Referèndum, procés constituent i independència

La política catalana gira al voltant, en els darrers temps principalment, d'aquests tres conceptes: referèndum, procés constituent i independència. Al meu entendre segueixen sent massa poc visibles la desigualtat, el canvi climàtic o la violència masclista, però això seria part d'un altre article.

El 'processisme' entén que aquests tres conceptes són un tot en si mateix. I en moltes ocasions els ha utilitzat de manera fins i tot sinònima. Molts cops s'ha equiparat dret a decidir i independència i ara ha succeït el mateix amb les conclusions de la Comissió d'Estudi del Parlament sobre Processos Constituents. En la meva opinió és un error. Un error que està debilitant cada un dels objectius estratègics, siguin compartits o no, i que impossibilita tendir ponts dins del que abans s'entenia com a catalanisme popular. Però hem anat més enllà, ara entrem en la fase de la unilateralitat.

Segons totes les enquestes, entre un 70 i un 80% dels catalans defensa el dret a decidir. Un referèndum que, més enllà del resultat, suposaria el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. No és només un instrument sinó un objectiu polític de primer nivell. No hauria de ser aquest el primer objectiu? Sens dubte ha de ser un referèndum amb conseqüències jurídiques i polítiques clares, i amb un reconeixement internacional. La sobirania no només l'has de declarar, te l'han de reconèixer i més en el món interdependent en el que vivim. I aquí és on el RUI no encaixa.

És evident que ens trobem en una situació de bloqueig a Catalunya a mig termini. El full de ruta sorgit d'una mala lectura del 27-S està a debat i en stand by, i tenim el president de la Generalitat pendent d'una moció de confiança i uns pressupostos del 2017 que no sembla, a dia d'avui, que siguin senzills tirar endavant. Alhora, en aquesta legislatura, si el PP acaba formant govern, altament probable, es fa molt difícil pensar en un referèndum a l'escocesa.

Però la via unilateral, un RUI, ens remet a un 9-N bis. No hi ha cap govern europeu que doni cobertura a la via unilateral però en canvi sí que tenen una clara receptivitat al nostre dret a fer un referèndum, com va passar a Escòcia. I un RUI amb victòria del 'sí' hauria de portar a una DUI (tantes sigles ja expliquen la complexitat del moment).

I quan en la multiplicitat de converses que mantenim preguntem què passaria el dia després amb el sistema de pensions, la hisenda i els impostos, el sistema judicial i policial... la resposta és un silenci. El problema no és només obeir o no a l'Estat o demanar permís, el problema real és que els altres et reconeguin el resultat. El 'tenim pressa' ens està fent més febles a tots aquells que volem el dret a decidir. Avui a Catalunya no compartir la unilateralitat per certs sectors t'equipara al centralisme o l'espanyolisme. No crec que sigui bo repartir carnets de res però en tot cas em sembla un error de nou, quan al final discutim no ja d'objectius sinó de camins o instruments per arribar-hi.

Procés Constituent

Pel que fa al Procés Constituent ens ha passat el mateix. Les conclusions de la Comissió d'Estudi han tancat el Procés Constituent equiparant-lo a independència i uniltateralitat. L'han fet més petit quan diverses entitats agrupades a 'Reinicia' plantejaven un procés constituent (pre-constituent per ser realistes) que permetia un debat de model de país, sobre sobiranies que implicava fins hi tot a col·legis professionals, sindicats i moltíssimes entitats de la societat civil sense prefigurar la relació entre Catalunya i Espanya. Aquesta era la clau, reconegut pels mateixos impulsors.

En definitiva, davant aquesta situació de bloqueig tenim dos escenaris possibles. El primer, una batalla campal entre els partidaris de que Catalunya pugui decidir el seu futur. Ja no discutim d'independència sí o no, sinó de fulls de ruta possibles. Un camí que a més dificulta un govern d'esquerres a Catalunya i acabar amb l'hegemonia convergent.

I el segon és entendre que referèndum, procés constituent i independència no són el mateix. Deixar enrere l'electoralisme, la busca de l'enemic intern, el 'quan pitjor millor', les suposades seduccions i els retrets i respectar els objectius polítics de cadascú.

Cal rearticular la majoria social pel referèndum. Un acord nacional pel referèndum, que sigui capaç de reactualitzar el pacte nacional pel dret a decidir, que treballi dia i nit per sumar acords i suports a Catalunya, a l'Estat i, especialment i prioritària, a nivell internacional. I que busqui, si cal, la confrontació i el conflicte per forçar l'Estat a negociar. Aquest hauria de ser el gran terreny del conflicte amb l'Estat, que sens dubte amb l'actitud centralitzadora i immobilista del PP és del tot inevitable.

És millor fer-ho amb una majoria del 80% que del 48%. Necessitem una gran majoria per moure l'Estat. I també una gran majoria, fins hi tot més gran que la de les mobilitzacions de l'11 de setembre, que ens permeti tenir una gran plataforma de mobilització davant del procés de recentralització del PP. Caldria doncs des d'aquesta gran majoria s'establís quins han de ser aquests mecanismes de pressió.

En segon lloc, cal recuperar i impulsar un procés constituent o preconstituent realment transversal, no vinculat només a la majoria parlamentària i al seu full de ruta, amb lideratge ciutadà, que debati sobre totes les sobiranies, que situï el debat de país, explorant tots els marges de l'autogovern i que plantegi quins aspectes requereixen d'una nova relació entre Catalunya i l'Estat. Un procés constituent que no substitueixi el referèndum. Un procés molt ampli de debat sobre quina Catalunya volem seria sens dubte un bon espai de mobilització i un repte pel PP.

Finalment, caldria entendre que existeix un mentrestant. Han passat sis anys des de la sentència de l'Estatut del 2010, sis anys amb un president de dretes a Catalunya, de CDC. El debat nacional no ens pot fer oblidar qui ens governa i quines urgències socials té Catalunya, que són enormes. El darrer informe de la Fundació Jaume Bofill explica que el 40% dels joves pertanyen a una classe social inferior a la dels seus pares. Ha rebentat l'ascensor social. Per això és clau que les esquerres catalanes malgrat la competència electoral deixin de percebre's com a mers adversaris i ens mirem també com a aliats per canviar el país. En definitiva no som un espai en trànsit, som un espai que forma part de l'emancipació social i nacional i la vol aconseguir.