El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Tot queda semblant però tot ha canviat. La catàstrofe de Convergència es pot llegir de dues maneres i, és segur, ambdues son igualment certes. Per una banda, la brutal política convergent (i no només en l’àmbit econòmic, recordem els vuit ulls buidats pels homes de Puig) és castigada com ho és a tota Europa el seguidisme a la Troika. I, per altra banda, en el fil sobiranista, els catalans han trobat que aquells braços oberts de pare de la pàtria els hi feien mes por que no pas escalf. A molts ens ve al cap la història de Pere i el llop. Tantes vegades els convergents han utilitzat la seva particular fórmula secreta (P+R) de la Puta i la Ramoneta que, ara que tot va de debò, ningú ha fet cas ni dels llops deficitaris ni dels patriòtics que Mas ha dit que seria capaç de conjurar.
Fora cruel, a un polític que ens ha amarat a metàfores nàutiques, dir-li que ha patit un naufragi però el cert és que, sempre, d’un enfonsament, el mes interessant son les restes. I Oriol Pujol? I Duran? I els corriments de terres interns? Permetran al nou govern mantenir les seves cadires quietes mentre Europa, Madrid, la banca y el Carrer Còrcega les sacsegen?
Mentre veia a Mas parlant als seus al Majestic en va venir al cap la imatge de la plaça Tahrir i en general, la dels moviments populars i socials que han modificat aquest principi de segle. Cap d’ells ha necessitat d’un líder. Ni l’ha buscat. Ni les primaveres àrabs, ni el 15M ni cap de les protestes contra la crisi. El segle XXI no és el de Charlton Heston, és el dels figurants de la pel.lícula. Uns figurants que han esdevingut poble i que han optat per idees mes que per persones o aparells. És el cas de Ciutadans, per exemple, que ha jugat la carta obvia del espanyolisme i la de la “antipolítica” tradicional ensems. Un altre exemple (especialment emocionant per aquest vell anticapitalista que els hi escriu) ha estat la entrada de les CUP, amb un discurs que sí que va en el signe dels temps. Poble, idees, i protesta en front de líders, aparells i demoscòpia.
Faré com Enric Juliana i repetiré una frase: sembla que aquest parlament és semblant però tot ha canviat. És un parlament-protesta. Contra la maquinació convergent, el vot protesta cap a Esquerra. Contra l’imatge d’apparatchnik de Sánchez-Camacho, en Cañas i el Yoyas. Puro barrio. Contra l’austeritat inamovible i sagrada dels poders financers, ICV, les CUP i la veu de les marees. No diria que es tracta d’un parlament insurgent però quasi. Insurgència contra aquesta realitat dibuixada a la aquarel.la pels grups mediàtics. Contra la realitat mutejada pels aparells repressors. Impugnació creuada o, com es diu en modern: transversal contra tot i, gairebé, tots.
La voluntat del poble de Catalunya en la gran festa de la democràcia, és que li va marxa. Això, pels polítics de finals del segle XX, pot semblar una catàstrofe. Per els pobles del XXI és font de tota esperança. “La situació és mes complexa” ha dit Mas tot tristoi. Fantàstic. Portem cinc anys de simplificacions terribles sobre la crisi. De simplificacions insultants sobre Catalunya i sobre les unanimitats seguidistes que alguns creien que podrien obtenir dels catalans. El poble català deu haver entès que la complexitat és allò que mes emprenya a l’establishment i per això la ha exercida. Un petit apunt en aquesta línia pot ser el cas de SI. Partit de simplificacions i reduccions constants que no va saber aliar-se amb ningú i que ha estat, potser per això, expulsat de l’apassionant joc dels propers anys.
Catalans! Hem conjurat el perill de la majoria absoluta que era, al meu entendre, el mes terrible i proper. Hem dit ben alt i ben clar que, si és el cas, ja ens rescatarem, independitzarem o federarem solets, sense mainaderes ni lideratges còsmics. Precisament perquè els temps son excepcionals hem fugit de les excepcionals majories que no farien mes que esclafar tota dissidència. Catalunya queda mes ingovernable. Es a dir, és mes catalana.
P.S
Felip Puig, Ruiz, Mena et alt: Res, que ja ens anirem veient. Ha estat un disgust (i un risc per la vida i la dignitat) ser governats per vosaltres. Només faltaria que repetíssiu.
Tot queda semblant però tot ha canviat. La catàstrofe de Convergència es pot llegir de dues maneres i, és segur, ambdues son igualment certes. Per una banda, la brutal política convergent (i no només en l’àmbit econòmic, recordem els vuit ulls buidats pels homes de Puig) és castigada com ho és a tota Europa el seguidisme a la Troika. I, per altra banda, en el fil sobiranista, els catalans han trobat que aquells braços oberts de pare de la pàtria els hi feien mes por que no pas escalf. A molts ens ve al cap la història de Pere i el llop. Tantes vegades els convergents han utilitzat la seva particular fórmula secreta (P+R) de la Puta i la Ramoneta que, ara que tot va de debò, ningú ha fet cas ni dels llops deficitaris ni dels patriòtics que Mas ha dit que seria capaç de conjurar.