La irrupció de 'La España en Marcha': fortalesa o debilitat de l’extrema dreta?

L’extrema dreta ha entrat en l’agenda mediàtica i política espanyola i catalana. Des de l’atac de la plataforma 'La España en Marcha' al centre cultural Blanquerna fins la celebració del 12 d’octubre a la ciutat de Barcelona, ha aconseguit un inusitat protagonisme. Articles a la premsa escrita, monogràfics a ràdio i televisió, debats parlamentaris, i un llarg etcètera. A continuació tractarem de situar el fenomen i analitzar quines repercussions pot tenir pel conjunt de l’extrema dreta a Espanya.

'La España en Marcha' és una plataforma de mobilització política que reuneix les sigles de partits i associacions com Alianza Nacional, Democracia Nacional, La Falange, Nudo Patriota i Movimiento Católico Español. La seva irrupció ha portat a parlar d’un ressorgiment de l’extrema dreta, tot advertint del possible paral·lelisme amb l’exitós cas d’Alba Daurada a Grècia. Com sempre passa en parlar de l’extrema dreta, cal dimensionar el fenomen més enllà dels titulars del moment. Estem davant d’un nou actor amb capacitat per aglutinar i mobilitzar als sectors més radicals de l’extrema dreta espanyola. En aquest sentit, tal i com ha demostrat l’episodi de la Blanquerna, sembla tenir la suficient força per realitzar accions puntuals que atreguin una gran atenció mediàtica i intentar condicionar així, de forma limitada, l’agenda política i el posicionament d’altres actors polítics de major rellevància. Unes accions que a més li proporcionen protagonisme i centralitat en el camp de l’extrema dreta i l’oportunitat d’anar eixamplant la seva base militant a partir de persones atretes per la seva gran repercussió mediàtica.

El fet que sectors de l’extrema dreta hagin aconseguit coordinar-se i articular un nou actor amb capacitat per sacsejar el debat polític espanyol pot ser considerat un èxit per a un espai polític que es trobava instal·lat en la marginalitat. No obstant això, les possibilitats que esdevingui un partit polític amb un paper destacat en l’escenari electoral i institucional espanyol semblen certament remotes. Els motius són molts i requeririen una anàlisi detallada. De forma resumida poden assenyalar-se’n tres. El primer és que, tal i com han demostrat els successius fracassos de l’extrema dreta tradicional a Espanya, una oferta política basada en una reivindicació oberta del franquisme, acompanyada de l‘ús de simbologia feixista i de la violència com a instrument polític, troba un recolzament molt minoritari entre la ciutadania espanyola. En segon lloc, la plataforma ha posat el debat territorial i la lluita contra el “separatisme” al centre del seu projecte polític. Una dimensió on ja existeix una lluita per marcar un perfil de duresa envers les opcions independentistes entre actors de primera línia com el PP, UPyD o C’s que limita molt l’espai disponible per la consolidació d’unes noves sigles. Finalment, si bé 'La España en Marcha' implica una certa confluència de sigles, l’extrema dreta continua sent un espai polític fragmentat i sense un partit i/o un líder polític clarament hegemònic.

Des del meu punt de vista, no només són escasses les possibilitats d’èxit electoral de 'La España en Marcha', sinó que la seva emergència i protagonisme són la constatació del fracàs de l’extrema dreta espanyola per construir una marca electoral pròpia i políticament rellevant. Des de fa dècades existeix a Europa un ampli espectre d’exitoses formacions d’extrema dreta -amb importants diferències entre elles- que l’extrema dreta espanyola ha intentat imitar amb l’objectiu d’emular els seus èxits electorals. Des de finals dels anys noranta, certes figures i projectes polítics nascuts al voltant de l’extrema dreta espanyola han reiterat la necessitat d’abandonar les premisses i la simbologia que a ulls de la societat els vinculen de forma directa amb la dictadura franquista i abanderar noves temàtiques com la immigració i el discurs antiestablishment que els podien obrir una “finestra d’oportunitats” per sortir de la marginalitat política. Un canvi en els discursos i la imatge pública que havia d’anar acompanyat d’un treball de base i una aposta clara per créixer a través de la política local, i des d’allà anar teixint una xarxa d’influència que permetés un creixement gradual però sostingut (Plataforma per Catalunya seria l’exemple més exitós). És a dir, treball de formigues i canvi d’imatge davant un electorat que de forma molt majoritària no sembla disposat a votar i donar responsabilitats polítiques rellevants a aquells que es declaren hereus de la dictadura franquista i/o del feixisme.

El discurs i l’estètica de 'La España en Marcha' és l’antítesi d’aquesta proposta: reivindicació del passat més ultra, centralitat absoluta del debat territorial, accions centralitzades que busquen principalment l’atenció mediàtica i consideració de la via electoral com una opció secundària. La seva aposta per l’imaginari més ultra reforça l’estigmatització de l’extrema dreta espanyola i la seva aposta pel debat territorial com a principal “bandera” política els relega a un paper certament secundari. En aquest sentit, convé ressaltar que el debat territorial i la seva creixent centralitat a la política espanyola no serien el catalitzador per la irrupció d’una nova marca electoral ancorada en l’extrema dreta sinó precisament una temàtica que els pot mantenir en la marginalitat política. És per tot això que considerem que, si bé a curt termini aquesta plataforma pot aconseguir una gran atenció mediàtica i un cert reviscolament del món de l’ultradreta, a mig i llarg termini la seva irrupció, i la seva influència sobre la resta de l’extrema dreta espanyola, pot tancar definitivament la finestra d’oportunitats que l’actual conjuntura econòmica, social i política pot haver obert per aquest sector.

En definitiva, considerem molt escasses les possibilitats que 'La España en Marcha' esdevingui un fenomen remotament comparable al que ha significat el Front Nacional a França o Alba Daurada a Grècia. Així mateix, considerem que la seva irrupció és una mostra de la debilitat de l’extrema dreta espanyola i que pot reforçar encara més la seva marginalitat en l’escenari polític espanyol. Dit això, convé apuntar tres reflexions finals. La primera és que la gravetat de la crisi econòmica i política a Espanya abonen la cautela a l’hora de tancar la porta definitivament a qualsevol escenari de futur. En aquest sentit, les eleccions europees, a les quals podria presentar-se 'La España en Marcha', poden ser el moment de mesurar el seu potencial de creixement. En segon lloc, caldrà estar molt atents a l’evolució de Plataforma per Catalunya i España2000. Aquests dos partits han estat els més exitosos a l’hora de créixer a través de la política local i s’han mantingut al marge de les accions de 'La España en Marcha'. I finalment, si bé hem analitzat la debilitat de l’extrema dreta en el terreny de la política electoral i institucional, convé ressaltar que la seva activitat té altres efectes i vies d’incidència (ús de la violència, contaminació discursiva d’altres partits, etc.) que poden tenir un considerable impacte social i requereixen una major atenció i una anàlisi específica.