El 'procés' entre reixes: 100 dies de govern, 100 dies de fum

Introducció - 9 de gener del 2016. Som-hi. Són gairebé les dues del migdia, acabem de tancar l'acord i un petit grup ens dirigim a la seu nacional de la CUP. No serà fins entrada la tarda que es confirma. Artur Mas es veu obligat a abandonar, la CUP ha aconseguit un dels seus propòsits. En Josep Manel Busqueta (perdoneu la personificació de l'escena) i jo ens abracem.

La sensació és compartida: hem aconseguit que Artur Mas no sigui el proper president de la Generalitat de Catalunya després de totes les bales descarregades contra nosaltres (les filtracions, el #pressingCUP, és a dir, la pressió pública de certs sectors polítics catalans a través dels mitjans de comunicació com a conseqüència de l'“anomalia” que els suposa que l'esquerra independentista intervingui de forma determinant en els espais d'intervenció política dominats pel “poder” econòmic juntament amb els partits històrics, des de Convergència i Unió passant pel tripartit de PSC-ICV-ERC). Artur Mas, un dels mentors del neoliberalisme a casa nostra, una de les principals encarnacions del processisme (defensar l'existència d'un procés i alhora aconseguir que les demandes o necessitats per tirar-lo endavant no siguin assolides en un punt final: un procés estàtic, sense avançar) i, alhora, principal responsable polític d'un partit embolicat en greus casos de corrupció. No és poca cosa.

La ressaca política serà dura, però no semblava haver-hi més opcions: el desgast intern i tres mesos de negociacions no serveixen per acontentar a tothom, tampoc a un mateix. L'acord deixa dubtes, a banda i banda. Només una convicció: els fets són els únics que podran confirmar o desmentir els relats. El temps haurà de demostrar-ho.

Avui, sis mesos després del 27-S, aquelles eleccions que per alguns eren plebiscitàries i constituents ja podem dir que les han convertit en autonòmiques. Potser, si els molt honorables motors del processisme ho troben convenient, tindrem de nou un plebiscit i unes eleccions constituents d'aquí 15 mesos (o no, qui sap?). El Govern porta més de 100 dies i l'anomenat “procés” continua tancat entre reixes, concretament a la gàbia principal del parc de la Ciutadella: el Parlament.

Les lectures són múltiples, la lluita constant pel relat ens cega per observar i analitzar una realitat més complexa. Però què ha passat aquests mesos? Què ha fet el Govern en 100 dies?

El 9 de novembre de l'any passat es va aprovar l'enèsima declaració. Des de la CUP ens proposàvem que aquest cop no fos paper mullat, que no fos una aprovació més per omplir calaixos i hemeroteques. En part s'ha aconseguit, encara avui seguim parlant-ne i, encara avui, la CUP en reivindica la seva vigència i el seu desplegament. Però si rasquem, si anem als fets, podem veure com el propi govern continua legitimant el Tribunal Constitucional mentre els càrrecs electes de la CUP criden a desobeir-lo: al Tribunal i a la Audiència Nacional espanyola. Diferents ritmes? Més riscos? No. Simplement, com va dir Joan Coma a TV3, la CUP s'ho agafa més seriosament.

Però Junts pel Sí no ho ven així. Anem a pams. Dels tres grans mèrits que el propi Govern i Junts pel Sí s'atorguen, quines contradiccions han assumit? Quints aspectes no han volgut complir al 100% respecte el seu propi programa? És realment aquest el full de ruta que van defensar durant les eleccions del passat 27 de setembre? Comprovem-ho, analitzem punt per punt, què diuen i què han fet:

1. “Hem aprovat la la Declaració del 9N, d'inici del procés cap a la independència”. La declaració del passat 9N tenia dos punts clau, el primer era que el Govern català no es supeditaria a les decisions de l'Estat espanyol i en particular del Tribunal Constitucional; i el segon, el desplegament d'un annex per a la millora de les condicions socials de la població. El primer punt va saltar pels aires a la primera de canvi, quan el propi Govern recorria al TC. A més, els requeriments de l'Audiència Nacional als Ajuntaments catalans han estat desobeïts per la CUP, però no pels governs municipals de CDC, de CiU, ni, en la majoria dels casos, dels governs d'ERC.

Pel que fa al desplegament de l'annex esmentat, el més calent a l'aigüera. Mentre CDC continua governant com si no hagués canviat res respecte l'anterior legislatura (govern en solitari), ERC viu entre la gestió i la dinàmica de govern i, evidentment, intentant controlar els seus acompanyants en aquest viatge. Un viatge, que en comptes de dirigir-se a Ítaca, es manté en una aparent inacció, ancorats, possiblement encara, al port.

2. “Hem iniciat la tramitació de les tres ponències de llei fonamentals dels procés: protecció social catalana, administració tributària catalana, règim jurídic català”. Més enllà de la nomenclatura, canviada respecte les propostes inicials, només recordar l'estira i arronsa que va provocar l'acceptació a tràmit de la ponència conjunta de les tres lleis. Fet que constatava el joc processista que vivim, només desencallat per la constància de la CUP-CC en tramitar-la tal i com havia estat defensada, no en el full de ruta de la CUP-CC, sinó en el de Junts pel Sí.

3. “Hem creat la Comissió del procés constituent”. Sí, cert, de nou com en el punt anterior ens trobem amb jocs parlamentaris per evitar crear una comissió de ponència de llei i fer-ho, només, de moment, com a comissió d'estudi. Aquest gir s'argumenta amb la necessitat que Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP) hi participi, convertint el que havia de ser una ponència de llei en una comissió d'estudi a l'espera que, més endavant, (processisme?) pugui esdevenir de llei.

Seguim entre reixes. Quins punts clau han passat pel Parlament i què ha votat JxSí? Tot i que en alguns punts les diferències internes entre CDC i ERC han estat considerables, el posicionament més conservador ha passat per sobre de les mocions o proposicions en defensa del sector públic per sobre el privat. Alguns exemples: el finançament d'escoles de l'Opus Dei que segreguen per sexes, la privatització d'Aigües Ter Llobregat (ATLL), denegar la tramitació de la ILP d'educació o la defensa de l'ús d'armes o l'ús dels mossos com a policia judicial davant els requeriments dels tribunals espanyols. Mentre esperem construir un nou estat, mentre esperem fer un procés constituent popular, mentrestant, les estructures de poder estan reforçant a la pràctica el seu projecte neoliberal de país: més negoci per uns pocs; menys drets per la majoria.

I per acabar de tancar la gàbia: els pressupostos. De nou el focus de l'atenció sobre la CUP, de nou una estratègia de #pressingCUP pensada i dirigida des de fa mesos per intentar dinamitar o debilitar l'organització que defensa la indestriabilitat del plantejament independentista de l'anticapitalista. Més enllà del debat intern, ja han començat a aparèixer de nou “fonts de l'organització”. I la música sona bé per alguns. I així és com es pretén debilitar la posició de l'esquerra independentista. Així és com la proposta de pressupostos de JxSí serà, probablement, una proposta continuista. I així és com la CUP sagnarà, enmig d'un intens debat intern, creuat per notícies que parlen de “fonts de l'organització”, que hauran de ser desmentides per fets i no per paraules.

Però anem a l'arrel, radicalitzem-nos. Poden haver-hi uns pressupostos aprovats per la CUP-CC que satisfacin els mínims expressats al llarg d'aquests mesos? Uns pressupostos post autonòmics? Uns pressupostos desobedients? Uns pressupostos socials i sobirans? Abordem, doncs, què signifiquen cadascuna d'aquestes demandes de forma concreta, més enllà de proclames i contradiccions:

Tindrem pressupostos autonòmics sempre que supeditem les decisions principals al govern de l'Estat espanyol i en concret a les voluntats de Montoro. Voluntats que no són sinó la concreció dels preceptes de la Unió Europea a casa nostra. Cal concretar, per tant, quines poden ser algunes mesures per dotar aquests comptes de mesures reals que puguin solucionar drets bàsics i puguin ser un avenç cap a un procés independentista transformador. I alhora recordar que no és la defensa política del programa de la CUP-CC, sinó l'encaix de mesures urgents dins un full de ruta defensat electoralment per JxSí.

Aquests aspectes podrien ser a tall d'exemple aquests (o uns altres): mesures socials rellevants i factibles esmentades al document 'Fil a l'Agulla', no demanem l'impossible, simplement, actuar davant la vulneració dels drets bàsics de les persones; reduir despeses poc rellevants però que històricament sempre han anat a unes poques mans per alimentar grans lobbies mediàtics i polítics com les subvencions a mitjans de comunicació privats, fundacions privades o, en un altre aspecte, sous d'alts càrrecs; aprofundir en mesures fiscals que facilitin ingressos a mig i a llarg termini, des d'impostos a grans fortunes i a patrimoni, fins a la recuperació de l'impost de successions; uns pressupostos que desobeeixin el topall de dèficit i posin, de nou, l'Estat espanyol en una situació d'escac; i, per exemple, plantejar obertament a la població un impagament del deute per tal de desconnectar, definitivament a curt termini, del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA).

I tot això suposaria un avenç cap a la ruptura amb l'Estat? Perquè una de les preguntes que ens hem de fer és: 270 milions d'euros (pla de xoc) són justificatius o suficients per aprovar un pressupost neoliberal de 36 mil milions d'euros (pressupost total de la Generalitat)? O en altres paraules, les engrunes d'un pla de xoc que suposa el 0,75% del total del pressupost podrien justificar una fe cega al Govern actual de la Generalitat? No pretenc respondre-ho, serà el Consell Polític i el Grup d'Acció Parlamentària qui ho resolgui (l'òrgan legítim per decidir l'estratègia i el vot, si s'escau, als pressupostos).

Però el que segur que no hauria de ser és un intercanvi de cartes a favor o en contra de l'estabilitat d'aquest govern. Ho hem dit per activa i per passiva, els pressupostos no poden ser una eina de xantatge, no són la clau que obre totes les portes, i d'ells no en depèn l'estabilitat d'una legislatura que no pot anar orientada cap a una altra direcció que no sigui el col·lapse de l'estat autonòmic i la ruptura democràtica cap a la independència. En aquest camí, no valen uns pressupostos autonòmics i neoliberals.

I finalment, incidir en allò imprescindible, la mobilització. Tot això no podrà aconseguir-se sense una activació de la gent, aturant si cal de nou el Parlament i fent visible la necessitat de superar el continuisme dels pressupostos dels últims anys, el continuisme del peix al cove, i el continuisme de la imposició neoliberal de la Unió Europea. Els límits de la institució ja fa temps que els coneixem: no deixem, justament ara, d'obviar-los. Construïm noves alternatives, noves sobiranies, nous reptes més enllà de les quatre parets del parc de la Ciutadella. Portem 100 dies de fum i un procés estancat al Parlament. És suficient un peu al carrer i un al Parlament?