Guanyar Barcelona: un repte a l'altura de les possibilitats

Guanyem Igualada, Guanyem Mollet, Guanyem l'Hospitalet, Guanyem Terrassa i fins i tot Guanyem Madrid. Tot just unes hores després que es fes pública la iniciativa de Barcelona, nous perfils de Twitter i Facebook com aquests eren reservats i inclús compartien espontàniament un mateix logo.

Les expectatives que ha generat aquesta proposta no només tenen a veure amb el perfil públic i la credibilitat d'Ada Colau. Estan relacionades amb què Guanyem Barcelona s'identifica com la primera aposta del moviment post15M per a les eleccions municipals. Un intent virtuós d'encaixar el millor que va donar cos en la presa de les places: activistes que deixen enrere identitats resistencialistes, gent sense militància prèvia mobilitzada recentment pels impactes de la crisi i persones de les bases dels partits que pensen que les coses poden fer-se d'una altra manera. Tots treballant junts amb un objectiu comú: guanyar una ciutat per a la revolució democràtica, aturar la creixent bretxa que divideix Barcelona entre barris rics i pobres i el patiment quotidià que això implica per a una gran part de les persones que l'habiten.

Si s'ha de guanyar, l'aposta necessàriament ha de ser de majories. Només es pot construir hegemonia component-se en la diversitat, el que s'ha de veure no com una debilitat, sinó com una fortalesa, però que certament et posa en el punt de mira de l'ortodòxia militant. Aquesta diversitat -veritable experiment irrenunciable- posa en dificultats les persones acostumades a una política de minories, d'objectius maximalistes. És més fàcil entendre't entre iguals, et posa menys en joc, dorms més tranquil. Però sembla que aquesta fase ha acabat per a nosaltres. L'oportunitat obliga a anar en una altra direcció, on per moments hi ha més preguntes que respostes però també una mena de fe absoluta en que no es poden aconseguir grans coses sense arriscar-se al mateix nivell.

Als partits més tradicionals afins a la proposta també els costarà entrar en una altra lògica. No perquè difereixin en objectius sinó perquè tenen ritmes propis i les seves pròpies servituds. Posseeixen un passat, una posició estratègica: és a dir, volen perviure. Es poden compondre sense diluir-se, mantenint-se recognoscibles per a les seves bases? Poden combinar les seves estructures amb formes més assembleàries de democràcia directa? En qualsevol cas, l'exigència dels temps que vivim també és cap a ells. El seu major risc, perdre rellevància social en un moment d'oportunitat política de transformació única per a tots.

Però compondre amb altres no és un fi en si mateix ni un xec en blanc, és una eina per portar a les institucions les demandes contingudes en les mobilitzacions ciutadanes dels últims anys. En aquest període s'ha produït una acumulació de propostes articulades que podrien fer-se efectives, convertir-se en lleis, veritables alternatives al “no es pot” dels nostres governants. També experiències d'autogestió ciutadana i sabers de participació i democràcia de base que poden condensar per assumir amb força el repte que tenim per davant. Experiències que a més seran imprescindibles per sostenir en el temps i amb cert nivell d'exigència des de baix les apostes municipalistes en curs.

Amb aquest teixit podrem encarar la revolució democràtica que necessitem que ha de passar per fer polítiques de contenció del patiment social que han provocat la crisi, les retallades i les privatitzacions. Però que també, de manera imprescindible, ha d'impulsar la transformació de les pròpies institucions, l'únic que sostindrà a mitjà i llarg termini qualsevol mesura de repartiment de riquesa que es vulgui emprendre. Tard o d'hora -més d'hora per als municipis petits o molt endeutats- aquestes propostes municipalistes s'hauran d'enfrontar a les imposicions de la Troica convertides en lleis. Com la priorització del pagament del deute que limita -i en molts municipis impedeix-qualsevol intent de política progressista.

Per a això es necessitaran aliances entre aquestes intervencions en els ajuntaments i propostes supramunicipals que ens permetin treballar a escales estatal i europea. Component un moviment també de majories a aquests nivells podrem optar per un horitzó constituent que potenciï i sobretot asseguri qualsevol victòria local que puguem aconseguir.

L'aposta està a l'altura de les possibilitats. El repte, d'allò per guanyar.

Guanyem Igualada, Guanyem Mollet, Guanyem l'Hospitalet, Guanyem Terrassa i fins i tot Guanyem Madrid. Tot just unes hores després que es fes pública la iniciativa de Barcelona, nous perfils de Twitter i Facebook com aquests eren reservats i inclús compartien espontàniament un mateix logo.

Les expectatives que ha generat aquesta proposta no només tenen a veure amb el perfil públic i la credibilitat d'Ada Colau. Estan relacionades amb què Guanyem Barcelona s'identifica com la primera aposta del moviment post15M per a les eleccions municipals. Un intent virtuós d'encaixar el millor que va donar cos en la presa de les places: activistes que deixen enrere identitats resistencialistes, gent sense militància prèvia mobilitzada recentment pels impactes de la crisi i persones de les bases dels partits que pensen que les coses poden fer-se d'una altra manera. Tots treballant junts amb un objectiu comú: guanyar una ciutat per a la revolució democràtica, aturar la creixent bretxa que divideix Barcelona entre barris rics i pobres i el patiment quotidià que això implica per a una gran part de les persones que l'habiten.