El centre resisteix, la perifèria crema

Leer versión en castellano

A l'espera del que diguin les urnes a Catalunya, les eleccions de diumenge han il.luminat de manera inequívoca el mapa polític espanyol. Més enllà dels beneficis i perjudicis de les dues grans forces polítiques que acaparen des de fa trenta anys l'alternança en el poder, una dada emergeix de manera incontestable: els nacionalismes anomenats “perifèrics” emergeixen amb força davant del nacionalisme “central” o d'Estat . Exhibeixen ambició i capacitat per projectar-se cap al futur en un moment de gran inquietud d'Espanya com a quarta economia de la zona euro i com a Estat configurat en nacionalitats i regions autònomes.

Això no és tot. La paorosa difuminació del PSOE com a alternativa de poder obre una via d'aigua de dimensions incertes en el tradicional bipartidisme espanyol. La insòlita erosió del primer partit de l'oposició en les Corts augmenta els dubtes sobre la virtualitat de la bandera federal davant l'acceleració dels moviments independentistes i els símptomes d'esgotament de l'actual model territorial. Des d'aquest punt de vista, el doble revés electoral del PSOE a Galícia i Euskadi obre un passadís d'ampli recorregut a les noves forces sobiranistes que competeixen en el terreny de l'esquerra a les comunitats històriques.

“Galgos o podencos”

En la molt conservadora Galícia, que ha tornat a ratificar amb escreix la seva tradicional fidelitat al PP, el vot nacionalista tradicionalment agrupat sota les sigles del BNG només comptabilitza ja una mica més del 10% del total, però a Euskadi el sobiranisme recupera amb força les regnes del poder per mediació del PNB (34,6%) i s'acosta en conjunt als dos terços del vot total (59,6%) després de l'espectacular retorn de l'esquerra abertzale a l'arena política.

Sens dubte, Rajoy ha sortit alleujat transitòriament del doble test de diumenge, però el projecte “nacional” --“nacionalitzador”, segons Wert-- del PP a afrontar a mig termini un gran desafiament que amenaça de ser més indissolublement unit al de la pròpia sortida de la crisi econòmica: redissenyar i consensuar una nova idea d'Espanya com a estat modern, en harmonia amb tots els fets nacionals que li donen identitat i naturalesa, d'una banda, i en plena cohesió amb el marc europeu que el defineix com a tal, per altre. El risc d'implosió del país no és només, doncs, d'índole econòmica.

Agradi o no agradi, la qüestió està plantejada cruament, amb independència de si en l'origen de les coses galopen “galgos o podencos”. Probablement encara cal certa perspectiva històrica per saber fins a quin punt la crisi que amenaça amb volar l'eurozona està atiant les tensions nacionalistes al si d'alguns estats membres. També cal afinar en considerar si aquest fenomen és assimilable o coincideix amb altres associats als cicles de recessió profunda com els populismes, la xenofòbia o el proteccionisme a ultrança. Alguna cosa hi ha de tot, com succeeix en els temps regirats del nou segle.

El primer ministre belga i líder del Partit Socialista de Valònia, Elio di Rupo, sens dubte afectat per la victòria del líder separatista flamenc Bart De Weber a l'alcaldia d'Anvers, no ha dubtat a incloure la qüestió en la llista de fantasmes que exacerben el euroescepticisme i amenacen d'arrel al projecte europeu, com a conseqüència de la catàstrofe econòmica i social provocada pel crac del deute. Més d'un s'ha escandalitzat per això.

Ara per ara, però, la hipòtesi sembla si més no plausible, vist el pes del debat fiscal i financer en el plet secessionista plantejat en algunes grans regions europees, tant del nord (Escòcia, Flandes) com del sud (Nord d'Itàlia, Catalunya , Euskadi). Sens dubte la component lingüística, cultural o identitària constitueix un element crucial en la majoria d'aquests conflictes, però és un clam que la disputa sobre la distribució de les rendes i el repartiment de les càrregues en una situació d'emergència com l'actual catalitza fins a extrems irracionals el debat inter-territorial i la qüestió del principi de solidaritat.

Estampida al corral

El cas de Catalunya és paradigmàtic, en la mesura que tradueix i sintetitza la combinació de la reivindicació històrica amb la urgència i el dramatisme de la conjuntura. El descontentament i decepció acumulats des del canvi de segle per l'actitud del poder central i els grans partits d'Estat ha resistit el pas del temps fins que l'escenari de fallida i asfíxia financera ha derivat obertament en una actitud de desafecció definitiva.

La gran novetat és que aquest estat d'ànim ha pres com la pólvora a les classes mitjanes del país i en el vast teixit empresarial, cultural i associatiu que caracteritza la societat catalana. D'aquesta manera, la frustració i el cansament pel desacord, la incomprensió o el maltractament ha donat pas sobtadament a un divorci explícit perfectament sincronitzat, d'altra banda, per CiU com a gran força nacionalista que des dels anys vuitanta ha actuat orgullosament de pal de paller de Catalunya, llevat de l'accidentat parèntesi del Tripartit.

En la fase més crua de la Gran Recessió i amb les arques exhaustes, la doble experiència de dos anys de majoria absoluta del PP a Madrid i un govern en minoria a Barcelona ha estat clau perquè Artur Mas hagi decidit fer el salt i enfilar en multitud la sortida del corral. El seu torn arriba el 25-N.

Leer versión en castellano

A l'espera del que diguin les urnes a Catalunya, les eleccions de diumenge han il.luminat de manera inequívoca el mapa polític espanyol. Més enllà dels beneficis i perjudicis de les dues grans forces polítiques que acaparen des de fa trenta anys l'alternança en el poder, una dada emergeix de manera incontestable: els nacionalismes anomenats “perifèrics” emergeixen amb força davant del nacionalisme “central” o d'Estat . Exhibeixen ambició i capacitat per projectar-se cap al futur en un moment de gran inquietud d'Espanya com a quarta economia de la zona euro i com a Estat configurat en nacionalitats i regions autònomes.