La paradoxa de les pilones com a elements de control

La primera vegada que vaig observar un vehicle circular sobre la Rambla de Barcelona amb l'objectiu d'intimidar les persones va ser en Halloween del 2016, mentre realitzava una etnografia amb els manters. Aquí vaig observar, davant la mirada aclaparada de turistes guixats com el Comte Dràcula, la patètica escena d'una furgoneta de la Guàrdia Urbana, circulant pel passeig amb la intenció d'expulsar als manters que es trobaven venent.

Quan la furgoneta es trobava a escassos centímetres d'alguna de les mantes, els venedors tiraven del cordó amb el qual poden transformar la seva manta en un embalum, s'aixecaven i tornaven a col·locar-se sobre algun altre punt de les Rambles on no correguessin perill. L'última vegada que tinc coneixement que un vehicle transités per la totalitat de la zona, en la seva àrea de vianants, va ser la setmana passada, però aquesta vegada no per intimidar sinó directament per matar.

Certa premsa estatal es troba obcecada a assenyalar que a Barcelona regna l'anarquia, i que ha estat cert permissivisme el que va portar a evitar la col·locació de pilones que impedissin el pas de vehicles per les Rambles. Tot el contrari. En el context de Barcelona com a ciutat espectacle, la funció de la policia tindria un element cosmètic que generaria una sèrie de paradoxes respecte a, per exemple, la situació dels manters: la seva presència a les Rambles és incompatible amb la imatge desconflictivitzada i edulcorada de l'urbs, però també la seva repressió directa seria contraproduent per a aquesta mateixa imatge; per tant, una de les estratègies per al control de l'espai urbà hauria estat intimidar els manters circulant directament pel centre de la zona amb vehicles policials. No obstant això, perquè poguessin entrar les patrulles a les Rambles calia que no hi hagués pilones, situació que van aprofitar els terroristes a escala criminal.

Walter Benjamin va mostrar, en la seva anàlisi de la haussmanización del París vuitcentista, com l'objectiu de llençar els barris vells de la ciutat històrica era acabar amb els sinuosos carrers on els pobres podien evadir el control estatal. Cal no oblidar que en aquests carrerons sorgiria, més tard, la revolució popular coneguda com la Comuna de París. Calia fer grans bulevards on poguessin circular les tropes i així reprimir qualsevol acte de revolta.

Algunes dècades després, David Harvey, en aquesta gran obra titulada “París, capital de la modernitat”, afegiria a les observacions de Benjamin que, a més de l'intent d'Haussman per instaurar un sistema de control d’allò urbà, calia afegir la recerca de l'obtenció de plusvàlues per part de les capes més florents de la burgesia parisenca mitjançant ajustats processos d'especulació; una neteja de cara a un París amb ínfules de capital global i, finalment, una modificació de l'entramat de la ciutat que facilités el transport de cara a l'accelerat procés d'industrialització que vivia llavors la capital de França.

No obstant això, i tornant a Benjamin, aquest també havia intuït les posteriors afirmacions del geògraf anglès: que aquest urbanisme per al control social es tornaria funcional per al mercat; els rics passejaven i compraven en luxosos passatges, però també realitzaven inversions immobiliàries en un centre històric lliure de pobres i pollosos. Això es va aconseguir amb la garantia donada per l'Estat que, davant de qualsevol brot de disconformitat, res impediria el pas de les forces garants de la llei i l'ordre.

No és una mena de llibertinatge el que fa que l'urbanisme contemporani estigui obsessionat amb l'accessibilitat i la mobilitat, per contra, és el regne de la transparència, de la línia recta, de la vigilància del que porta a dissenyar ciutats sense obstacles. A Barcelona hi ha nombrosos exemples d'això, entre d'altres, la coneguda plaça de George Orwell al Gòtic. Així, en obrir la ciutat al control i la vigilància, també se li exposa a múltiples riscos. És la paradoxa del control social.