Peret, miracle en l'era del 'remake'

El recent Concert de la Llibertat va ser un èxit construït sobre èxits precedents. Durant el franquisme els catalans cantaven per expressar la seva protesta. La tradició continua. Segueix també la tradició centralista dura d'oïda: per molt que es canti o es cridi des de Catalunya, no se n'assabenta qui se n'ha d'assabentar al Govern central: res de nou per aquest costat.

Tampoc pel de 'FreedomforCatalonia', experimentat poc abans dels Jocs de Barcelona el 1992 amb l'enorme èxit d'haver aconseguit que tothom s'assabentés que els seus impulsors eren uns famosos 'fills de' (Pujol i Prenafeta, per començar) i que el crit fos silenciat immediatament com si fos un tabú.

En plena eufòria olímpica, aquella reivindicació, en anglès per primera vegada, va semblar fora de lloc. Però vet aquí que al cap dels anys es transforma en un mosaic talla XXXL que coregen entusiasmades 80.000 persones al camp del Barça. Al 'FreedomCatalonia' se li afegeix ara la data màgica del 2014 en què reposen les esperances independentistes i l'estupor de molta altra gent.

Del 1992 al 2013 no hi ha poc trajecte. El maragallisme i el pujolisme, llavors rivals i enfrontats perquè des de la Generalitat es mirava Barcelona com un contrapoder, han desaparegut engolits tots dos per dos grans tipologies de ciutadans: els emprenyats i els impassibles a totes les tempestes, corrupcions i crisi. Els protagonistes dels canvis van a part, són elits (moltes vegades tòxiques).

Del 1992 al 2013 s'ha passat de la ingènua eufòria de mostrar al món com de fantàstics érem, a la Catalunya de gairebé un milió d'aturats, un deute que déu n'hi do i un crit d' auxili! vestit d'independència.

Així, el 'FreedomCatalonia' compleix avui amb claredat una funció clàssica: deixar constància de l'espectacle. La foto. Avui aquesta foto té més sentit: hi ha molta més matèria per a la protesta (aquí i a tot Espanya, per cert).

Però el millor del Concert de la Llibertat va ser, sens dubte, la tenacitat del gran Peret, estimat Peret, en un dels seus cants més emblemàtics, capaç d'adaptar-se a qualsevol circumstància: el que avui s'anomena Catalunya té mol poder, el 1992 es va ser Barcelona tiene poder. Tanto monta monta tanto. La qüestió és donar a la gent el que li agrada.

La seva Catalunya té molt poder va triomfar tant al camp del Barça com en el seu dia ho va fer Barcelona tiene poder des de l'escenari de l'Estadi Olímpic. Les noves generacions prenen el relleu: avui Barcelona és terra conquerida electoralment per convergents i en la pràctica diària pels turistes i els seus euros, dòlars o rubles.

El que pocs saben, llevat dels qui estàvim dins l'entrellat de les cerimònies olímpiques -jo hi vaig col·laborar com a guionista i redactora del llibre de premsa-, és que al gran Peret li va costar déu i ajuda trobar el text i la música del Barcelona tiene poder.

Els organitzadors van passar veritable angoixa perquè la inspiració no arribava i Peret no acabava de decidir la seva cançó estrella. Tot va ser un enorme misteri fins el dia de l'estrena: la seva Barcelona tiene poder es va fer fins i tot més famosa que Amigos para siempre i segueix ben viva.

¿Què havia passat? Veus assabentades de la rebotiga musical dels Jocs parlaven del 'miracle' de Peret en referència a aquesta cançó.

Pel que sembla, en situació d'extrem estrès creatiu, Peret va decidir adaptar una de les cançons que habitualment cantava amb els seus coreligionaris a l'església. I, lògicament, el Jesucristo tiene poder d'aquelles piadoses sessions es va refer com Barcelona tiene poder. Un miracle per a l'èxit.

El salero de Peret va fer la resta, fins avui. De remake en remake. Visca Peret!

El recent Concert de la Llibertat va ser un èxit construït sobre èxits precedents. Durant el franquisme els catalans cantaven per expressar la seva protesta. La tradició continua. Segueix també la tradició centralista dura d'oïda: per molt que es canti o es cridi des de Catalunya, no se n'assabenta qui se n'ha d'assabentar al Govern central: res de nou per aquest costat.

Tampoc pel de 'FreedomforCatalonia', experimentat poc abans dels Jocs de Barcelona el 1992 amb l'enorme èxit d'haver aconseguit que tothom s'assabentés que els seus impulsors eren uns famosos 'fills de' (Pujol i Prenafeta, per començar) i que el crit fos silenciat immediatament com si fos un tabú.