L'amic d'esquerres reticent al procés sobiranista

Un amic de fa anys em planteja tota mena de dubtes sobre el procés sobiranista iniciat a Catalunya. Com que el conec i té una llarga trajectòria de militància sindicalista i esquerrana, li recordo que no m’estranya, que sempre ha perseverat en la causa des del qüestionament i la crítica. “Sort n’he tingut –em reconeix– perquè això m’ha evitat no caure gaire en sectarismes ni dogmatismes”.

Certament, el neguiteja la rellevància de CiU, li dol el tant-se-me'n-fotisme del socialisme català i se sent emparedat entre les seves conviccions federalistes espanyoles i la percepció d’una realitat –que no nega– sobre la falta de voluntat de l’Estat espanyol de reconèixer la pluralitat nacional. I ho rebla acceptant que el futur no pinta massa optimista en aquest sentit.

Val a dir que coincidim, com sempre, en negar la legitimitat d’un sistema econòmic capitalista basat en l’explotació, que en l’actual context es fonamenta en la depredació de l’estat social i del mig benestar que s’ha bastit en els darrers quaranta anys. Coincidim, altrament, que aquest procés és accelerat, raó per la qual la variable temps ha esdevingut cabdal. Al cap i a la fi, fa quatre dies l’esquerra era capaç d’escriure ingènuament en els programes electorals la necessitat prioritària d’actuar per tal de no haver de condemnar la joventut al mileurisme, i ara, l’any 2013, tant de bo els joves tinguessin feina.

Si m’acceptes, li dic al meu amic, que cal sacsejar l’escaquer, que cal qüestionar l’estat postfranquista, monàrquic i autonòmic que ha fet fallida com a Estat social i com a Estat reconeixedor de les realitats nacionals, potser hauries d’admetre que el que cal és 'rebentar-lo'. ¿Creus sincerament que l’Estat monàrquic postfranquista podrà assumir i metabolitzar la proclamació de la República catalana sense la necessitat d’obrir un procés constituent espanyol? ¿En conseqüència, no creus que, als espanyols, se’ls obre l’oportunitat de protagonitzar un canvi de règim a Espanya? ¿Com és, doncs, que l’esquerra espanyola en cap cas es planteja aquest escenari? ¿Conservadorisme?

Potser que hi fem alguna cosa, amic! No podem permetre’ns que el sistema polític i econòmic hegemònic tingui dret a girar-nos “democràticament” el mitjó del nostre model social –majories absolutes del PP, cavalls de Troia del PSOE i suports de CiU i PNB– i robar-nos-en el contingut i que, en canvi, tu i jo no ens posem d’acord en, almenys, rebentar-los el continent.

Un amic de fa anys em planteja tota mena de dubtes sobre el procés sobiranista iniciat a Catalunya. Com que el conec i té una llarga trajectòria de militància sindicalista i esquerrana, li recordo que no m’estranya, que sempre ha perseverat en la causa des del qüestionament i la crítica. “Sort n’he tingut –em reconeix– perquè això m’ha evitat no caure gaire en sectarismes ni dogmatismes”.

Certament, el neguiteja la rellevància de CiU, li dol el tant-se-me'n-fotisme del socialisme català i se sent emparedat entre les seves conviccions federalistes espanyoles i la percepció d’una realitat –que no nega– sobre la falta de voluntat de l’Estat espanyol de reconèixer la pluralitat nacional. I ho rebla acceptant que el futur no pinta massa optimista en aquest sentit.