“Mandela no sap nedar”, i la immigració fa baixar les notes

Fa molts anys, quan Nelson Mandela estava tancat a l’illa presó de Robben Island, circulava un acudit entre el moviment popular sud-africà (o, per a qui prefereixi aquesta terminologia, entre “l’entorn de la banda terrorista Umkhonto we Sizwe”, el braç armat del Congrés Nacional Africà que Mandela va fundar poc abans de ser empresonat). L’acudit és aquest: “Un dia, Mandela s’escapa de l’illa caminant sobre l’aigua. Quin és el titular a la premsa del règim racista, l’endemà? ‘Mandela no sap nedar!’”.

L’acudit m’ha vingut al cap en sentir les reaccions davant el recent informe PISA, respecte al nivell educatiu en diferents països.

Des de l’informe del 2003, diuen, els resultats de l’escola catalana han baixat, i tant Irene Rigau com el ministre Wert coincideixen a assenyalar la immigració com la culpable. En realitat, culpen els fills i les filles de les persones immigrades. No tenen raó? No és el que mostren les xifres? Doncs depèn de com les miris.

És innegable que, durant l’última dècada, Catalunya ha viscut una immigració important, que ha comportat canvis molt significatius en la societat. (S’ha de recordar que ara els fluxos migratoris van en sentit contrari. Ara, moltes persones de fora tornen als seus països d’origen, i molta gent jove de Catalunya ha hagut d’emigrar… per robar les feines, col.lapsar els serveis socials i baixar les notes en altres països, se suposa.) L’arribada d’un nou alumnat, procedent de fora, amb orígens i costums diversos, podria haver estat una font de friccions i problemes. No ha estat així, excepte en la imaginació d’una minoria de feixistes i d’alguns polítics, que haurien de pensar-s’ho una mica abans d’obrir la boca.

En realitat, hem presenciat una gran feina per part de la comunitat educativa a l’hora d’assolir una bona convivència dins i fora de les escoles, entre nois i noies de diferents orígens. D’incidents n’hi ha hagut, i n’hi haurà, segur, però són l’excepció. De queixes n’hi ha, sobre la manca de beques menjador i altres problemes semblants, però la causa no és l’origen de l’alumnat, sinó les retallades, impulsades tant per Madrid com per la Generalitat. Els problemes que hi ha a l’ensenyament tenen molt a veure amb aquestes retallades, o amb l’augment de les ràtios, així com amb la crisi en general, i res a veure amb el color de la pell o la procedència de l’alumnat.

Però les estadístiques no menteixen, oi? Doncs sovint sí. La naturalesa de les estadístiques és dir la veritat i mentir a la vegada. Per ara, donaré per bones les xifres de l’informe PISA. (En un altre moment es podria estudiar si realment avaluen quelcom més que la capacitat de l’alumnat de fer tests). Aquí explico una possible situació que produirien les xifres publicades, però que demostraria una realitat molt diferent a la que ens presenten.

Imaginem que l’any 2003 hi havia un poble rural que tenia una escola petita, sota l’amenaça de tancament per només tenir 40 alumnes. L’alumnat tenia un bon nivell acadèmic, amb una nota mitjana de 7,5. Passen els anys, i va arribant immigració d’arreu del món. S’apunten 20 alumnes més a l’escola, que ara ja no es tancarà. Bastants dels nois i noies de fora comptaven amb una escolarització pobra; si se’ls hagués puntuat, haurien tret un 2 o potser un 3. Després d’un temps en una bona escola pública, amb un professorat compromès, han pogut desenvolupar les seves capacitats, tot i que encara els queda bastant per assolir; diguem que l’alumnat nouvingut ara trauria una mitjana de 5. Justet, sí, però suposa un pas endavant important. L’alumnat “autòcton”, mentrestant, amplia els seus coneixements —gràcies a conèixer gent més diversa— i ara trauria una mitjana de 8. Tot això és positiu, oi? Doncs segons les estadístiques, no. La mitjana de l’escola hauria baixat d’un 7,5 a un 7. Coses de les estadístiques.

És a dir, que en una situació com aquesta, les xifres poden ser certes, però totalment errònies a la vegada. Les situacions reals que es donen a les escoles de Catalunya segur que són molt diverses, i hi pot haver mil històries diferents. Però es poden afirmar algunes coses amb tota seguretat. Primer, que els que retallen l’ensenyament, i encara més els que intenten imposar models educatius neofranquistes, són uns pocavergonyes si volen culpar la immigració, els nois i noies de fora, per la situació resultant. Segon, que l’arribada de persones nouvingudes a les escoles catalanes no és una amenaça, sinó que pot ser un actiu molt important, si es treballa bé.

Així que el tercer punt és que, davant les interpretacions interessades de les xifres de l’informe PISA, podem afirmar que davant el que s’ha viscut a Catalunya al llarg dels últims anys —canvis demogràfics, retallades imposades des de dalt…— la comunitat educativa sí que ha treballat bé. (I hauríem d’aclarir aquí que la comunitat educativa inclou les persones que treballen o estudien a les escoles, els espais de lleure, els i les educadores socials…)

En definitiva, la comunitat educativa ha demostrat la seva capacitat de caminar sobre l’aigua. Però el titular és que, per culpa de la immigració, no saben nedar.

Fa molts anys, quan Nelson Mandela estava tancat a l’illa presó de Robben Island, circulava un acudit entre el moviment popular sud-africà (o, per a qui prefereixi aquesta terminologia, entre “l’entorn de la banda terrorista Umkhonto we Sizwe”, el braç armat del Congrés Nacional Africà que Mandela va fundar poc abans de ser empresonat). L’acudit és aquest: “Un dia, Mandela s’escapa de l’illa caminant sobre l’aigua. Quin és el titular a la premsa del règim racista, l’endemà? ‘Mandela no sap nedar!’”.

L’acudit m’ha vingut al cap en sentir les reaccions davant el recent informe PISA, respecte al nivell educatiu en diferents països.