Owen Jones desemmascara (també) l’Artur Mas

El passat diumenge, gràcies al programa Salvados, desenes de milers de persones van descobrir l’Owen Jones, un escriptor brillant i un analista polític que està revolucionant –malgrat la seva joventut- el panorama del pensament progressista anglès i, per extensió, el panorama polític europeu en conjunt. I ho està fent gràcies a un profund retrat dels mecanismes del poder financer per imposar la seva agenda. Un retrat que s’havia fet moltes vegades però que Jones torna a posar sobre la taula amb una capacitat descriptiva extraordinària.

Un retrat que es centra a una Anglaterra pionera en la “revolució conservadora” que va iniciar Margaret Thatcher a principis dels 80 però que encara avui continua estenent-se per i consolidant-se arreu del món. Per això l’anàlisi d’Owen Jones sobre l’estructura de poder a Anglaterra –i les seves brutals conseqüències per a la gent comú– és tremendament útil a qualsevol racó d’Europa, inclòs aquest racó que es diu Catalunya.

Avui, quan a Catalunya es posa sobre la taula la possibilitat de construir un “nou estat” o fins i tot la idea d’engegar un “procés constituent” per decidir quina mena de societat volem construir, és imprescindible estar atents a les propostes que se’ns posen sobre la taula. Al seu últim llibre El Establishment, la casta al desnudo, Jones explica l’estructura de poder que des de fa més de 30 anys està arrasant drets, llibertats i benestar a milions i milions de ciutadans britànics: mitjans de comunicació, elits financeres, policia i partits polítics convertits en corretges de transmissió dels interessos d’uns pocs, formen aquest retrat d’un stato quo que cau de forma brutal sobre britànics, europeus i, en general, sobre el ciutadans de tot el món globalitzat... També dels catalans.

Una lectura detinguda del capítol 6 del llibre –“Magnats i defraudadors fiscals”– ens dona pistes per entendre algunes variables del que està passant a la política catalana. Ja diuen que de vegades des de fora les coses es veuen amb més claredat. Així un capítol d’un llibre escrit per un jove anglès sobre el seu vell país ens dona moltes pistes sobre el nou país del que parla Artur Mas.

Una hisenda catalana! Visca!

El 27 de juliol Artur Mas va presentar els fonaments de “la hisenda de la Catalunya independent”. L’anunci va servir per a que el president posés sobre la taula tot l’arsenal de l’èpica amb que la dreta catalana embolcalla el seu discurs: “l’intent més seriós dels últims tres segles”, “estem preparats”, “la gran oportunitat per construir quelcom millor”, “tenim idees, tenim talent i tenim persones” va dir envoltat dels “experts” que van parir el pla i d’una nodrida claca convergent, amb la destacada presència del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell.

Els mitjans de comunicació privats “propers” a Convergència ho van aplaudir sense embuts. “Hisenda: pròpia i ambiciosa” (El Punt Avui). Els mitjans públics, per la seva banda, es van limitar a reproduir acrítica i vergonyosament les idees de la nota de premsa facilitada pel govern on la idea central va ser la de la “modernitat” de la hisenda catalana en contraposició al “obsolet” sistema espanyol. Una modernitat que té com a punt més característic el pas “d’un model de control i vigilància a un model de confiança en la bona fe dels ciutadans”. Per acabar de donar “modernor” a l’assumpte, el Govern va explicar que “el model s’inspira en països avançats com Austràlia o Suècia”. Curiosament, cap periodista i cap mitjà de comunicació es va preocupar d’assabentar-se de que aquest model tan modern fa anys que funciona a Anglaterra. I aquí és entra l’Owen Jones i desmunta el muntatge del senyor Mas.

Una de les coses que van ocultar TV3 i Catalunya Ràdio als seus espectadors i oients és la identitat dels “experts” que havien assessorat l’Artur Mas per fer la seva moderna Hisenda. Algú va ser prou llest com per veure que no era gaire bona carta de presentació informar els catalans que la Generalitat havia encarregat el disseny del model tributari català a firmes com PWC, Deloitte o KMPG, implicades en gravíssims escàndols d’evasió i elusió fiscal a escala industrial. L’Owen Jones ha retratat aquests “experts” amb molta claredat:

“Aquestes empreses són representants d’algunes de les pitjor mentalitats i pràctiques de l’Establishment britànic: l’ànsia incansable de concentrar riquesa en poques mans, l’erosió de les barreres entre els interessos privats i l’Estat i un refús ideològic d’aquest últim, que fa servir per justificar la negativa a contribuir a mantenir els seus serveis i les seves funcions bàsiques”.

Aquesta “erosió” arriba a tots els àmbits on està present l’estat: sanitat, educació, gestió de dades, serveis socials, etc. Tot plegat és per a ells una nosa, tal i com es pot veure als seus informes anuals, on carreguen sistemàticament contra tot allò que faci ferum de públic. Però no contents amb això, aquestes consultores han iniciat fa temps una batalla a nivell global per anar a la mateixa “placa base” del sistema social: la fiscalitat, base de tota política redistributiva és el seu principal objectiu.

“Les empreses de comptabilitat –explica Owen Jones– ajuden a redactar les lleis fiscals i després assessoren els seus clients per a que puguin eludir-les (...) al soscavar la legitimitat de la llei i al fusionar-se amb la maquinària mateixa de l’Estat, l’elit adinerada que no paga impostos suposa una amenaça real a la democràcia. I al centre d’aquesta conspiració estan les dites quatre grans firmes de comptabilitat: Ernst&Young, PWC, Deloitte i KPMG”

Aquests són els “experts” contractats per Artur Mas per definir el model de fiscalitat del “nou país”.

La confiança fa fàstic

Com dèiem, el model d’hisenda catalana va ser publicitat com el súmmum de la modernor. Segons el web de Presidència de la Generalitat de Catalunya la hisenda catalana “prioritza la cooperació amb el contribuent per davant el control i el càstig”. A dalt, ben gran: “cooperació i confiança”. Sembla que la idea és “col·laborar” amb els contribuents en comptes de perseguir-los. I aquí és on haurien de saltar totes les alarmes. En primer lloc, perquè l’ús genèric de la paraula “contribuent” és pervers: no és el mateix l’assalariat, l’autònom o el petit empresari que la gran multinacional. Tots som “contribuents” però la seva capacitat de relacionar-nos amb l’administració no és la mateixa.

Així, la capacitat de “col·laborar” amb Hisenda d’un assalariat és resumeix bàsicament en callar i pagar el que li toca. En canvi, si parlem d’una gran multinacional, la cosa canvia. Ens explica Owen Jones:

“Els rics poden contractar un exèrcit de comptables (consultores) y advocats per evitar pagar la xifra d’impostos que els mana la legislació. (...) Les empreses de comptabilitat ajuden a redactar les lleis fiscals i després assessoren els seus clients per a que pugin eludir-les”

Artur Mas, doncs, encarrega el disseny de les normes de la hisenda catalana a les mateixes consultores que després ajuden a les empreses a saltar-se aquestes mateixes normes.

“En lloc de limitar-se a proporcionar assessorament tècnic i objectiu –explica Jones- les grans consultores utilitzen aquesta informació per trobar la manera de que els seus clients puguin obrir-se pas entre la legislació... i això representa un manifest conflicte d’interessos”

Un conflicte d’interessos que els periodistes del nostre país van passar totalment per alt.

“Aquesta manera de treballar porta els comptables de les grans empreses al cor mateix del poder, on obtenen tones d’informació sobre la natura de les lleis fiscals britàniques; això els dona un avantatge enorme a l’hora de dir al seus clients com poden eludir aquesta legislació (...) Quan la Comissió d’Investigació del frau fiscal del Parlament d’Anglaterra els va interrogar KPMG (una de les empreses dissenyadores de la hisenda catalana) també va admetre que potser existís la percepció de que la gran empresa, per mitjà de les seves relacions amb les grans firmes de comptabilitat, tenia un accés privilegiat al disseny i la implantació de polítiques fiscals que la petita empresa no té. Més clar, l’aigua”

I continua Jones:

“Després de que la coalició (govern format per conservadors i liberals) arribés al poder al 2010, KPMG va transferir personal a Hisenda amb la missió d’elaborar normes relatives al ”control de sucursals estrangeres“ i als ”incentius fiscals a la innovació“. Després d’oferir aquesta assessoria a Hisenda, KPMG va imprimir una sèrie de follets sobre aquestes normes on es jactaven del seu paper d’assessora del govern”

Resumint, el Parlament anglès va arribar a la preocupant conclusió de que “las quatre empreses semblen utilitzar el coneixement privilegiat de la legislació per vendre-li als clients serveis d’assessoria enfocats a fer servir la legislació (que ells mateixos dissenyaven) per pagar menys impostos”. Tres d’aquestes quatre empreses, són les que han dissenyat la hisenda d’Artur Mas.

L’inspector del Departament d’Ingressos i Aranzels del Regne Unit, Richard Brooks, resumeix la situació:

“Les actituds van canviar de veritat a partir dels anys noranta. La mentalitat al Departament va passar del típic escepticisme que esperes d’un organisme regulador i d’investigació a una actitud de confiança implícita. El Departament basava el seu tracte amb les grans empreses en la confiança, en crear una societat, una relació empresarial on, en comptes d’inspectors, hi havia ”managers de relacions amb el client (...) En definitiva, es tractava de creure’t el que et diguessin (...) Si qüestionaves tot això et tractaven de dinosaure, d’enemic de la modernització“.

Ens parla la nova hisenda catalana de “cooperació i confiança”. Avui, en plena construcció del “nou país” convergent, les polítiques a mida del gran poder financer se’ns presenten com el súmmum de la modernitat i la construcció d’un estat subjugat a les elits econòmiques es disfressa de “sobirania” i la claudicació de l’administració davant el poderós es ven com “confiança”. A Anglaterra fa anys que saben què significa aquesta confiança i Owen Jones ho explica amb claredat. A les nostres terres fa molt que sabem que moltes vegades “la confiança fa fàstic”, sobretot quan se’ns demana que confiem en evasors i elussors fiscals a escala industrial. Un país molt vell.

PD: Potser algú cau en la temptació de pensar que tot plegat és un abstrús combat dialèctic sobre la naturalesa dels sistemes fiscals. Però el seus efectes són ben palpables. Jones ens explica com aquesta trama fiscal va permetre a Vodafone ­­­-que havia de pagar 6.000 milions d’euros en impostos- va acabar pagant 1.250 milions gràcies a un “acord extrajudicial”.

“Com el cas s’eternitzava, el director del Departament d’Aranzels, Dave Hartnett, va traslladar el cas un departament més flexible. Al final va emetre una factura per vuit-cents milions més quatre-cents cinquanta milions a pagar en un lustre. Una decisió que es va prendre sense consultar per res als fiscals del Departament d’Aranzels ni a especialistes en legislació fiscal”.

Així està la cosa...