#OnSónLesDones

El hashtag #OnSónLesDones, que va néixer ja fa temps de manera casual i es va usar en moltes piulades per fer referència a camps on les dones eren minoria o inexistents, ha acabat per convertir-se en un grup col·laboratiu de dones que analitzen diàriament els mitjans de comunicació i comproven quantes persones hi opinen, separant-les per sexe.

No sorprendré ningú si dic que els homes dominen de manera aclaparadora i que, en canvi, de dones, n’hi ha ben poques. És a dir, que la premsa escrita, la ràdio i la televisió catalanes invisibilitzen les veus femenines. Si voleu saber de què parlo, només us cal anar a twitter i buscar l’etiqueta.

Vol dir això que els nostres mitjans són discriminatoris? No! Què més voldríem que només fos això; es limiten a reproduir l’esquema que es dóna en qualsevol terreny professional. Posem la lupa, per exemple, sobre el món literari i observem a on van a parar els premis institucionals (dades tretes de l’informe del 2015 elaborat per l’Observatori Cultural de Gènere): els premis de la Crítica, d’ençà 1972 en narrativa en català només han premiat cinc dones; el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes des de l’any 2000 fins el 2014 només ha guardonat dues dones: Teresa Pàmies i Montserrat Abelló; i pel que fa al Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, premi a tota la trajectòria, des de 2001 d’un total de quinze guardonats només l’han rebut cinc dones: Maria Antònia Oliver, Carme Riera, Montserrat Abelló, Maria Barbal i Isabel-Clara Simó.

Podríem pensar que la cosa té a veure amb les lletres, amb la comunicació, però no. Si mirem qualsevol altre àmbit, per exemple, el de l’empresa (dades tretes de l’informe del 2015 de Observatori Dona Empresa i Economia de la Cambra de Comerç), trobem que, de les empreses catalanes amb més de 250 treballadors, només un 9,5% compleix amb el 40% preceptiu de dones als Consells d’Administració; i en les empreses amb participació majoritària de la Generalitat les dones només arriben al 22%, lluny d’aquell 40% marcat per la llei.

Com podeu comprovar la quota masculina és molt feixuga. Els homes acostumen a copar un 90% dels llocs. Això vol dir que, com a col·lectiu, ho fan expressament per fer la punyeta? No necessàriament. Hi pot haver raons individuals que es repeteixen sistemàticament de l’un a l’altre per qüestions culturals: l’agenda de contactes de cadascun d’ells és essencialment masculina; els arguments que fan servir ells els són més comuns que no pas els que fan servir elles; ells són més visibles i quan es pensa en algú per cobrir un lloc es visualitza un home; a elles se les té per menys contundents, menys enteses, menys excel·lents, més emotives...

Per totes aquestes raons, considero que ens calen les quotes. Una quota femenina no significa pas que una dona ruca i poc preparada ocuparà un lloc preeminent, sinó que una dona llesta i preparada, tot i ser dona, ocuparà el lloc que li pertoca.

I les quotes no només les necessitem les dones, sinó tots aquells col·lectius que, a causa de l’estructura patriarcal de la societat, han quedat sempre relegats a la perifèria del poder: el poble gitano, les persones amb diversitat funcional, les persones LGTBI... La llista és llarga. I queda molt per fer.

El hashtag #OnSónLesDones, que va néixer ja fa temps de manera casual i es va usar en moltes piulades per fer referència a camps on les dones eren minoria o inexistents, ha acabat per convertir-se en un grup col·laboratiu de dones que analitzen diàriament els mitjans de comunicació i comproven quantes persones hi opinen, separant-les per sexe.

No sorprendré ningú si dic que els homes dominen de manera aclaparadora i que, en canvi, de dones, n’hi ha ben poques. És a dir, que la premsa escrita, la ràdio i la televisió catalanes invisibilitzen les veus femenines. Si voleu saber de què parlo, només us cal anar a twitter i buscar l’etiqueta.