Fa un any un grup de persones que portàvem temps treballant en la defensa dels drets humans vam decidir crear una estructura estable de protecció dels drets humans que treballés en el marc català, Irídia. El projecte central amb el qual vam néixer és el Servei d'Atenció i Denúncia davant de situacions de Violència Institucional (SAIDAVI), el qual ofereix un servei d'atenció jurídica i psicosocial a persones que hagin patit una situació de violència institucional en el marc del sistema penal. Un any després de la seva posada en funcionament i a escassos dies de celebrar el nostre primer aniversari, volia compartir algunes reflexions del nostre primer any de treball.
En l'àmbit de la violència institucional és profunda la manca de mecanismes reals a Catalunya i a l'Estat Espanyol tant per prevenir-la com per a sancionar-la quan es produeix una situació d'aquest tipus.
El primer, ¿on pot anar una persona que ha estat víctima d'una situació de maltractaments en una comissaria o a la presó, o en un Centre d'Internament d'Estrangers? Tot i que els delictes contra la integritat moral comesos per funcionaris públics estan recollits i penats pel Codi Penal, no hi ha mecanismes eficaços perquè aquestes pràctiques siguin denunciades ni tampoc existeixen mecanismes efectius per a la investigació de les mateixes. Si una persona vol denunciar qualsevol delicte pot trucar a la policia per denunciar-ho o pot acudir a una comissaria. Això dóna lloc a una investigació per part dels agents per trobar els responsables i portar-los davant la justícia.
¿Algú pensa que sense que hi hagi els mecanismes adequats una víctima de violència institucional pot realitzar el mateix recorregut? ¿El mateix cos policial o funcionarial està capacitat realment per realitzar la tasca d'investigar-se a si mateix? La resposta és no i això genera fortes conseqüències per a les persones afectades. De fet, situacions que s'han viscut recentment ens allunyen cada vegada més d'aquesta possibilitat. En el cas de Juan Andrés Benítez el paper d'alguns agents minuts i hores després de la seva mort va ser anar al lloc dels fets i als pisos del costat per, lluny de complir amb el que el procediment davant de qualsevol altre tipus de mort, esborrar les proves. Van eliminar les taques de sang i van sol·licitar als veïns que esborressin les imatges.
¿Per què es va investigar el cas Benítez? Va ser el treball que activistes de Rereguarda en Moviment van realitzar per preservar proves el que va portar a trobar el vídeo que va ser clau en el procés. Quan vam accedir a aquesta prova 24 hores després dels fets ens trobem davant dues persones atrinxerades al seu pis, molt espantades, que havien gravat una prova imprescindible per dilucidar una mort, i que no sabien a qui lliurar-les (després que haguessin vist a policies coaccionar a veïns perquè fossin esborrades). Efectivament, aquest buit va ser omplert per la societat civil. Es van preservar proves, es van lliurar al jutjat i es va impulsar el procediment. Aquest cas és una excepció? No ho és. Així ho hem evidenciat en el treball desenvolupat des d'Irídia al llarg d'aquest any. Dos exemples:
1. L'11 abril de 2015 la Raquel es va suïcidar en el règim d'aïllament de la presó de Brians I. Hi va haver una investigació interna a la qual hem tingut accés en el marc del procediment de responsabilitat de l'administració davant la seva mort que hem incoat i hem pogut veure una nova evidència del volem plantejar. La informació reservada realitzada per l'àrea d'investigacions internes de la Direcció General va realitzar un informe en el qual conclouen que va actuar de manera correcta sense demanar proves que eren imprescindibles. La investigació que hem impulsat ha evidenciat aspectes molt rellevants i greus, i només demanant dues coses de sentit comú: el seu historial mèdic i el seu historial de sancions i incidents. De nou un buit de la pròpia administració davant d'una situació de mort sota custòdia.
2. Al mes de juliol un ciutadà que anava caminant amb la seva bicicleta, després d'una discussió amb una persona, que posteriorment va resultar ser agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, va acabar sent detingut i maltractat en una comissaria de policia. Setmanes després quan vam aconseguir parlar amb ell es trobava absolutament desorientat i temorós. No saber on acudir quan ets víctima d'un delicte és una experiència que amplifica el trauma. Mesos després la situació és ben diferent.
Podríem seguir analitzant un per un els 15 casos que, a hores d'ara, després d'un any de treball, estem representant jurídicament i donant suport a nivell psicosocial. I sí, hem evidenciat un buit de mecanismes per a aquest tipus de situacions. Per això, en el nostre aniversari anunciarem una nova etapa del servei que ens permetrà amplificar la seva difusió.
El nostre treball des del SAIDAVI no busca exclusivament atendre les persones afectades, sinó promoure polítiques públiques eficaces en matèria de violència institucional. Estem bastant cansades que, amb millors o pitjors paraules, es miri cap a un altre costat en aquesta matèria. De moment, es fa imprescindible que les àrees d'assumptes interns dels diferents cossos policials i funcionarials realment investiguin aquestes situacions, recaptin proves i les posin a disposició judicial. Que siguin veritablement proactius. I sí, efectivament, sancionin amb duresa quan es produeixin aquestes situacions.
A mig termini estem treballant en el disseny d'un Pla Integral contra la Violència Institucional que inclogui la implementació d'una fiscalia especialitzada en delictes de violència institucional, experiència que està funcionant a la perfecció a Argentina; un torn d'ofici específic per a casos de violència institucional en els col·legis d'advocats; la formació de jutges i fiscals sobre mecanismes efectius per a la prova d'aquest tipus de delictes; que mecanismes com el Síndic de Greuges, de la mateixa manera que en d'altres països, tingui la capacitat també de litigar contra les administracions davant de situacions de violència institucional. Aquestes són només algunes de les mesures que presentarem en aquest pla en uns mesos. De fet, el nostre treball perdria el seu sentit si no busqués generar canvis en les polítiques públiques; no només volem omplir buits.
Però ara és imprescindible que seguim omplint aquests buits treballant en xarxa amb altres entitats com SOS Racisme (en qüestions de racisme); l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB (en el registre i la denúncia internacional); o la Comissió de Defensa de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona (en la implementació de mesures efectives i en el monitoratge); i així un llarg etcètera d'entitats.
En aquest any, a més del SAIDAVI, hem fet molta més feina des de cadascuna de les nostres cinc àrees: gènere, dret de reunió i manifestació, espai públic, presons i migracions. Vam començar sent 6 persones i ara ja som 25. Vam néixer sense mitjans, gràcies al suport de la col·lectivitat. I és per això que volem celebrar-ho en un acte i festa d'aniversari que tindrà lloc el proper dissabte 29 a l'Ateneu de Nou Barris , en el qual podrem reflexionar sobre tot això juntament amb defensors dels drets humans que vénen d'altres parts de l'Estat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
