insistir al cap de la Guàrdia Urbana que no el deixessin aïllat i que el sou se li respectés al 100%, independentment del que durés la invalidesa. Lamentablement segueix paraplègic. En aquella època vaig arribar a parlar amb el llavors regidor de Seguretat, Jordi Hereu, i em va garantir que així seria.
No obstant això, a diferència de la majoria dels seus companys, a vostè no li encaixaven les peces...
Vaig començar a investigar pel meu compte. Em sorprenia la tensió que hi havia a la Guàrdia Urbana, que no ajudava gens a trobar la veritat. Els col·lectius policials són molt corporativistes i havia realment una tensió molt forta pel que havia succeït amb un dels nostres. Era habitual que es referissin als presumptes autors com “els sudaques”, o “els moros de merda”. En fi...
Què va fer?
Quan va arribar el judici em vaig presentar als jutjats. Vaig estar els tres dies que va durar la vista. Des del primer minut que va començar ja vaig saber que hi hauria cinc caps de turc. Cinc innocents que palmarien. Només es van acceptar les declaracions dels dos policies, Bakari Samyang i Víctor Bayona. Els que posteriorment serien condemnats i anirien a la presó pel vergonyós cas de Yuri, un altre exemple més d'abús. La jutgessa Carmen Garcia Martínez no va admetre a tràmit ni tan sols les proves dels advocats defensors.
Dit en altres paraules: va ser un muntatge?
I una venjança. Les dues coses. L'edifici on hi havia la gran festa era propietat de l'Ajuntament. I, per tant, el consistori era el subsidiari del que allà estava passant. El llavors alcalde, Joan Clos, va fer unes declaracions en què afirmava que l'objecte responsable de l'impacte al cap de l'agent era un test. El seu informador, estic gairebé segur, que va ser Victor Gíbanel, encara que ell ho nega. Ell era el que informava sempre i, a més, era el cap d'assumptes interns, la unitat que investiga qualsevol tipus de corrupció que pugui cometre el cos. Ell va ficar la pota, se’n va adonar, i van canviar la versió. Estic segur que li van haver de dir que havia de deixar de parlar del maleït test.
Com va reaccionar?
Vaig parlar amb CCOO i em van dir que elaborarien un escrit. Però també em van aconsellar que no m’hi fiqués massa. Em va donar la sensació que es podria fer més aviat poc per aquells nois i vaig anar a parlar amb Gonzalo Boyé, l'advocat de Rodrigo Lanza. Em va agrair molt l'interès, i li vaig dir el que pensava: els nois pringaran. Tots dos sabíem on ens havíem ficat. En el meu cas, sóc activista, però no sóc tonto. Em trobava molt sol i vaig recórrer a algú a qui mai hagués plantejat demanar-li res.
A qui?
Li vaig escriure un correu a Pilar Rahola. Vaig creure que per una qüestió d'audiència podria ser útil. Li vaig dir en un escrit que caurien cinc persones innocents. En el correu deia que estava avergonyit. Em va respondre la seva secretària i em van dir que veurien què es podia fer. Mai més em van dir res.
Què és el que més li dol de tot el cas?
La mort de Patricia Heras. Cal ser molt miserable per perseguir una persona únicament pel seu aspecte. Ella es va trobar allà amb el caos dels nois, un amb la cara destrossada i l'altre amb la mà trencada. Però no va tenir res a veure, ni tan sols va estar a la festa. Per a mi sempre va ser compatible estar al costat del meu company i la seva família i tractar d’impedir que es cometés la injustícia que, finalment, es va cometre.
Coneix els agents?
No, no els vaig conèixer, però sí al seu cap. Prefereixo no dir el seu nom, però no m'agradava ni un pèl. Era un home molt abusiu, excessivament agressiu en els interrogatoris i en les detencions.
El documental Ciutat Morta relata que un dels agents empresonats, Bakari Samyang, també exercia funcions de formador...Ciutat Morta
Imagina't els que rebien aquell tipus de disciplina... No pot ser que tinguem torturadors dins del cos i molt menys que siguin aquests agents els que imparteixen la formació.
Vostè que ha passat una vida a la Guàrdia Urbana, hi ha molts com ell o Víctor Bayona?
Cal regenerar la Guàrdia Urbana de Barcelona. Començant per la Unitat de Policia Administrativa i de Seguretat, les UPAS, l'ala més dura en l'aplicació de la tolerància zero als carrers i on hi ha més pomes podrides. Una unitat que s'hauria de dissoldre, ja!. S'han fet autèntiques barbaritats. La trajectòria de l'esquadró dels UPAS està plena de violència, maltractaments i ferits.
Encara es donen aquest tipus d'infraccions?
Sí. Almenys fins que jo em vaig jubilar, l’any 2008. I l'Ajuntament té coneixement de tot això. Joan Clos i Jordi Hereu són responsables d'encobrir el 4-F. I, malauradament, el pitjor del 4-F és que no és un cas aïllat. Hi ha més casos que posen els pèls de punta.
L'escolto.
Dos anys abans de jubilar-me em va passar una cosa que encara no he pogut oblidar. I vaig intentar portar-ho davant de la Justícia, però el meu confident es va fer enrere. El cas és que van apallissar a tres detinguts. L'agent que va veure el que va passar m'ho va explicar tot. Van donar una pallissa a uns nois, els van fer entrar al calabós a puntades de peu i, al cap d'una estona, li van dir al meu confident que els portés un motxo per netejar la sang vessada.
¿Què va fer?
Vaig anar a parlar amb el cap Xavier Vilaró i l'hi vaig explicar tot. Vaig intentar convèncer al meu company perquè declarés, però no va voler venir. En Vilaró em va dir que era molt greu que lio explicava, però que sense proves no podia fer res. Que em quedaria, de nou, sol. Sí que tinc constància de que es va parlar amb els alts comandaments dels Antiavalots, però res més que un toc d’atenció. Però el de sempre... Els agents que van cometre aquesta pallissa van dir que era mentida.
Les càmeres als calabossos eviten aquests abusos de poder?
Des que es van posar les càmeres no hem vist tantes imatges atroços. Va ser un avenç i em consta que no va caure gens bé dins el cos. Es va dir entre els companys que el llavors conseller d'Interior, Joan Saura, s'havia passat tres pobles.
Creu que es reobrirà el cas 4-F?
No ho sé. El que sí que vull és demanar-li a la persona que va llançar el test, o al testimoni que sap qui és, que surti. Si us plau, que no mori amb aquesta càrrega de consciència. Hi ha sis víctimes: l'agent i els altres cinc. Víctimes produïdes per les instruccions polítiques i judicials.
Què canviaria en el cos de la Guàrdia Urbana?
S'ha construït una mentalitat que ve a dir que com més denúncies facis, millor agent de policia ets. I no és millor guàrdia el que més denúncies posa. El millor guàrdia és aquell que surt al carrer, que fa prevenció, que coneix a la gent, que és flexible i que si veu una infracció lleu és capaç d'informar i advertir.
Per què no es fa així?
Molt fàcil. Per l'anomenat 'pla per objectius'. Des de les altes instàncies es confecciona un llistat de les denúncies que s'han de fer al mes. Es diu a totes les unitats què cal processar, per exemple, cinc mil denúncies a l'any de semàfors vermells. O vint mil de motoristes que no porten casc. I les vegis o no les vegis, les has de fer. Sinó, no ets un bon agent.
Es només per una qüestió de recaptació?
Totalment. Res més que això.
Com valora la gestió de Felip Puig i Ramon Espadaler al capdavant d'Interior?
Fatal. Els vaig enviar una carta dient-los que segons la Llei tots els policies d'aquest país han d'anar degudament identificats. Aquest ha estat un dels meus objectius durant deu anys. Contra la impunitat cal anar identificat. Els vaig advertir que, sota el seu mandat, la repressió, la brutalitat i la indefensió contra els ciutadans havien augmentat.
No són especialment atents quan se'ls demana la placa...
Prova-ho un dia. Et donaran un parell de clatellades i, si et resisteixes, quedaràs detingut per desacatament a l'autoritat. Si et donen una pallissa o et buiden un ull, el mínim és que puguis saber qui t'ho ha fet.