Dos mons i una investidura

Les eleccions del 20 de desembre del 2015 a Espanya havia de ser el moment en què dos mons mesuressin les seves forces. Era la primera vegada que s'enfrontaven a unes eleccions generals el bipartidisme tradicional (Partit Popular i PSOE) amb els partits emergents (Podem i Ciutadans). Els dos mons, el 'vell' i el 'nou', han lliurat la batalla al carrer i als platós de televisió. Ara es mesuraran al Congrés dels Diputats. I el primer acte és la sessió d'investidura de Pere Sánchez com a president del Govern.


La realitat d'aquests mons, evidentment, és molt més complexa, però és veritat que el resultat de les eleccions va ser llegit en termes de renovació política i social. De noves i velles hegemonies. I, també, en termes de nous i vells ecosistemes comunicatius. El bipartidisme va passar de representar el 73,45% dels vots, al 50,73%. I Podem, el partit que millor encarnava els 'nous temps', va aconseguir el 20,66%, mentre Ciutadans, la renovació de la dreta, el 13,93%. En altres paraules, el 20-D va significar un nou marc polític per a Espanya, però no va ser un tomb en el sistema d'hegemonies. Els dos mons segueixen cara a cara i el recanvi serà un procés lent, sostingut en el temps. D'aquí, en bona part, el bloqueig polític que viu el país.


Més enllà del resultat electoral, hi ha conquestes irrenunciables i que els mateixos partits tradicionals ja saben que no els queda més remei que assumir. La transparència enfront de la corrupció, la paritat de gènere, l'equilibri entre democràcia directa i deliberativa, una major comunicació i diàleg amb la ciutadania, més participació, els codis ètics ... formaran part d'una nova manera d'entendre l'exercici de la política. Seran reconeguts com a imprescindibles per a aconseguir una major qualitat democràtica. Hi haurà un constant debat entre legalitat i legitimitat. En l'àmbit territorial (Catalunya-Espanya) i en el social (per exemple, l'atenció a immigrants sense papers).


Per als autors de l'estudi Ya nada será lo mismo (Centre Reina Sofia 2016), es tracta de “l'aparició de concepcions democràtiques més àmplies, més incardinades en la quotidianitat i la recerca de l'impacte més enllà de les institucions, l'impacte en la cultura i l'economia que ja existia en els moviments dels anys seixanta”, però que ara té eines molt més poderoses, com són les xarxes socials. D'alguna manera, i simplificant, era el vell món analògic, influenciat pels mitjans convencionals, englobats en la que podríem anomenar cultura de masses, enfront del món digital, procedent d'iniciatives ciutadanes, que s'informa a través de mitjans alternatius, molt actiu a la xarxa.

Eren, y son, dos mons paral·lels, però que tenien un potent punt de trobada: la televisió. En aquest context, molts anàlisis simplistes van reduir els fenòmens Podemos i Ciudadanos a les habilitats dialèctiques i a la bona imatge dels seus líders davant les càmeres. És veritat que algunes cadenes de televisió els van donar molts minuts a prime time perquè aportaven grans audiències. Però en tots dos casos els discursos de Pablo Iglesias i Albert Rivera van connectar amb el públic perquè responien a aspiracions socials i realitats concretes. Molts altres personatges polítics 'surten a la tele' i en cap cas podrien transformar les seves paraules en vots perquè no responen a la realitat.


En el cas de Pablo Iglesias, la seva presència a la televisió va permetre que cristal·litzés en el personatge tot un moviment social que tenia les seves arrels en el 15-M. Però el més important és que una part significativa de la ciutadania veia la seva realitat quotidiana reflectida en les seves paraules. És a dir, existia una realitat, la crisi i el seu impacte desolador sobre els joves. Una mobilització ciutadana que es va transformar en projecte polític. I un personatge, Pablo Iglesias, sobre el qual va prendre forma tant la protesta com l'esperança. Hagués passat el mateix sense l'aposta de La Sexta a l'hora de convidar a Esglésies a la seva tertúlia? Segurament, no amb la mateixa celeritat, però la realitat hi era i la mobilització a les xarxes socials també.


El que va donar tanta potència a Podem va ser la suma dels tres factors. La realitat i la força de la televisió, precedida i amplificada després per la força de les xarxes. En el cas de Ciudadanos la història és més simple. La clau és la degradació del Partit Popular i la necessitat d'oferir als seus electors una sortida lògica, un partit que signifiqui la modernització i regeneració de la dreta espanyola. Per a tal missió, això sí, va comptar amb el suport entusiasta dels principals mitjans convencionals.


Per a Joan Subirats i Fernando Vallespín, autors del llibre España/reset, “molts dels pressupostos de la 'societat de masses' segueixen vigents: Una part de la nostra ciutadania segueix sent políticament immadura, segueix reaccionant en grup a motivacions emocionals. Però la part de la societat que sí està formada i madura políticament (que sempre ha estat més gran del que li interessava calcular a les elits) compta ara amb nous recursos: la possibilitat de manifestar les seves opinions, anhels i estats d'ànim amb independència, sense cap necessitat de demanar permís als mitjans de comunicació tradicionals”.

És a dir, han canviat les regles per sempre gràcies a les xarxes socials. Però conviuen dos mons. Que s'interrelacionen. Un món nou, emergent. I un món que no només es resisteix a morir, sinó que en molts casos gaudeix de bona salut, com es va demostrar el 20-D, el dia de la veritat. Va ser un empat en el qual el món 'vell' del PSOE ha decidit unir forces amb el món aparentment 'nou' de Ciutadans. Per frenar Podem i tots els aires de canvi que arriben de la perifèria, de Catalunya, però també d'Euskadi o Galícia. Fins i tot de València. La 'revolució' haurà d'esperar. Però, tard o d'hora, els dos mons trencaran l’empat.

Les eleccions del 20 de desembre del 2015 a Espanya havia de ser el moment en què dos mons mesuressin les seves forces. Era la primera vegada que s'enfrontaven a unes eleccions generals el bipartidisme tradicional (Partit Popular i PSOE) amb els partits emergents (Podem i Ciutadans). Els dos mons, el 'vell' i el 'nou', han lliurat la batalla al carrer i als platós de televisió. Ara es mesuraran al Congrés dels Diputats. I el primer acte és la sessió d'investidura de Pere Sánchez com a president del Govern.


La realitat d'aquests mons, evidentment, és molt més complexa, però és veritat que el resultat de les eleccions va ser llegit en termes de renovació política i social. De noves i velles hegemonies. I, també, en termes de nous i vells ecosistemes comunicatius. El bipartidisme va passar de representar el 73,45% dels vots, al 50,73%. I Podem, el partit que millor encarnava els 'nous temps', va aconseguir el 20,66%, mentre Ciutadans, la renovació de la dreta, el 13,93%. En altres paraules, el 20-D va significar un nou marc polític per a Espanya, però no va ser un tomb en el sistema d'hegemonies. Els dos mons segueixen cara a cara i el recanvi serà un procés lent, sostingut en el temps. D'aquí, en bona part, el bloqueig polític que viu el país.