El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
Hobsbawm va escriure: “Barcelona ha estat la ciutat europea que ha més lluites obreres i rebel·lions populars ha viscut al llarg dels segles XIX i XX. Els anarquistes d'altres països la van denominar la Rosa de foc i el terme es va difondre en ocasió de la Setmana tràgica (1909), un gran insurrecció popular per impedir que s'enduessin els joves reclutes, gairebé tots procedents de les classes treballadores a combatre Àfrica i que va derivar en una revolta anticlerical i una crema d'esglésies i convents. La repressió va ser violenta i arbitrària. [1] I a més ens va infligir posteriorment la construcció d'un ”temple expiatori“ dels supòsits pecats populars al cim del Tibidabo, la muntanya que domina la ciutat. Una basta imitació del Sacré Coeur de París. Un pastitx d'un altre pastitx.
Aquesta setmana la ciutat ha tornat a ser una Rosa de foc [2]. A inicis de setmana la policia catalana, per demanda de l'empresa municipal de transports i per iniciativa de l'Ajuntament, desallotja una finca del barri de Sants i inicien la demolició. Es tracta de Can Vies, un dels referents principals de la gran diversitat de col·lectius joves alternatius presents a Barcelona. La finca havia estat presa per okupes de cultura anarquista, pacífics, alternatius i integrats en el teixit barrial social fa 17 anys. Han desenvolupat una activitat social i cultural que els ha merescut el suport de la població de la zona, majoritàriament treballadora, inclosos professionals i petits comerciants. Sants a més és un dels barris, per la seva història i la seva realitat present, amb una forta tradició d'organitzacions i grups informals cooperatius i combatius, on es forgen iniciatives innovadores i oposades a la lògica mercantilista i especulativa dominant.
La reacció va ser immediata. El mateix dia del desallotjament, dilluns, hi acudeixen milers de joves de tota la ciutat. La nit serà llarga i alguns grups cremen contenidors i trenquen vidrieres de botigues i oficines. Els dies següents les manifestacions i accions de protesta augmenten d'intensitat. Associacions i comerciants de la zona reclamen diàleg, que cessi la demolició i qualsevol forma de violència i que es restauri la situació anterior. L'Ajuntament fa marxa enrere divendres i accepta en principi les propostes de la societat civil de la zona. Els col·lectius joves recuperen dissabte la finca mig demolida, inicien la seva reconstrucció, exigeixen que se'ls reconegui l'ús i la gestió de la finca i la “desmilitarització”, o sigui la fi de l'ocupació policial, del barri. La nit de dissabte torna a ser llarga i vermella de foc. I és possible que el conflicte es mantingui i es generalitzi.
No pretenem escriure un reportatge que ha estat i és objecte de seguiment no només pels mitjans espanyols, també per la premsa internacional. Només pretenem breument contribuir a una reflexió sobre la dialèctica de la violència, la consideració del que és l'ordre públic i els límits admissibles per part dels actors.
No ens referirem als factors estructurals per coneguts com el descrèdit de les institucions polítiques, la desocupació de la meitat dels joves o no tan joves que busquen feina i mentre que els que el tenen és precari, mal pagat i que no correspon la seva formació, l'escàndol de les corrupcions públiques i de l'ostentació de les minories privilegiades, etc. Ens limitarem als esdeveniments, a la seva dinàmica i al seu context immediat.
Com va començar el conflicte i la violència del mateix? No es tracta d'un conflicte entre interessos particulars, uns ocupen un edifici desocupat i altres decideixen recuperar-lo. No és un tema de dret civil o mercantil, és un tema social i polític. Els okupes han donat una “funció social” com exigeix la Constitució (art 33) a un edifici que no la complia. I aquesta funció l'exercia amb el consentiment i suport de l'entorn social. Els propietaris al seu torn són entitats públiques, una empresa municipal i el mateix Ajuntament que se suposa que han de tenir especialment en compte la convivència i benestar ciutadans. Era previsible el suport actiu de les entitats de la zona com la reacció dura dels col·lectius joves de tota la ciutat.
Tenint en compte la distància que s'ha creat entre les institucions i la ciutadania no sorprèn que els responsables polítics assumissin una acció destinada a demolir no solament una finca d'ús ciutadà, també es tracta d'una construcció social i cultural que crea llaços solidaris. Però sí que sorprèn la seva incapacitat per avaluar la reacció en contra i l'enorme risc, en l'actual moment polític a Catalunya, de respondre-hi amb una força repressiva violenta. El desallotjament va ser ja una agressió violenta, respondre a la protesta social amb una violència molt superior, com passa en aquests casos, és posar-se al mateix nivell que el Ministeri de l'Interior. En ocasions similars i en alguns moments aquests dies la violència repressiva ja ha estat absurdament desproporcionada. Si es seguís per aquest camí la reacció ciutadana podria deixar a l'Ajuntament molt mal parat.
És evident que també hi va haver moments de violència en les manifestacions de protesta, especialment cap al final de les mateixes. És freqüent que en les protestes socials massives actuïn grups innominats que practiquen la violència per la violència, no desproveïts d'ideologia més o menys primària, i que s'apunten a iniciatives promogudes per entitats o col·lectius que donen la cara i que en general saben que la violència en l'espai públic no els convé. També és possible que actuïn elements provocadors, fins i tot vinculats a les forces policials, o d'extrema dreta. La insuficient organització dels manifestants i el rebuig inicial i una mica ingenu de no reprimir els “excessos revolucionaris” porta a una certa impotència. No obstant això la tolerància o fins i tot la participació en algunes accions de violència (cremar contenidors, enfrontar-se a les forces repressives, actuar contra una marca, un local o un edifici que tenen un valor simbòlic, etc), per part de manifestants normals també existeix i pot donar lloc a efectes negatius.
Les forces de l'ordre qualifiquen la violència protestaria, o més aviat la defensa davant la repressió de “desordres públics greus”. Però el manifestant considera que no pertorba l'ordre ja que es tracta d'un “desordre establert” (segons Mounier, el fundador del personalisme cristià). A més entén que ha sortit al carrer perquè s'ha sentit agredit, sigui per una decisió política, judicial o empresarial o per trobar-se en una situació que considera injusta o per la presència i actuació de les forces policials. Al que afegeix que si no es manifesta una força visible no li faran cas. Cal reconèixer que si bé en molts casos aquest tipus d'accions comporten una repressió més gran també és cert que en altres aparentment es força una negociació.
Però la violència “expressiva” d'una minoria no és la que fa possible una negociació favorable. És la importància massiva de la protesta i el suport de l'entorn ciutadà la que fa possible que es tinguin en compte les demandes dels protestaris. Les accions aparatoses més freqüents, sense víctimes i destinades a cridar l'atenció (com els contenidors) poden trobar certa comprensió en l'entorn social i si no redueixen la presència massiva de la ciutadania, no impedeixen una sortida positiva del conflicte. A més en molts casos no és possible evitar-les. Però s'utilitzen per justificar la repressió, gairebé sempre desproporcionada. Els col·lectius de Can Vies han estat intel·ligents. No han promogut la violència sense referir-s'hi. Han actuat amb actes llegibles, un molt simbòlic: si la policia i l'Ajuntament van demolir-lo ells al matí següent van iniciar la reconstrucció. La qual cosa els permet mantenir una posició molt clara: gestionar la finca reconstruïda i no acceptar altres locals o una hipotètica part en el complex que es vol construir al lloc de la finca.
No obstant això el foc no s'ha apagat, subsisteixen les brases. Els nostres governs, el PP, el PSOE o CiU han demostrat tenir un afany patològic de poder exclusiu. Consideren que si estan al capdavant de les institucions “la seva ordre” és l'únic legítim, l'afany de controlar absolutament l'espai públic els obsessiona, cedir davant les demandes socials especialment si van tenyides de “cultura antisistema” encara que siguin raonables i no ho puguin suportar. Un sector important de CiU i dels mitjans de comunicació els pot empènyer a no acceptar les reivindicacions de Can Vies que coincideixen amb la mediació de les entitats ciutadanes de la zona i de la Federació d'Associacions de Veïns. La segona onada de protesta llavors serà més dura i la repressió probablement molt desproporcionada. El context “estructural” és potencialment explosiu i la conjuntura postelectoral és favorable a la mobilització social. Si els governants actuen com piròmans, recordin el que va ser conseller d'Interior, el senyor Puig i la seva mà dreta recent dimitit senyor Prat, el conflicte s'aguditzarà i pot tenir efectes molt imprevisibles. És la política provocadora que practica contínuament el ministre Fernández Díaz que ja ha començat a enviar alguns centenars de les seves policies a Catalunya i ha preparat una llei de seguretat ciutadana que criminalitza la protesta social i política.
Però la rosa de foc segueix viva.
--------
[1] Ferrer i Guàrdia, destacat pedagog de prestigi internacional, fundador de la “Escola Moderna” d'ideologia anarquista, defensor de la “vaga general” però no de la violència, En 1909 residia a Anglaterra i va arribar a Barcelona per raons familiars poc abans que esclatés la revolta. No va participar en ella, ni mantenia relacions amb els seus líders, ni tan sols es va instal · lar a Barcelona sinó en una població propera. Va ser detingut com “instigador” i afusellat sense que poguessin aportar proves materials o testimonis directes de la seva complicitat o suport.
[2] La Rosa de foc és també el títol d'un gran llibre de Joaquín Romero Maura sobre Barcelona i l'anarquisme a inicis del segle XX (publicat el 1974 i reeditat el 2012 per RBA)
[3] Vegeu Jaume Assens i Gerardo Pisarello, La bèstia sense boza. En defensa del dret a la protesta. Llibres de la Cataracta, 2014.
Hobsbawm va escriure: “Barcelona ha estat la ciutat europea que ha més lluites obreres i rebel·lions populars ha viscut al llarg dels segles XIX i XX. Els anarquistes d'altres països la van denominar la Rosa de foc i el terme es va difondre en ocasió de la Setmana tràgica (1909), un gran insurrecció popular per impedir que s'enduessin els joves reclutes, gairebé tots procedents de les classes treballadores a combatre Àfrica i que va derivar en una revolta anticlerical i una crema d'esglésies i convents. La repressió va ser violenta i arbitrària. [1] I a més ens va infligir posteriorment la construcció d'un ”temple expiatori“ dels supòsits pecats populars al cim del Tibidabo, la muntanya que domina la ciutat. Una basta imitació del Sacré Coeur de París. Un pastitx d'un altre pastitx.
Aquesta setmana la ciutat ha tornat a ser una Rosa de foc [2]. A inicis de setmana la policia catalana, per demanda de l'empresa municipal de transports i per iniciativa de l'Ajuntament, desallotja una finca del barri de Sants i inicien la demolició. Es tracta de Can Vies, un dels referents principals de la gran diversitat de col·lectius joves alternatius presents a Barcelona. La finca havia estat presa per okupes de cultura anarquista, pacífics, alternatius i integrats en el teixit barrial social fa 17 anys. Han desenvolupat una activitat social i cultural que els ha merescut el suport de la població de la zona, majoritàriament treballadora, inclosos professionals i petits comerciants. Sants a més és un dels barris, per la seva història i la seva realitat present, amb una forta tradició d'organitzacions i grups informals cooperatius i combatius, on es forgen iniciatives innovadores i oposades a la lògica mercantilista i especulativa dominant.