Nosaltres també podem perdre la paciència

Sento gran fascinació per la relació que històricament s'ha donat entre l'esquerra i / o el moviment obrer i el feminisme. Autores com Heidi Hartmann o Cinzia Arruzza l'han caracteritzat com una estranya combinació entre matrimonis i divorcis, entre trobades i desencontres, com un d'aquells amors que maten o, com a mínim, fan patir.

Ens fa patir, és clar, a les feministes compromeses amb l'esquerra, ja que hem tingut (i tenim) d'enfrontar de manera més freqüent del que ens agradaria o bé a una teorització explícita que “les coses de dones” són secundàries a reivindicacions socials “més àmplies” o bé a la nostra políticament correcta i superficial inclusió en els espais polítics i de mobilització social. Hem fet avenços, no hi ha dubte. Però no hi ha dubte tampoc que el feminisme no és això. Podem i hem d'aspirar a molt més.

Ens trobem en un moment important. Els atacs de la dreta neofranquista contra les llibertats de les dones amenacen, d'una banda, d'eliminar avenços en igualtat de gènere que havíem batallat durant dècades encara, de l'altra, la posen en evidència davant la societat, el món i les seves pròpies files en constatar l'escàs suport ciutadà amb què compten. Presenciem, al seu torn, l'aparició de propostes polítiques com la CUP-Alternativa d'Esquerres i el Procés Constituent a Catalunya, el leitmotiv és construir maneres alternatives de pensar i fer política: que compten entre les seves files amb dones plenes de força, inspiració i capacitat per remoure les aigües estancades de la política institucional i situar les reivindicacions feministes al centre del debat. A escala estatal, d'altra banda, hem vist sorgir recentment a 'Podemos', l'objectiu primordial a curt termini ha estat el llançament d'una candidatura unitària a les eleccions al Parlament Europeu en clau de ruptura amb el règim institucional actual i presentant com un dels seus eixos principals la defensa del dret de les dones a decidir lliurement sobre els nostres cossos i les nostres vides. Dit això, tal com vaig escriure fa setmanes en un altre espai , una de les principals debilitats de Podem en els seus inicis ha estat el marcat tarannà masculí de les seves cares visibles que, si bé capaços i inspiradors, no em transmeten, com a feminista, l'habilitat, el desig o la capacitat de representar la meva lluita i apropiar-se d'ella per estendre-la, per airejar amb orgull, per comprendre-la en nom de fer-la més forta.

En les últimes setmanes, però, iniciades ja unes eleccions primàries que, per motius que escapen a aquest article no m'acaben de convèncer, veiem aparèixer una dona, Teresa Rodríguez, qui, al meu parer, fa saltar el tauler de 'Podemos' i de qualsevol pràctica política que jo hagi conegut fins ara. Conec Teresa des de fa anys. Hem compartit idees, debats, manifestacions i discrepàncies. No obstant això, recentment la veig de nou, gairebé per primera vegada. Gaditana, professora de secundària i sindicalista, Teresa no espera que el deixin espai sinó que l'ocupa i el fa seu. Feminista, ecologista, inesgotable dissident de l'Europa fortalesa i dels mercaders; obstinada defensora del dret del poble català a decidir el seu model d'Estat i el seu futur, Teresa representa per a mi un lamentablement rar espècimen d'integritat: sense amagar asos a la màniga, incapaç de càlculs electorals, plena de força i alhora profundament tendra: capaç d'emocionar, de fer-nos creure que una altra política i un altre món són possibles, i que podem comptar amb ella de manera incondicional per construir-los.

Teresa no només aposta per fer polítiques en benefici del 99% sinó sobretot per una altra manera de fer política: amb un peu a les institucions i mil als carrers. Ens ensenya, ens llança un gest de complicitat, ens recorda les dones, a les feministes, que podem perdre la paciència i donar un cop sobre la taula: que podem prendre el que és nostre sense esperar que ens donin permís; que les nostres reivindicacions són innegociables i els nostres principis també. Fuig dels personalismes, inclòs el seu i, molt al seu pesar, això la fa encara més irresistible. Pocs dies enrere exclamava davant centenars de persones que el problema no és que el poder corrompi sinó que els i les incorruptibles encara no ho han pres per transformar-lo. Així Teresa: humil, lleial, poderosa i real. Molt real. Amb capacitat d'inspirar a les persones a trobar i creure en el millor d'elles mateixes, de somiar amb nous principis. Una de les nostres. De les feministes també. Convençuda que aquesta vegada la nostra lluita no es pot quedar a mitges. Fèrria desobedient de les retallades socials i democràtics. El que veus és el que hi ha i el que hi ha t'omple d'esperança. Massa honesta per aspirar a representar però massa ella com per no fer-ho, Teresa ens insta a perdre la paciència i escriure amb ella noves receptes en què siguem, aquesta vegada sí, nosaltres les protagonistes.

Sento gran fascinació per la relació que històricament s'ha donat entre l'esquerra i / o el moviment obrer i el feminisme. Autores com Heidi Hartmann o Cinzia Arruzza l'han caracteritzat com una estranya combinació entre matrimonis i divorcis, entre trobades i desencontres, com un d'aquells amors que maten o, com a mínim, fan patir.

Ens fa patir, és clar, a les feministes compromeses amb l'esquerra, ja que hem tingut (i tenim) d'enfrontar de manera més freqüent del que ens agradaria o bé a una teorització explícita que “les coses de dones” són secundàries a reivindicacions socials “més àmplies” o bé a la nostra políticament correcta i superficial inclusió en els espais polítics i de mobilització social. Hem fet avenços, no hi ha dubte. Però no hi ha dubte tampoc que el feminisme no és això. Podem i hem d'aspirar a molt més.