Projecte Castor: la hipoteca del gas que la població mai va demanar

El passat mes d'octubre va fer dos anys del terratrèmol de 4,2 graus a l'escala de Richter que va fer tremolar les llars dels veïnats d'Alcanar i Vinaròs, molt a prop de la zona on s'emplaça el projecte d'emmagatzematge geològic de gas Castor. I tot just ara, que estem a punt de començar a pagar el deute associat a aquest projecte, és del tot pertinent que entenguem què és en realitat el Castor, i què hagués estat si no s'haguessin produït els terratrèmols.

Precisament a partir dels mediàtics terratrèmols, el projecte Castor va començar a fer-se conegut entre l'opinió pública. Durant gairebé un any va regnar la incertesa en el cas, i finalment la promotora va renunciar l'estiu de 2014 a la seva concessió d'explotació. El govern va aprovar seguidament, a principis d'aquell mateix octubre, un RDL que assegurava una indemnització a l'empresa per la seva renúncia, malgrat la sospita que hi hagués hagut negligència. La concessió contemplava aquesta possibilitat de compensació per renúncia (tot i poder existir l'esmentada negligència), gràcies a la clàusula 14 del contracte. Poc es va explorar de les finestres obertes que la segona part d'aquesta clàusula recollia: «sense perjudici d'altres responsabilitats». El mateix Tribunal Suprem va fer èmfasi sobre aquest aspecte en la seva sentència sobre la clàusula. Tot i apuntar a la no lesivitat d'aquesta, concloïa que segons la magnitud de les responsabilitats el dret a compensació podria fins i tot anul·lar-se.

Pocs saben que el govern podria no haver acceptat la renuncia. Pocs saben que en aquell període les agències de rating anaven plenes de càbales sobre si passaria això, o això altre, en referència al projecte Castor. La majoria l'encertaven: apuntaven a una acceptació de la renuncia per part del govern i posterior oferiment de catifa vermella per a que ACS sortís del tracte ben compensada. És clar que hagués estat millor per a l'erari públic (i fins i tot més lògic amb el lliure mercat i la lliure competència) que el contracte no inclogués una clàusula d'aquestes característiques; però tot i assumint que ja hi era (herència del govern del PSOE), es podria haver intentat negociar una quitança amb motiu d'aquestes «altres responsabilitats» (i el govern del PP no ho va fer).

Després d'un 2015 en el que poc s'ha parlat del tema, és interessant recordar que la indemnització que se li va avançar a ACS, a través de bancs com Caixa Bank, Bankia i Santander, serà en última instància a càrrec de tota la ciutadania, que pagarà per un projecte que mai ha entrat en funcionament i que presenta perills per a la població i el medi ambient (com ja van argumentar l'IGN i l'IGME a estudis que van relacionar la injecció de gas amb els terratrèmols). En breu Enagas, la nova gestora de les instal·lacions, començarà a cobrar-nos el deute associat a la indemnització (el gener 2016) a través de les nostres factures de gas. 1350 milions d'euros a 30 anys i al 4,2% d'interès, és a dir, més de 4.700 milions d'euros de “pelotazo” i de deute il·legítim.

O vist d'una altra manera, una hipoteca -del gas- en tota regla. 30 anys de factures on la part regulada estarà encara més carregada (més peatges, més costos associats a conceptes que no tenen a veure amb el preu de la matèria primera). Per posar un exemple, tot i que baixi el preu del gas (part no regulada de la factura) si no parem d'afegir conceptes a la part regulada, la factura no baixarà, i podria fins i tot incrementar-se.

I arribats a aquest punt podríem preguntar-nos, què hagués passat si no hi hagués hagut terratrèmols? Què hagués passat si la planta hagués començat la seva operació?

Aquest magatzem de gas podria haver estat allà, ben poc utilitzat, i mai ho haguéssim sabut. Sense els terratrèmols potser tindríem un magatzem de gas en funcionament, però igualment planificat amb l'esperança de la pujada de la demanda del gas que no va arribar mai. La demanda enguany està baixant, però les planificacions no s'han modificat. Una tendència de “patada endavant” de la que fins i tot la Comissió Nacional de l'Energia alertava. Cap allà el 2012 la CNE explicava, en referència al sistema gasista, com “es generen incentius als promotors per a construir aquestes instal·lacions quan la retribució és suficientment atractiva fins i tot encara que no siguin necessàries per errors de planificació, i d'altra banda, es traslladen a l'Administració, i per consegüent al consumidor final, els riscos derivats de la incertesa en l'evolució de la demanda de gas”.

En resum: als peatges de la part regulada també hi hagués entrat un Castor en baix rendiment; igual que se'ns cobra la moratòria nuclear, igual que se'ns cobren les centrals de cicle combinat que estan criant malves. Igual que també hi ha altres Castors sense terratrèmols i sense la clàusula 14, però on a través de la Responsabilitat Patrimonial de l'Administració, també s'acaba apel·lant a les arques públiques (com amb el túnel de Le Pertus que ha de connectar l'AVE Barcelona-París, precisament també concessió d'ACS).

Però qui impulsa aquest tipus de plans i d'esquemes de finançament per a les infraestructures? Què és el que lliga a la ciutadania a aquests deutes?

Com dèia la CNE el 2012, el que importa als promotors és que la retribució sigui suficientment atractiva. I és a partir d'això que es mercadeja amb els nostres deutes energètics, igual que es va fer en el seu moment amb els deutes hipotecaris. Els nostres futurs pagaments de les factures de gas asseguren el negoci del gas. Amb aquests deutes s'han fet paquets i aquests s'han venut als mercats financers. S'ha fet en el cas del projecte Castor, i és vol seguir fent com a tònica a l'alça en els projectes d'infraestructures del futur a l'Estat espanyol i a la UE, impulsats per ens com la Comissió Europea i el Banc Europeu d'Inversions, que també va participar en el refinançament del deute del projecte Castor.

La classe política, la banca i l'oligopoli energètic (vegis també l'anar i venir entre cadires als tres sectors) semblen haver arribat a un consens, sobre un mateix full de ruta amb un mateix model: Grans megaprojectes, gran participació de l'esfera financera, i objectius grandiloqüents de creixement, desenvolupament i llocs de treball. Però quan es pretén traslladar això en allò més concret, en l'economia de les persones del carrer, el que succeeix és que els preus de les factures pugen, que les infraestructures s'imposen a qualsevol preu davant el territori i la ciutadania.

Ara ens pot convenir recordar que durant l'època del totxo tot un sector es va aventurar a veure si es podia treure benefici de quelcom tant essencial com la vivenda. Algunes empreses van caure pel camí, però les grans sens dubte es van reinventar. En el sector de les infraestructures, on algunes d'elles són presents avui, i mentre seguim aprofundint en un esquema públic-privat (concerts, concessions, retribucions per a dècades), estarem deixant marxar uns sectors també clau per a la vida de les persones (energia, transport, i fins i tot la sanitat i l'educació), deixant que s'hi especuli. La bombolla de totxo es va rescatar amb diner públic. Aquest cop en canvi, aquestes grans empreses ja han demanat la garantia pública des d'inici (els nostres futurs pagaments de factures, peatges, quotes...) per assegurar el negoci. Sinó no haguessin entrat a jugar el partit des de bon principi.

Se'ns explica ben poc a la ciutadania sobre els grans projectes d'infraestructures, o sobre el que costa realment l'energia, igual que en el seu dia s'explicava ben poc de la lletra petita de les hipoteques. Quedava recollida a la còpia que se'n duia la família en qüestió, però rebia ben poca atenció. Amb els megaprojectes, la població no és ni tan sols part contractant, però de ben segur que indirectament fa de garant. Caldrà doncs que desgranem el trinomi Estat-empresa promotora-bancs, i fem més preguntes. Caldrà que prenguem part de la planificació i la gestió, que decidim a quines necessitats volem que responguin aquestes infraestructures. Per a que no ens colin més hipoteques que no hem demanat, i per a que no haguem de pagar aquest, ni altres Castors.

El passat mes d'octubre va fer dos anys del terratrèmol de 4,2 graus a l'escala de Richter que va fer tremolar les llars dels veïnats d'Alcanar i Vinaròs, molt a prop de la zona on s'emplaça el projecte d'emmagatzematge geològic de gas Castor. I tot just ara, que estem a punt de començar a pagar el deute associat a aquest projecte, és del tot pertinent que entenguem què és en realitat el Castor, i què hagués estat si no s'haguessin produït els terratrèmols.

Precisament a partir dels mediàtics terratrèmols, el projecte Castor va començar a fer-se conegut entre l'opinió pública. Durant gairebé un any va regnar la incertesa en el cas, i finalment la promotora va renunciar l'estiu de 2014 a la seva concessió d'explotació. El govern va aprovar seguidament, a principis d'aquell mateix octubre, un RDL que assegurava una indemnització a l'empresa per la seva renúncia, malgrat la sospita que hi hagués hagut negligència. La concessió contemplava aquesta possibilitat de compensació per renúncia (tot i poder existir l'esmentada negligència), gràcies a la clàusula 14 del contracte. Poc es va explorar de les finestres obertes que la segona part d'aquesta clàusula recollia: «sense perjudici d'altres responsabilitats». El mateix Tribunal Suprem va fer èmfasi sobre aquest aspecte en la seva sentència sobre la clàusula. Tot i apuntar a la no lesivitat d'aquesta, concloïa que segons la magnitud de les responsabilitats el dret a compensació podria fins i tot anul·lar-se.