Fa molts mesos que costa seguir la política catalana: frases èpiques, entrevistes-massatge a la televisió pública, desinformació publicada, passadissos, acords de difícil comprensió i –a mode d’artilleria– desenes d’articles, anàlisis i tertúlies que intenten explicar què està passant. Un allau d’informació (poca), soroll i manipulació que predomina als dos costats de les trinxeres que alguns intenten cavar per a benefici purament personal i partidista.
Per això, avui es fa difícil entendre què està passant. Sense dubte caldrà molt anàlisi i veure com es desenvolupen els fets però està clar que en mig d’aquesta boira espessa és imprescindible començar a traçar un mapa de la nova etapa que comença després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP. Per fer-ho proposem alguns punts de referència per començar a dibuixar el mapa d’aquesta –per fer servir el llenguatge del processime– nova “pantalla” del “procés”: “la pantalla Puigdemont”.
El dilluns en roda de premsa Artur Mas va dir: “La meva obsessió sempre ha estat aglutinar, ha estat compactar persones molt diverses, perquè és l’única manera (...) de construir la sobirania de Catalunya i arribar a la meta requereix posar a treballar junts persones molt diferents. Només així es pot construir l’Estat català. Només amb la gent que vol fer la revolució de les superesquerres no arribarem ni a la cantonada. Això és el que pretén la CUP: imposar la seva llei des d’uns pocs”.
Aquest article no té com a objectiu aprofundir en el llarguíssim debat entre “eix nacional” i “eix social” però aquestes paraules d’Artur Mas deixen clar que estem davant un debat de classe. Però el conflicte està aquí i és Artur Mas qui el posa sobre la taula quan, hores més tard, a una pseudo-entrevista a TV3 apuntava a “que si del que es tracta és de veure qui té l’hegemonia en aquest procés, això és na altra cosa”. I rematava dient que “combatrà” contra els que no creuen en el projecte (de classe) de CDC, per després passar a lloar el model sanitari català. Sí, el model de Boi Ruiz, de Crespo, de Trias i de la corrupció. Si algú té clar que estem davant una lluita de classes, aquest és Artur Mas. Un biaix de classe que supera la vessant independentista i que configura la lluita de dues maneres d’entendre Catalunya.
Per això, a falta d’explicacions més profundes per part de la CUP, el seu comunicat sona més a rendició versallesca davant l’hegemonia neoliberal i privatitzadora que Artur Mas representa.
L’atac a “la super revolució de les esquerres” d’Artur Mas es focalitzava en la CUP i els seus 10 diputats (“la CUP no representa a les classes populars”, “la llei d’uns pocs”). En primer lloc cal dir que allò que Artur Mas anomena la “super revolució de les esquerres” són demandes de la CUP com una sanitat pública de veritat i no al servei de CAPIO, com que no es vengui l’aigua dels catalans a un banc de Brasil (el president del qual, per cert, està a la presó per estafa) o que les dades mèdiques dels catalans no es venguin al millor postor.
La caricatura que fa Mas de les demandes de la CUP fan pensar molt en les caricatures que Esperanza Aguirre fa de les accions de Carmena a Madrid. Recordeu els “soviets”? Doncs això. Dreta a l’atac en defensa dels seus negocis.
La bona notícia és que a Catalunya moltes de les tesis i les demandes de la CUP són compartides per més dels 10 diputats de la CUP i (el més important) que són demandes compartides per milers i milers de persones que des de fa anys lluiten contra les privatitzacions, contra la corrupció, contra la venda de l’aigua, de la sanitat, dels edificis públics, contra la destrucció de l’escola pública i la venda del territori. Ara, l’atac li ha servit a Mas per arraconar i doblegar (veurem fins a quin punt) a la CUP. Però la realitat és tossuda i la Catalunya que no és “de superesquerres” però que està farta de la CDC que fa 5 anys que governa pels interessos d’uns pocs, és molt més gran que els 10 diputats de la CUP.
Per tant, no són moments ni per deixar-se vèncer pel desconcert, ni deixar-se guanyar pel desengany, ni per deixar-se seduir per falsos miratges: és moment per reforçar majories en defensa del bé comú, en defensa del dret a decidir de les més amples (i necessàries) majories, de maldar pel referèndum amb reconeixement internacional, i d’un rescat ciutadà.
Són moments de que la gent honesta, que lluita des dels moviments ciutadans i les marees en defensa de la salut, l’habitatge, rendes dignes, ensenyament públic i laic, treball decent, etc, faci costat a la gent que des del Parlament i la política volem aconseguir que les persones (i les seves necessitats) estiguin al centre de la política. I aconseguir-ho des de procediments democràtics, transparents, amb llum i taquígrafs, participació saludable i obrint les institucions a qui vulgui sentir-se, en col·lectiu i per una Catalunya més amable i de millor futur per a les noves generacions, protagonista de la política i de la vida.
Ahir, en canvi, a la tarda, varem tenir un exemple de tot el contrari: varem saber que Artur Mas amb ajuda d'alguns dirigents de l’ANC i de l’AMI , tancats en despatxos, desprès de dies i hores de secretisme, havien aconseguit la capitulació de la CUP. Catalunya segueix innovant en política i ara fa l'estrena mundial del que semblen ser els transfuguismes no comprats, sinó obligats. Transfuguisme de diputades amb rendició d’ideologia. La autoinculpació arriba a la política produint estranys tractats de capitulació. A la nit podíem escoltar un Artur Mas parlant en tercera persona, amenaçant, venjatiu, molt en el paper de “Reina de la Nit” mozartiana, i saltant-se tot el que és políticament correcte en l’explicació dels fets: la “correcció” de les urnes que havien aconseguit i els assegurava una majoria absoluta que no li varen donar les urnes, posa els pels de punta. I es suma a les moltes proves que ja tenim de la Catalunya que Mas i Pujol volen per a poques famílies i grans multinacionals (mentre pateixen les creixents desigualtats les treballadores i treballadors de Catalunya, i una classe mitjana aclaparada i confosa).
Aquestes últimes hores a Catalunya i a la resta del món, mitjans i opinadors treballen a contrarellotge per saber qui és Carles Puigdemont. S’escriuen perfils, lloances i en pocs dies es convertirà en l’home de moda. Però a la Catalunya combativa i “superrevolucionària” uns quants coneixen a Puigdemont. El coneixen els activistes d’Aigua és Vida, que van descobrir com el flamant president va gastar 3,7M€ en una col·lecció d’art i ho va carregar a la factura de l’aigua quan era alcalde de Girona. El coneixen els periodistes de La Directa que van destapar que Puigdemont va contractar l'empresa del batlle convergent de Campllong per fer una obra pública.
Per això caldrà estar atents. No importa massa ara si, acompanyant al nou President, la composició del nou govern compta amb grans àrees presidides per rostres menys tenebrosos, pot semblar que millori l’aspecte del que, si no s’explica millor, sembla una extorsió democràtica amb procediments que semblen inspirats per Mario Puzzo. Els rostres amables també queden sota la sospita de complicitat d’una operació poc clara per aconseguir amb mitjans gens clars el que les urnes varen negar.
Nosaltres cridem a obrir portes i finestres, a ventilar tota aquesta foscúria de negociacions secretes, d’amenaces gens amagades, de rancúnies personals que mai han aportat res de bo a la política. Cridem a la participació generosa, oberta i sincera de la gent, i a formar i reforçar noves majories que signifiquin una vida més amable i una política transparent i per l’equitat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
