La realitat paral·lela

Des del 9 de novembre semblava existir una mena de sense novetat al front dins del bloc sobiranista. És ben sabut com d'impossible que resulta aguantar tres anys seguits de monotema i les forces començaven a flaquejar, fet constatat pels resultats electorals del 24M, on si bé CiU va guanyar en percentatge va perdre tant el capital simbòlic com la capital real, cosa decisiva si es considera que a la poblada província de Barcelona poques han estat les alegries per als partidaris del President i les seves idees messiàniques, aniquilades per percentatges i l'aire que es respira als carrers, aquest inconscient col·lectiu feliç per primaveres de canvi i l'esperança en altres polítiques capaces de remuntar aquesta inacabable crisi de tots els colors.

La victòria d'Ada Colau a Barcelona indicava a les clares una mostra de la realitat catalana sense el bombardeig mediàtic de l'independentisme. Després de tantes manifestacions i referèndums finalment unes eleccions situaven el panorama en una òptica objectiva on l'existència de les dues habituals Catalunyes es manifestava mitjançant vots, un fet confirmat de cara al 27S amb el naixement de 'Catalunya en Comú', factor de nerviosisme per les files partidàries de centralitzar un debat, on, de cop i volta ens volen fer creure en l'existència d'una CDC social quan tots sabem que ells van ser els impulsors d'unes retallades ocultades sota estelades per tapar la vergonya de governar per a uns pocs i condemnar el poble a la presó de la misèria creixent.

Aquestes últimes setmanes he dedicat part del meu temps, i es poden riure de mi si així ho consideren oportú, a observar les temàtiques predominants tant en debats com en informatius de l'ens públic català. Està clar que el divorci, només n'hi ha un, tindrà com a funció produir l'enèsima volta de rosca dins dels plans governamentals. El 2012 vam assistir a la campanya providencialista després de l'11S, poc després vam patir l'ofensiva cap al dret a decidir que va derivar en la perpètua apologia del sí i ara, just quan Ada Colau fa servir el sentit comú i demana poder votar perquè la ciutadania s'expressi, ha arribat el torn de posar tota la carn a la graella per consolidar la idea de les plebiscitàries.

Aquest concepte inexistent i difús, sobretot ara que retorna la clàssica dualitat catalana, roba molts minuts en tertúlies on tots els que intervenen pensen igual i s'omplen la boca amb l'expressió President Mas, dues paraules que sempre van juntes, dos termes amb vocació de mantra a partir de la seva constant repetició. El que menys sorprèn de tot el sarau, amenitzat amb tuits dels espectadors i la reiteració de tòpics ja molt gastats, és l'absoluta absència d'autocrítica. En ocasions es detecta certa preocupació pel retorn a la normalitat, els que es desmarquen de llistes proposades de la nit al dia són una mena de pàries, i fins s'esmenta un suposat gir social bastant dubtós si tenim en compte l'arribada de l'estiu i els pocs mesos restants fins a la cita amb les urnes. La qüestió és treure-ho a col·lació. Mai se sap si algun incaut caurà en aquesta fràgil xarxa, tan feble que ara mateix la discussió política es mou per vessants on salten moltes hipòtesis i s'absenta la teoria, nul·la per l'adoració d'una propaganda constatada amb l'entrevista al Molt Honorable, l'enèsima en el que portem de legislatura, en horari de màxima audiència.

En aquests cenacles televisats constitueixen una realitat paral·lela, una mena d'alienació contemporània certament fascinant en trobar-se enclaustrada dins la caixa tonta, com si aquesta fos una altra dimensió aliena al carrer, un univers situat en la nostra dimensió però apartat de la mateixa, i aquí tornem al problema generalitzat en tots els bàndols, aquesta absència d'autocrítica visible també des de l'esquerra a partir del tret de Pedro Sánchez i el cas Zapata. Això del líder socialista clama al cel perquè demostra una curtesa de mires absoluta. No crec que a hores d'ara lluir drapets sigui cap garantia d'èxit. Podia haver preguntat als seus col·legues catalans i potser l'haguessin ajudat a entendre que l'excés de teles, per molt que la seva es projectés en una pantalla a l'estil del plasma rajoyià, serveix més aviat de poc, només per distreure i caure en populismes bastant pesats i ridículs.

Si ens centrem en l'assumpte del regidor madrileny comprovarem com les reaccions han estat més aviat descoratjadores en relació amb la dialèctica i l'intercanvi d'idees. Va ser una una cosa de fa quatre anys. Tots podem equivocar-nos. Pobre, ha canviat. Sí, però el va posar en un moment en què a partir del 15M Twitter es va tornar una xarxa on alguns activistes van aprendre els beneficis de ser tuitstars i guanyar molta audiència, cosa per a la qual servien moltes armes verbals basades en proclames sòlides per als més lúcids i estirabots casuals de tant en tant. Condemnar-ho és correcte. Lector, potser ara al teu pensament està dient que el mateix hauria de servir per la dreta, i hi estic d'acord. La pressió contra Zapata ha estat asfixiant i hauríem aplicar-la a tots els polítics que des del seu càrrec han deixat anar barbaritats menyspreables. Ara bé, crec que l'esquerra ha perdut una oportunitat d'or d'enterrar la seva tan esbombada superioritat moral, com si també alguns visquessin en una realitat paral·lela on no hi ha la possibilitat d'acceptar els errors. D'haver-ho fet milloraria el discurs i es podrien plantejar opcions vàlides com la de Pablo Iglesias en la seva gira, que sí, podrà tenir cert aroma publicitari, però almenys en la seva base la busca parlar amb les noves coordenades i temptejar el terreny des d'una expectativa real de canvi i el mateix, des d'una perspectiva bastant més opaca, practiquen els d'Albert Rivera, grans tapats de l'actual conjuntura, perquè entre tanta veu sobiranista i de refundació de la socialdemocràcia resulta que les enquestes els donen uns resultats molt importants, tant com per poder condicionar en part el tauler.

En aquest assumpte de la manca d'autocrítica per part de la nova esquerra Ada Colau va voler pronunciar-s'hi. A l'espera dels cent dies de clemència, poc respectats pels seus enemics, l'alcaldessa ha desenvolupat un seguit d'accions amb tendència a la picada d'ullet. Després de prendre possessió va aturar un desnonar i la setmana passada es va deixar veure pel Sónar. Fa poc se li va ocórrer comentar al seu Facebook, no sense raó, la injustícia de l'escarni públic al tristament imputat Zapata amb la mala sort d'esmentar les bromes que es feien a la PAH al voltant dels que defensaven. Ho va fer per exculpar al regidor madrileny i es va equivocar per dos motius. Ella i els seus companys s'inventaven acudits en privat, sense exhibir-los a la llum pública. Aquesta diferència és fonamental i ens porta a la decisió que és comparar-se amb qui sí va penjar les seves ocurrències en una xarxa on només amb estar-hi ja t'exposes a repercutir socialment amb els seus missatges. La mimesi que va voler aplicar no tenia sentit. Més li valdria a ella, en qui confio i veig com una veritable força de canvi, governar sense ficar-se en embolics innecessaris, efectes simpàtics i efímers que contrasten amb el que hauria de ser el seu principal objectiu, governar amb amplitud de mires, fer política, enterrar el parc temàtic, canviar el model i procurar benestar per als 73 barris de la ciutat, per a tots i cadascun d'ells. Si escric aquest article és perquè estic convençut del seu talent per aconseguir-ho, de la seva energia per a no caure en l'alienació d'altres que han fet perdre a Catalunya dues curtes legislatures

Des del 9 de novembre semblava existir una mena de sense novetat al front dins del bloc sobiranista. És ben sabut com d'impossible que resulta aguantar tres anys seguits de monotema i les forces començaven a flaquejar, fet constatat pels resultats electorals del 24M, on si bé CiU va guanyar en percentatge va perdre tant el capital simbòlic com la capital real, cosa decisiva si es considera que a la poblada província de Barcelona poques han estat les alegries per als partidaris del President i les seves idees messiàniques, aniquilades per percentatges i l'aire que es respira als carrers, aquest inconscient col·lectiu feliç per primaveres de canvi i l'esperança en altres polítiques capaces de remuntar aquesta inacabable crisi de tots els colors.

La victòria d'Ada Colau a Barcelona indicava a les clares una mostra de la realitat catalana sense el bombardeig mediàtic de l'independentisme. Després de tantes manifestacions i referèndums finalment unes eleccions situaven el panorama en una òptica objectiva on l'existència de les dues habituals Catalunyes es manifestava mitjançant vots, un fet confirmat de cara al 27S amb el naixement de 'Catalunya en Comú', factor de nerviosisme per les files partidàries de centralitzar un debat, on, de cop i volta ens volen fer creure en l'existència d'una CDC social quan tots sabem que ells van ser els impulsors d'unes retallades ocultades sota estelades per tapar la vergonya de governar per a uns pocs i condemnar el poble a la presó de la misèria creixent.