Espanya vista des de Catalunya

La posició més intransigent i més propera a la que expressa l'actual poder polític espanyol és la de caràcter doctrinari, que posa l'accent en allò jurídic o ideològic-històric, encara que en gran part se solapen. És l'Espanya que envesteix. Aquesta posició no només l'han expressat gran part de la 'classe política' espanyolista. També la majoria dels intel·lectuals-opinadors en tertúlies i articles. És una posició que no condueix a res positiu. S'invoca l'Estat de Dret, la Constitució i la legislació vigent. I s'exalta la història d'Espanya, Viriato i Don Pelayo, els Reis Catòlics, el “descobriment” d'Amèrica, la guerra de la Independència i la llengua castellana (en detriment de les altres llengües que es parlen a Espanya) fins a la Transició.

S'obvia però no es denuncia la part negra, tan extensa, de la història d'Espanya. La que sempre acaba malament. La qual cosa provoca algunes respostes equivalents de sentit contrari que tampoc faciliten el diàleg. La Constitució, elaborada en un context en el qual pesaven molt fort les forces de l'antic règim, va ser un producte ambigu que obria un procés democratitzador però no el tancava. En el cas de l'actual contenciós sobre la consulta, el Govern pot delegar les seves competències respecte a una institució autonòmica, i la història de Catalunya hauria de ser considerada tan legitimadora com l'espanyola per exercir el dret a l'autodeterminació com a dret propi d'un marc democràtic. No es pot resoldre, o negar-se a resoldre, un problema polític que posa en qüestió l'organització d'un Estat mitjançant arguments jurídics formalistes i referències històriques discutibles.

Hi ha una posició més comprensiva, o almenys ho sembla: que lamenta la desafecció catalan, que assumeix que si s'ha arribat a la situació actual és perquè s'han comès errors i incomprensions d'ambdues parts i cal establir ponts de diàleg. Però molt sovint aquest discurs sona paternalista, es parteix d'una visió d'Espanya com una nació eterna i Catalunya com una falsa víctima. En bastants casos em recorda l'Espanya que badalla, una mica vaga i covarda. Proposen diàleg però no es pronuncien sobre el dret de consulta als ciutadans. Diuen que cal escoltar els catalans però donen per fet que les solucions es prenen a la capital de l'Estat. Denuncien l'essencialisme present en el catalanisme però no es refereixen al que s'expressa cada dia en l'espanyolisme. Parteixen del principi que no es discuteix que Espanya és una i prou, tot i que podria ser una mica més federal. Per cert, que els federalistes espanyols i catalans han estat superats per la senyora Aguirre, que reconeix que Catalunya i Euskadi requereixen un estatus especial que va més enllà del federalisme tebi i més que dubtós del senyor Rubalcaba. Aquesta posició s'expressava en gran part en el manifest d'intel·lectuals espanyols de finals de l'any passat, que declarava el seu amor als catalans però els renyava cordialment per la seva obstinació en la consulta i en la possible independència i els advertia que si persistien en el seu error només podria portar-los mals majors. Amb matisos diversos, aquesta posició està molt estesa entre sectors democràtics de la intel·lectualitat, de la cultura i de la política espanyoles.

La tercera posició, més realista i més oberta, és la que reconeix l'especificitat de Catalunya, el dret a que els ciutadans catalans puguin ser consultats i que si una gran majoria es mostra favorable a la independència, l'Estat espanyol haurà d'assumir un procés pactat que garanteixi el manteniment de llaços entre uns i altres, en benefici de tots. Probablement és una posició minoritària però no tant com sembla. A la pràctica hi ha una part important, potser un terç de la població espanyola -segons algunes enquestes-, que considera que si els catalans insisteixen a ser independents que “que se'n vagin” ja. Uns per cansament o irritació davant aquesta voluntat secessionista i altres per considerar que és un dret. En tot cas aquesta posició permet obrir una negociació que no necessàriament condueixi a la ruptura sinó a la interdependència, és a dir, a una nova relació Catalunya-Espanya. Però els que expressen aquestes posicions ni ocupen posicions de poder ni gran influència. I en molts casos no han assumit el caràcter “plurinacional” de l'Espanya actual, la qual cosa els porta a proposar uns arguments una mica dubtosos com “Espanya, l'esquerra, el progrés del país... us necessita, no podeu abandonar...”. O “la separació d'Espanya perjudicaria greument Catalunya i especialment als treballadors, als sectors més vulnerables...”. O “la dreta catalana us manipula, us utilitza de carn de canó i després us trairà, i si l'actual procés liderat pel nacionalisme català aconsegueix la independència tindreu dècades de governs conservadors com ha passat en altres petits estats com Irlanda o els bàltics”. Són frases literals d'amics meus de Madrid, ben intencionades, discutibles i molt poc convincents per als catalans. Per què?

La posició més intransigent i més propera a la que expressa l'actual poder polític espanyol és la de caràcter doctrinari, que posa l'accent en allò jurídic o ideològic-històric, encara que en gran part se solapen. És l'Espanya que envesteix. Aquesta posició no només l'han expressat gran part de la 'classe política' espanyolista. També la majoria dels intel·lectuals-opinadors en tertúlies i articles. És una posició que no condueix a res positiu. S'invoca l'Estat de Dret, la Constitució i la legislació vigent. I s'exalta la història d'Espanya, Viriato i Don Pelayo, els Reis Catòlics, el “descobriment” d'Amèrica, la guerra de la Independència i la llengua castellana (en detriment de les altres llengües que es parlen a Espanya) fins a la Transició.

S'obvia però no es denuncia la part negra, tan extensa, de la història d'Espanya. La que sempre acaba malament. La qual cosa provoca algunes respostes equivalents de sentit contrari que tampoc faciliten el diàleg. La Constitució, elaborada en un context en el qual pesaven molt fort les forces de l'antic règim, va ser un producte ambigu que obria un procés democratitzador però no el tancava. En el cas de l'actual contenciós sobre la consulta, el Govern pot delegar les seves competències respecte a una institució autonòmica, i la història de Catalunya hauria de ser considerada tan legitimadora com l'espanyola per exercir el dret a l'autodeterminació com a dret propi d'un marc democràtic. No es pot resoldre, o negar-se a resoldre, un problema polític que posa en qüestió l'organització d'un Estat mitjançant arguments jurídics formalistes i referències històriques discutibles.