Grifols s'estima més Irlanda, o el capital no té pàtria ni bandera

Que Grifols anunciï que establirà la seva seu financera a Irlanda arriba com a notícia que ja no sorprèn ningú. Ingenus els que creiem que dins el sistema capitalista hi ha empreses més bones que altres. Totes, sempre que poden, aprofiten l'entramat jurídic vigent per a fer allò pel que han estat creades: maximitzar el benefici per a l'accionista. I per aconseguir això tenen dues opcions, o bé augmentar els ingressos o bé disminuir les despeses, i la despesa fiscal és la manera més atractiva d'optimitzar: no fa soroll i pot ser molt sucosa.

A Espanya, el 2013, els grans holding empresarials van pagar un tipus real sobre el benefici comptable del 6%. Només fa vuit anys, el tipus nominal era del 35%. En aquell moment abaixar impostos resultava que era 'ser d'esquerres' (Zapatero dixit) i vam establir un nou tipus al 30%. La darrera reforma fiscal del PP, l'any passat, va decidir que encara era massa, que calia acostar els tipus a allò que realment es paga (i no fer que es pagui aquells tipus que democràticament hem escollit) i va preveure un tipus del 25% pel 2016. Amb una nul·la progressivitat pel que fa a l'impost de societats (és igual que siguis una PIME de 10 treballadors o una multinacional de 140.000). És el mantra de sempre: si augmentem els impostos el capital se'n va, millor abaixem-los que farem el país més atractiu per a la inversió. Pur cinisme desmesurat en una carrera suïcida que aconseguirà, finalment, que cap país del món pugui gravar els beneficis empresarials.

Tothom ho sap: l'impost de societats a Irlanda és del 12,5%, per això moltes multinacionals que volen fer el salt a Europa, estableixen la seva seu fiscal en aquell país: Amazon, HP, Apple,... o el cas de Facebook. L'any passat Facebook Espanya va facturar 3,9 milions d'euros, tots ells com a servei de suport a la seva filial irlandesa, Facebook Ireland Limited. A Irlanda hi va desviar gairebé tots els beneficis, exceptuant 84.114 euros (la xocolata del lloro) d'impost sobre beneficis que es van quedar a Espanya.

L'economista Gabriel Zucman explica a La riqueza oculta de les naciones (Pasado y presente, 2014) que dels beneficis obtinguts a l'estranger per les empreses dels EEUU, el 50 % procedeix de països amb una fiscalitat favorable: Singapur, el Carib, Suïssa, Luxemburg, Holanda o Irlanda. El 1982 era el 20%.

Grifols ens demostra que el viatge de sortida també funciona. El director financer de la multinacional catalana per excel·lència, Alfredo Arroyo, ha admès que la decisió s'ha pres pels avantatges fiscals i l'estabilitat d'Irlanda. Ja ho va dir l'actual president de la companyia, Victor Grifols: “Amb fermesa i determinació es por arribar molt lluny”, en aquest cas es referia al procés sobiranista: “No s'arrugui president” li va dir a Mas. Fent evident el gran problema del nostre sistema fiscal: el capital no té pàtria ni bandera. La globalització ha obert totes les fronteres a la lliure circulació del capital, una catifa vermella pel capital mentre les persones continuen jugant-se la vida per travessar unes tanques cada vegada més impermeables.

El projecte BEPS de la OCDE vol establir criteris comuns entre tots els països alhora d'establir les bases imposables. Això hauria de permetre evitar totes les vies d'elusió fiscal vigent. “És inacceptable que certes multinacionals facin grans beneficis a la UE i paguin molt poc o gens en impostos dins les nostres fronteres”, deia Pierre Moscovici, comissionat d'economia de la UE fa uns dies en presentar el pla de lluita contra l'evasió fiscal. Això sí, també afirmava que “no hi haurà tipus mínims”, deixant novament via lliure al dumping fiscal.

En el mentrestant d'aquesta discussió política eterna, els recursos se'ns escapen, la desigualtat augmenta (l'1% ja té tanta riquesa com el 99% restant) i se'ns continua afirmant que la culpa és que no ens esforcem prou, en un sistema que perpetua l'egoisme institucionalitzat.

Caldrà doncs repensar de dalt a baix el nostre sistema impositiu si volem que serveixi per allò que va ser creat: redistribuir la riquesa. La clau està en què les empreses paguin els impostos allí on facturen i generen benefici i no on tenen la seva seu fiscal. I sí, senyor Moscovici, caldran acords globals per acceptar tipus mínims sinó sempre ens trobarem amb el mateix: l'absència d'un sistema fiscal global i la capacitat dels més rics d'evadir impostos fa i farà recaure tota la pressió fiscal sobre les classes mitjanes i baixes, carregant-se tot principi d'equitat, progressivitat i mínima justícia social. I sobretot caldrà denunciar per egoista, insolidària i curta de mires decisions com les de l'empresa Grifols.

Que Grifols anunciï que establirà la seva seu financera a Irlanda arriba com a notícia que ja no sorprèn ningú. Ingenus els que creiem que dins el sistema capitalista hi ha empreses més bones que altres. Totes, sempre que poden, aprofiten l'entramat jurídic vigent per a fer allò pel que han estat creades: maximitzar el benefici per a l'accionista. I per aconseguir això tenen dues opcions, o bé augmentar els ingressos o bé disminuir les despeses, i la despesa fiscal és la manera més atractiva d'optimitzar: no fa soroll i pot ser molt sucosa.

A Espanya, el 2013, els grans holding empresarials van pagar un tipus real sobre el benefici comptable del 6%. Només fa vuit anys, el tipus nominal era del 35%. En aquell moment abaixar impostos resultava que era 'ser d'esquerres' (Zapatero dixit) i vam establir un nou tipus al 30%. La darrera reforma fiscal del PP, l'any passat, va decidir que encara era massa, que calia acostar els tipus a allò que realment es paga (i no fer que es pagui aquells tipus que democràticament hem escollit) i va preveure un tipus del 25% pel 2016. Amb una nul·la progressivitat pel que fa a l'impost de societats (és igual que siguis una PIME de 10 treballadors o una multinacional de 140.000). És el mantra de sempre: si augmentem els impostos el capital se'n va, millor abaixem-los que farem el país més atractiu per a la inversió. Pur cinisme desmesurat en una carrera suïcida que aconseguirà, finalment, que cap país del món pugui gravar els beneficis empresarials.