Durant les festes dels Sanfermines es van comptabilitzar un total de 28 casos d'agressions i abusos sexuals. L'atenció pública es va fixar en el cas de la violació múltiple, fent emergir un debat silenciat fins ara: el del corporativisme masculí per cometre agressions sexuals. Gràcies a les organitzacions feministes de tot el territori s'ha posat al centre del debat el “no és no”, la “cultura de la violació”, la necessitat de renunciar als privilegis masculins, la indeguda responsabilització de la víctima en les agressions patides, la validació social dels agressors com element perpetuador, la violència sexual com a acte discriminatori i de l'afiançament de la dominació masculina, el cos de la dona com a terreny de conquesta...
La investigació del cas va revelar que els investigats compartien un grup de WhatsApp anomenat la “manada” en el qual compartien les seves gestes. El cas és paradigmàtic: un grup conformat només per homes, units per una afinitat tribal i que actuen en “manada”. Comparteixen en les seves xarxes socials, amb naturalitat i confiança, les diferents conductes delictives perpetrades per uns o altres. Cap d'ells mostra desconcert o expressa desacord davant del fil de missatges en els quals es narra la preparació i comissió delictiva. El grup recolza. Està allí per validar i naturalitzar aquelles mostres d'autoafirmació de masculinitat dominadora. El conjunt de missatges fa aflorar un modus operandi; tòxics, cordes, armes, agressió grupal, enregistrament dels fets i remissió de les imatges. El trofeu és demostrar la seva masculinitat hegemònica, la violència amb la què perpetren les seves agressions, la seva superioritat. La mateixa manera de procedir que en la anterior agressió a una altra dona en la localitat de Pozoblanco, que es troba sent investigada judicialment.
Les juristes crítiques denuncien que el Dret és un instrument que sorgeix per fixar unes regles del joc que consoliden privilegis, inclosos els de gènere. Certament, els Jutjats acostumen a operar per inèrcia, aplicant rutinàriament els delictes “comuns”. S'obvia que el guió preestablert no és neutre, amaga biaixos culturals i perspectives jurídiques que encorseten el Dret i no deixen lloc al sorgiment de noves interpretacions.
Un aspecte de l'agressió dels Sanfermines que sembla estar passant desapercebut és el del component grupal i organitzacional a l'empara del qual s'han comès els diferents delictes. D'acord amb l'article 570 bis del Codi penal, la “organització criminal” és aquella agrupació formada per dues persones o més, amb caràcter estable, que de manera concertada i coordinada es divideixen les tasques o funcions amb la finalitat de cometre delictes. Aquest mateix article preveu la imposició d'una pena agreujada quan la organització es dediqui a cometre delictes – entre d'altres – contra la llibertat i indemnitat sexual o el comerç de persones. Per la seva banda, l'Article 570 ter del Codi Penal, penalitza els qui es dediquin a cometre aquells mateixos delictes sent un “grup” criminal. Aquest es defineix com la unió de dues o més persones que sense reunir algunes de les característiques de la “organització” criminal, tinguin per finalitat la perpetració concertada de delictes.
La Circular 2/2011 de la Fiscalia General de l'Estat sobre criminalitat organitzada, no menciona la delinqüència sexual, però sí que ens dóna alguna idea més sobre què podria encaixar en aquell concepte d'ens criminal. L'element distintiu entre aquest i la codelinqüència (unió ocasional d'una pluralitat de persones per cometre un delicte) rau en l'existència d'un acord de voluntats per al pla delictiu; l'anticipació temporal a la execució de delicte; que la unió no sigui esporàdica esgotant-se amb la comissió puntual del delicte; la distribució de tasques; la coordinació adequada al delicte planejat i l'aprovisionament de mitjans idonis per a cometre'l.
Les anteriors dades obren la porta a que en cas de condemna, es pugui castigar pel delicte d'agressió sexual, el de robatori i el de pertinença a “grup” criminal. La rellevància rau en que existeixen opcions legals que ni tan sols es plantegen. No pas perquè no tinguin recolzament tècnic sinó perquè es menysté el dany afegit de la comissió delictiva grupal i de la reiteració en aquest tipus de delictes. Això obeeix a raons culturals que són les que imprimeixen la nostra escala de valors i la nostra concepció del que és “proporcionat”. Podríem imaginar aquesta mateixa resposta judicial en el cas d'un crim racista comès per un grup de persones que hagués intervingut anteriorment en d'altres agressions semblants?
En tot cas, la “manada” evidencia que existeixen grups d'homes organitzats per depredar sexualment, motivats pel seu menyspreu envers les dones. La negació de la dignitat i del valor humà de l'altra persona quan es comet un crim, és precisament el tret distintiu dels delictes d'odi.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
