11-M, l'hora de fer memòria

Tots els ciutadans recorden on eren, què feien, en el moment en què van esclatar les bombes als trens de Madrid. Els periodistes, a més, hem de saber on hem estat durant els deu anys en què s’ha perpetrat la pitjor ignomínia en nom del periodisme. És l’hora de fer memòria. Jo compartiré un breu fragment de la meva.

El 21 de setembre de l’any 2006, quan la «teoria de la conspiració» estava en el seu moment més àlgid, la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual jo era degà, va ser una de les poques veus que hi va plantar cara. El Col·legi va aprovar un document en el qual s’afirmava: «Tenim el deure de pronunciar-nos sobre pràctiques que afecten greument les institucions del sistema democràtic, posen en perill la convivència, erosionen el conjunt de la professió i tenen com a primeres víctimes molts dels periodistes que treballen als mitjans que les protagonitzen. Aquest és el cas de les campanyes que, amb motiu del sumari del tràgic atemptat de l’11-M, han posat en marxa les direccions del diari El Mundo, la cadena Cope i Libertad Digital, per tal d’aconseguir fins polítics i econòmics que res no tenen a veure amb el periodisme».

Dos dies després, La Vanguardia, diari en el qual jo treballava llavors, va publicar un editorial en què es llegia: «No entrarem en consideracions gremials. Que cada ploma aguanti la seva vela. Amb responsabilitat o sense, la premsa mai no s’escapa a l’escrutini social. En aquest sentit, poc aporten croades moralistes com l’empresa aquesta setmana pel Col·legi de Periodistes de Catalunya contra els que se senten seduïts per les teories conspiratives».

Al Col·legi de Periodistes de Catalunya vam rebre insults per part dels promotors de la «teoria de la conspiració». Era el que s’esperava. Ja ho havien fet amb les mateixes víctimes, els policies i els jutges. Però van ser les actituds com la que reflecteix l’editorial de La Vanguardia les que van fer possible la impunitat dels que van fracturar la societat espanyola i escriure una de les pàgines més miserables de la nostra història recent. Alguns periodistes, com ara l’autor de l’editorial, es van sentir fascinats per la retorçada perversitat de Pedro J. Ramírez i van ser-ne els còmplices necessaris. El que estava en joc llavors, i ara, no és una qüestió gremial ni moralista, és la democràcia, la llibertat, la convivència i l’ètica. Per això és tan important fer memòria.

Tots els ciutadans recorden on eren, què feien, en el moment en què van esclatar les bombes als trens de Madrid. Els periodistes, a més, hem de saber on hem estat durant els deu anys en què s’ha perpetrat la pitjor ignomínia en nom del periodisme. És l’hora de fer memòria. Jo compartiré un breu fragment de la meva.

El 21 de setembre de l’any 2006, quan la «teoria de la conspiració» estava en el seu moment més àlgid, la Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual jo era degà, va ser una de les poques veus que hi va plantar cara. El Col·legi va aprovar un document en el qual s’afirmava: «Tenim el deure de pronunciar-nos sobre pràctiques que afecten greument les institucions del sistema democràtic, posen en perill la convivència, erosionen el conjunt de la professió i tenen com a primeres víctimes molts dels periodistes que treballen als mitjans que les protagonitzen. Aquest és el cas de les campanyes que, amb motiu del sumari del tràgic atemptat de l’11-M, han posat en marxa les direccions del diari El Mundo, la cadena Cope i Libertad Digital, per tal d’aconseguir fins polítics i econòmics que res no tenen a veure amb el periodisme».