Amb l’anunci de la data i la pregunta d’un referèndum sobre la república aquesta tardor hem donat el tret de sortida a una nova fase en la reconstrucció de la sobirania catalana, en la setmana que es reunia novament el Pacte Nacional pel Referèndum amb quasi un centenar d’assistents, de la dreta a l’esquerra sobiranista, dels partits polítics als sindicats i les entitats socials, per constatar un cop més la negativa de l’Estat espanyol a resoldre per la via pactada l’exercici del dret a l’autodeterminació.
I l’exercici i la conquesta de drets és sempre conflicte. La convocatòria d’aquest divendres és un pols, un pols al govern Rajoy, però també un pols al conjunt de les institucions de l’Estat que l’emparen (Tribunal Constitucional, fiscalia, la jerarquia judicial) i a la majoria àmplia a l’arc parlamentari que el secunda, el conegut búnquer del 78. Un règim del 78 parit de les entranyes de la dictadura que va esclafar l’anterior experiència republicana a casa nostra, un règim del 78 que sota l’aparença de la democràcia parlamentària ha establert sobretot una societat de privilegis, de greuges, de desigualtats i d’autoritarisme descontrolat. I ho tenim clar, nosaltres hem arribat aquí després d’un cicle de mobilització i lluites molt llarg, molt potent i molt ampli, en un crit fort i eixordador que demana canvi i crida dignitat, en un projecte que és complex i que no és senzill però que és possible avui i aquí i que és inigualable en termes d’oportunitat en el conjunt devastat del sud d’Europa del qual ens sentim part.
No hi ha més aliances ni més reconeixements internacionals possibles sense la convocatòria d’un referèndum i la seva materialització. Precisament per augmentar la credibilitat de la proposta sobiranista és imprescindible posar fi al processisme i donar d’una vegada la paraula a la gent. I fer-ho de la millor manera possible. De la manera més discutida i consensuada possible. De la manera més efectiva possible. Per això és necessari un debat profund sobre les garanties del referèndum 2017, per fer-lo efectiu i que s’allunyi d’un acte de mobilització com ja va ser el 9-N del 2014. No cal que continuem posant adjectius al referèndum. Potser el que cal és deixar de mirar cap enfora i parlar dels altres (els estats, la Comissió de Venècia, la Unió Europea...) i mirar més cap al nosaltres en el sentit de definir quina és la fórmula d’aquesta eina que es diu referèndum que en les condicions d’avui i aquí ens permet arribar més lluny en l’exercici de la democràcia directa.
Per a la gent demòcrata un referèndum ha de ser sempre vinculant però ha de tenir unes garanties que ens permetin defensar que el seu resultat és una foto el més fidedigna possible del pensament del demos, el poble. En condicions de normalitat democràtica el govern de la Generalitat convocaria un referèndum i el celebraria a la quebequesa. No és la conjuntura que vivim, en som conscients. Les institucions estatals espanyoles, desbocades en la croada contra l’exercici del dret a l’autodeterminació, impediran una normalitat anhelada des d’aquí amb l’únic objectiu de disposar de pretesos arguments per discutir la legitimitat d’un possible resultat que els sigui advers. Per això hem de construir un carril central de consens sobre les garanties perquè hem d’estirar la institucionalitat al màxim però en un context d’autotutela de drets.
Des de la CUP-CC proposem una triple garantia: 1) garantir el dret a vot, amb cens previ conegut i mecanismes per votar des de fora de Catalunya, 2) garantir la imparcialitat de la votació i el recompte amb meses que no poden ser exclusivament de voluntaris i 3) garantir una campanya sobre els arguments del sí i els arguments del no que ha d’arribar arreu i amb un paper protagonista dels mitjans de comunicació públics.
Ens recordaven Gerardo Pisarello i Marco Aparicio que “juntament amb les garanties socials de participació institucional se solen articular garanties socials autònomes, és a dir, mecanismes d’autotutela de drets que se solen activar quan es considera que les garanties institucionals es troben bloquejades o resulten insuficients. Serien garanties d’autotutela en determinats supòsits des del dret a vaga fins a la desobediència civil”1, parafrasejant el concepte de garantia social de la Constitució de l’Any 1 de la Revolució Francesa que el proper solstici d’estiu farà 224 anys. (Una Constitució que també deia allò tan bonic que “una generació no pot imposar les seves lleis a les generacions futures)” en referència al dret inalienable a modificar i revisar estatus i constitucions.
I d’això es tractarà en els propers mesos, entre moltes altres coses, d’autotutelar els nostres drets. El dret a l’autodeterminació sempre té un component d’autogestió i de construcció des de baix. El cert és, però, que avui el nostre dret a vot sobre el naixement d’una república a Catalunya no té cap possibilitat d’acudir a una garantia jurisdiccional, no hi ha cap tribunal a l’Estat espanyol que vulgui emparar-lo; per això no ens queda cap altre remei que, com en tants altres moments de la nostra història, autotutelar-nos en els nostres drets. En la reunió d’aquesta setmana del Pacte Nacional del Referèndum un company del FAGC posava com exemple la seva lluita fa 40 anys contra la llei de perillositat social; una companya feminista seguia la llista d’exemples i de fites... i la llista del coneixement col·lectiu en la conquesta de drets es feia inacabable en el si de la reunió.
Nosaltres ja sabem que la celebració del referèndum aquest 2017 contindrà una certa dosi d’això, de desobediència, d’autotutela de drets, de rebel·lió. Serà imprescindible. I nosaltres farem que aquest repte esdevingui una doble oportunitat, com a expressió d’aquesta doble lluita que ens travessa. Per una banda hi ha la responsabilitat que aquest referèndum atacat des de dalt, des de la lògica del poder vertical, per un estat tan autoritari com l’Estat espanyol sigui tan seriós com qualsevol altre i que ningú pugui discutir-ne cap formalitat i per tant posar en dubte cap resultat. Per altra banda i si el guanyem, obrirem un procés constituent en què un exercici de sobirania popular exercit des de baix com a aquest, ens donarà una força com a poble incalculable que hauria de permetre construir, entre moltes altres coses, també una nova institucionalitat que ens ajudi a canviar-ho tot.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
