Caçant elefants

És probable que el molt recomanable No pensis en un elefant del no menys recomanable George Lakoff sigui l’obra que millor serveixi per entendre l’actual moment polític espanyol. Poc podia anticipar el lingüista quan la va escriure el 2004, pres per la decepció per la derrota demòcrata a mans d’un Bush que havia orquestrat la farsa criminal de l’Iraq, que més de 10 anys després els seus elefants camparien tan tranquils per la Carrera de San Jerónimo. Però el llenguatge i els marcs mentals, en política, són molt més importants del que molts voldrien admetre, ja que amb la seva ajuda hi ha qui és capaç de transcendir una realitat tangible per acabar imposant la seva.

Lakoff, en definitiva, ens parla de com guanya el Poder, l’establishment, els dolents. Però, indirectament, també ens parla de com perd l’oposició, el canvi, els bons. Els dolents guanyen fent que pensis en un elefant, els bons perden discutint si els agrada o no.

Avui, al sud d’Europa, hi ha exclusivament dos processos de canvi real. Dos processos de ruptura, de canvi, revolucionaris, constituents. Dues amenaces a un statu quo indigne i indecent. Un es diu Unidos Podemos i és espanyol. L’altre es diu procés d’autodeterminació i és català. En molts sentits, s’assemblen. En l’obertura de possibilitats regeneradores, en el canvi de lideratges, en les noves formes de fer política. En d’altres, no. Sobretot, pels temps.

Mentre que un s’enfronta a un PP que guanya eleccions a Espanya amb les seves dues filials, el Grup Parlamentari del PSOE i C’s en bloc, l’altre s’enfronta al mateix estat i a la seva maquinària mediàtica però amb unes majories polítiques, socials i parlamentàries diametralment oposades, amb un PP pràcticament marginal. Un té un llarg camí per recórrer. L’altre és a punt de culminar-lo. Un vol –i ha– de reformar un país en el qual es canta el Cara al sol en l’enterrament d’un ex ministre franquista. L’altre vol guanyar un país amb un 80% de la població disposada a decidir-ho davant les urnes. Un ha de guanyar a Rajoy, a Susana Díaz, a Rivera i al Tribunal Constitucional. L’altra ja ho ha fet.

Podria semblar que els dos moviments es retoalimenten, ajuden i complementen, però per desgràcia no sempre és així. Principalment, per culpa d’insignes revolucionaris que abans que el carrer prefereixen cúpules de partits de puny alçat. Una de dues: o els sobra puny o els falta ideologia, perquè sinó no s’entén que es converteixin en obstacle d’un procés d’autodeteminació de base popular i democràtica. No voldria ser mal pensat, però de vegades sembla que el principal motiu d’aquest rebuig al procés és, simplement, perquè no el lideren. I això els recorda, cada dia, que t’agradi o no, un elefant al final és com és, no com tu vols que sigui.

Podemos ha presentat la voluntat d’iniciar contactes per fer-li una moció de censura a Rajoy. El primer contacte amb ERC ha durat 30 segons, a penes una hora abans de la roda de premsa. Però, tot i la descortesia, és temps de sobres per dir-los: nosaltres tampoc volem Rajoy, ni el PP ni res del que representa. 30 segons. Més o menys el mateix temps que un Hernando (el del PP) sobrat de confiança ha necessitat per trobar que la moció és una charlotada. El mateix temps que ha necessitat l’altre Hernando per anunciar que votaran que no. Al cap i a la fi, les opcions són poques i estan clares: intentar canviar un estat en què Rajoy guanya eleccions (i governa amb l’ajuda de la Gestora del PSOE i de tot C’s) o guanyar-lo a les urnes. Sí, a les urnes. L’única derrota real a l’horitzó de Rajoy no és una moció de censura impossible amb PPSOEC’s, és un referèndum d’autodeterminació possible conjuntament amb ERC, la CUP i el PDECat, acompanyats pel 80% del poble de Catalunya. Aquest és el punt precís de ruptura del règim que uns i altres combatem.

A Esquerra, la bona gent d’Espanya trobarà sempre un aliat per ajudar a derrocar aquest règim corrupte al vostre país. Però pels mateixos motius us esperem per ajudar-vos a guanyar el vostre.